30 d’ag. 2017

Cabirol

Pujada per les costes del Roset, des del coll de Bauma, en direcció al Comabona. Força pendent. En el mapa, les corbes de nivell tan properes ja ho advertien. La traça, a més, s’enfila pel dret, sense entretenir-se fent ziga-zagues.

El descobreix quan li queda poc per arribar a dalt. L’animal està sol i quiet, a tocar del sender estret. Observa el caminant que puja com pot, amb un bastó a cada mà. El contempla molt serè, immòbil i relaxat alhora, sense cap mostra d’ansietat.

Sorprès, l’home s’atura i també se’l mira fixament. Els separen menys de deu metres. Captivat per la imatge, es queda immòbil i gaudeix de l’oportunitat, convençut que el cabirol se n’irà tot seguit. No és així. Els segons s’allarguen més enllà del minut i res no canvia. Com és possible això? No té por o no sap que ha protegir-se?

Sense pressa, el cabirol s’aparta una mica, no gaire, com si volgués deixar pas al caminant, i es queda contemplant el paisatge des d’una roca suspesa sobre el precipici. El caminant avança unes passes i s’adona que, en fer-ho, obstrueix l’única via de fugida de l’animal. Tanmateix, aquest no sembla tenir cap interès en fugir. Continua de cara al buit, com si estigués sol. S’ha creat una escena impossible. Què està passant aquí?

Finalment, encara perplex, el caminant s’acomiada del seu company i, pensarós, segueix costa amunt. En les mirades sostingudes alguna cosa s’ha expressat, s’ha reconegut. No sap què era, tot i que ho notava amb molta intensitat. Semblava com si la Vida mateixa es contemplés, silenciosa, en un mirall. La pau del cabirol, reflectia aquesta unitat? Potser tant com la perplexitat del caminant indicava que no n'era conscient.

15 d’ag. 2017

L'espai

En el solar edificable, finalment van decidir construir-hi una casa. En pocs dies van estar acabats els fonaments i ja s'aixecava l'estructura. A mesura que les parets pujaven, l'espai definit per aquell interior que s'anava perfilant va començar a interessar-se per aquella construcció que anava creant formes que abans no hi eren en el solar buit.

Cada cop més, l'espai envoltat per les parets, els envans i els sostres, va començar a veure's d'una manera diferent. Sorgia quelcom particular, un espai com cap altre, ben definit, separat de l'espai exterior, i fins i tot amb un nom propi que el distingia, avinguda de Ponent, 73. Ben aviat va oblidar quina era la seva naturalesa.

Seguint aquesta il·lusió, l'espai identificat així, va començar a ocupar-se d'allò que creia que el constituïa. Es mirava la decoració, l'escala, els mobles i els electrodomèstics, el color de les parets, el terra de fusta, la llum que entrava per les finestres... Certes coses les trobava bé, unes quantes, no gaire i, algunes, francament millorables. Va veure que a fora hi havia altres espais, alguns situats en carrerons estrets ("quina llàstima que fan"), d'altres, en un passeig molt més ample i ben arreglat ("com pot ser això? per què no s'ocupen més de la meva avinguda?") Va pensar que, si s'esforçava prou, potser aixecarien un tercer pis a la casa, i així ell estaria molt més còmode. Tanmateix, els de la casa no semblava que en tinguessin cap intenció. Realment, eren gent força desconsiderada.

Van anar passant els anys. La casa va canviar de mans un parell de cops i, en darrer terme, la va comprar una promotora que volia enderrocar-la per a construir pisos. Així, d'un dia per l'altre, van arribar màquines i treballadors, i van començar la demolició per la teulada. L'espai de l'avinguda de Ponent, 73, estava aterrit, desesperat, volia seguir essent qui era, encara que només fos amb una pròrroga d'uns dies. Però ningú no el sentia. Van caure els darrers murs i la runa va ser enretirada.

L'agonia de l'espai va acabar, però no pas com s'esperava. Desconcertat, va adonar-se que no li havien pres res, estava sencer, complet i, més encara, va reconèixer que no havia deixat mai de ser espai, el mateix espai lliure i indistingible que ara, com sempre, l'acompanyava per totes bandes.

10 d’ag. 2017

Ramesh S. Balsekar

Una noció que trobo útil és considerar dues funcions, dos usos diferents en la ment, la ment que actua i la ment que pensa.

La ment que pensa és una ment que conceptualitza, és el «jo» que es veu separat, independent i que vol controlar la seva existència. La ment que pensa es basa en la memòria, projecta pors, ansietats, esperances i ambicions. És la ment que crea problemes, perquè destorba i interromp la ment que actua. Interfereix amb tota mena de dubtes i de judicis, «ho estàs fent bé?», «no es podria fer d’una altra manera?», «què passarà si falles?», «no te'n sortiràs», «no permetis que això passi»... Quan hi ha la convicció clara que jo no controlo els resultats de les meves accions, la ment que pensa va quedant desplaçada progressivament i la ment que actua pren el protagonisme. Així pot treballar de manera potent i efectiva, sense tensions provocades per les interrupcions de la ment que pensa.

La xerrameca i els monòlegs són obra de la ment que pensa. Quan et trobes realment absort en alguna cosa, no necessàriament en una feina (pot ser escoltant una música o contemplant un paisatge), la ment que pensa no interfereix, no està present. Quan la ment que pensa no està present, la ment queda en silenci. En canvi, la ment que actua continua present, disponible, cas contrari, el cos-ment no podria seguir fent allò que fa.

La ment que actua només s’ocupa d’allò que està succeint, d’allò que ara es du a terme. Quan ella opera no hi ha rastre del «jo». No hi ha sensació de durada, de pas del temps, no t’adones de l’estona que ha passat mentre estaves absort en l’activitat.

Fins que no es produeix el despertar definitiu la ment que pensa coexisteix amb la ment que actua. A partir d'aquell moment, la ment especulativa desapareix. A mesura que l’evolució espiritual avança, la ment que pensa rep cada vegada menys atenció, alhora, la ment que actua passa a ocupar el seu lloc. És així com el «jo» va perdent força.

L’única manera de fer retrocedir la ment que pensa és ignorar-la sistemàticament. Qualsevol intent d’oposar-s’hi frontalment ha de fracassar perquè és tan sols una altra manera de reforçar-la, d’entrar en el seu terreny.

(Adaptat de Consciousness Speaks. Zen Publications: Pune, Índia, 2001.)

18 de jul. 2017

Melvyn Wartella

L'ego ha produït una complexitat molt més gran de la que cal per a viure una vida plena i feliç. Per a aquells que han anat més enllà de l'ego i han desemmascarat el somni a través d'un despertar directe, la vida és realment simple. Ets un animal, un animal molt intel·ligent i creatiu. Com a tal, trobes aliment i aixopluc, i satisfàs altres necessitats que tenen tots els animals. Tens un impuls sexual i hi respons amb naturalitat. No te n'amagues ni l'anomenes pecat. Et preocupes per altres éssers perquè no veus que hi hagi cap separació entre ells i tu. Quan veus un arbre, o qualsevol altre cosa, reconeixes la seva realitat i és meravellós. No per raó de cap ideal, simplement és allò que és. No cal que et resulti útil per a ser digne de la teva cura i d'un respecte profund. Estimes totes les criatures tant com estimes els teus fills. El teu entorn el consideres sagrat, quelcom que no està separat de tu, i per això el protegeixes i l'estimes.

No tens cap sentiment de cobdícia ