30 d’oct. 2017

Perdre's i retrobar-se

Bona part de les molt diverses pràctiques que podem dur a terme per tal de no abandonar la presència primordial, poden ser vistes com una rectificació constant. Un moviment de tornada que ens porta de l'haver-nos perdut cap al retrobar-nos. En certs casos, també podem dir que constitueixen una estratègia d'oposició al perill, sempre a l'aguait, d'allunyar-nos d'aquesta presència.

Entenem que hi ha dos plans d'existència contraposats en els quals ens podem situar. Un primer pla fonamental que mai no ens abandona, interior i silenciós, on reconeixem que som conscients, que existim, que som vida. Res més que això. Hi ha també un segon pla que sempre canvia, circumstancial, exterior i agitat, en què experimentem tota mena de percepcions, pensaments, sentiments i emocions.

Els dos plans són necessaris i, en la nostra existència humana, compatibles. No obstant això, és fonamental adonar-nos que són heterogenis, que tenen una naturalesa ben diferent. Formulada aquesta distinció, la proposta és mantenir-nos tant de temps com ens sigui possible en el primer pla, i viure-ho tot des d'allà. Com si fos un balcó des del qual podem observar tot allò que es manifesta en el segon pla. Un segon pla en el qual, no ho oblidem, també hi actuem com a éssers humans. Sempre que, captivats pels fenòmens, ens adonem que hem caigut al segon pla, retornem al principal. És una feina quotidiana, repetitiva, de descoberta i rectificació. Tanmateix, mentre no hàgim aconseguit estabilitzar-nos en l'ésser, no hi ha alternativa. Ens cal confiar plenament en la pràctica i en la Gràcia.

Al capdavall, aquesta reorientació continuada de l'atenció no demana pas gaire esforç, és només un moviment subtil que queda ben recompensat, perquè cada vegada que tornem a casa ens hi trobem a gust. Reconeixem quelcom que ens omple, recuperem allò que és plenament nostre.

2 d’oct. 2017

Neem Karoli Baba

"Si romans lliure d'aferraments viuràs de manera senzilla en un entorn senzill."

"És preferible veure Déu arreu que no pas intentar concebre'l."

"Neteja el mirall del teu cor i podràs contemplar el Senyor."

"Fins i tot quan una persona et fa mal, estima-la. El càstig més terrible és fer algú fora del teu cor. Si exclous algú del teu amor, no podràs arribar on vols arribar."

"La mateixa sang flueix en tots nosaltres, els braços, les cames, el cor, tots són iguals. No estableixis diferències, considera tothom de la mateixa manera. Mentre vegis diferències no trobaràs Déu."

"Accepta tothom i descobreix la presència de Déu en cadascú. A un sant no li cal res més."

(Adaptat de Ram Dass, Miracle of Love. Stories about Neem Karoli Baba. Sri Kainchi Hanuman Mandir & Ashram: Kainchi, Índia, 1995.)


29 de set. 2017

No sé

No sé quina és la importància dels dits o els fets que considero importants, ni per què uns altres no m'ho semblen prou.

Desconec fins on ressonen els efectes d'allò que em passa pel cap, per la boca o per les mans. Tampoc no conec des d'on m'arriba allò amb què em trobo.

Ignoro per què m'alegren o m'entristeixen escenes que a tu et deixen indiferent. Igualment, se m'escapa com és que unes quantes que t'afecten tant, a mi no em commouen gaire. Que algunes vegades coincidim, no em resulta pas més entenedor.

Em sorprenen els pensaments que sorgeixen, i aquells que sembla que he cridat. Com també em sorprèn que en pugui cridar uns de determinats.

No sé si és que podria arribar a aclarir alguna d'aquestes coses, ni sé com podria estar segur que ho he esbrinat del cert.

Allò que manté aquest joc en dansa, contempla en mi com es desenvolupa. I formula aquests interrogants aparents, per als quals no espera una resposta que ja coneix.


30 d’ag. 2017

Cabirol

Pujada per les costes del Roset, des del coll de Bauma, en direcció al Comabona. Força pendent. En el mapa, les corbes de nivell tan properes ja ho advertien. La traça, a més, s’enfila pel dret, sense entretenir-se fent ziga-zagues.

El descobreix quan li queda poc per arribar a dalt. L’animal està sol i quiet, a tocar del sender estret. Observa el caminant que puja com pot, amb un bastó a cada mà. El contempla molt serè, decidit i relaxat alhora, sense cap mostra d’ansietat.

Sorprès, l’home s’atura i també se’l mira fixament. Els separen menys de deu metres. Captivat per la imatge, es queda immòbil i gaudeix de l’oportunitat, convençut que el cabirol se n’irà tot seguit. No és així. Els segons s’allarguen més enllà del minut i res no canvia. Com és possible això? No té por o no sap que ha protegir-se?

Sense pressa, el cabirol s’aparta una mica, no gaire, com si volgués deixar pas al caminant, i es queda contemplant el paisatge des d’una roca suspesa sobre el precipici. El caminant avança unes passes i s’adona que, en fer-ho, obstrueix l’única via de fugida de l’animal. Tanmateix, aquest no sembla tenir cap interès en fugir. Continua de cara al buit, com si estigués sol. S’ha creat una escena impossible. Què està passant aquí?

Finalment, encara perplex, el caminant s’acomiada del seu company i, pensarós, segueix costa amunt. En les mirades sostingudes alguna cosa s’ha expressat, s’ha reconegut. No sap què era, tot i que ho notava amb molta intensitat. Semblava com si la Vida mateixa es contemplés, silenciosa, en un mirall. La pau del cabirol, reflectia aquesta unitat? Potser tant com la perplexitat del caminant indicava que ell no n'era conscient.

15 d’ag. 2017

L'espai

En el solar edificable, finalment van decidir construir-hi una casa. En pocs dies van estar acabats els fonaments i ja s'aixecava l'estructura. A mesura que les parets pujaven, l'espai definit per aquell interior que s'anava perfilant va començar a interessar-se per aquella construcció que anava creant formes que abans no hi eren en el solar buit.

Cada cop més, l'espai envoltat per les parets, els envans i els sostres, va començar a veure's d'una manera diferent. Sorgia quelcom particular, un espai com cap altre, ben definit, separat de l'espai exterior, i fins i tot amb un nom propi que el distingia, avinguda de Ponent, 73. Ben aviat va oblidar quina era la seva naturalesa.

Seguint aquesta il·lusió, l'espai identificat així, va començar a ocupar-se d'allò que creia que el constituïa. Es mirava la decoració, l'escala, els mobles i els electrodomèstics, el color de les parets, el terra de fusta, la llum que entrava per les finestres... Certes coses les trobava bé, unes quantes, no gaire i, algunes, francament millorables. Va veure que a fora hi havia altres espais, alguns situats en carrerons estrets ("quina llàstima que fan"), d'altres, en un passeig molt més ample i ben arreglat ("com pot ser això? per què no s'ocupen més de la meva avinguda?") Va pensar que, si s'esforçava prou, potser aixecarien un tercer pis a la casa, i així ell estaria molt més còmode. Tanmateix, els de la casa no semblava que en tinguessin cap intenció. Realment, eren gent força desconsiderada.

Van anar passant els anys. La casa va canviar de mans un parell de cops i, en darrer terme, la va comprar una promotora que volia enderrocar-la per a construir pisos. Així, d'un dia per l'altre, van arribar màquines i treballadors, i van començar la demolició per la teulada. L'espai de l'avinguda de Ponent, 73, estava aterrit, desesperat, volia seguir essent qui era, encara que només fos amb una pròrroga d'uns dies. Però ningú no el sentia. Van caure els darrers murs i la runa va ser enretirada.

L'agonia de l'espai va acabar, però no pas com s'esperava. Desconcertat, va adonar-se que no li havien pres res, estava sencer, complet i, més encara, va reconèixer que no havia deixat mai de ser espai, el mateix espai lliure i indistingible que ara, com sempre, l'acompanyava per totes bandes.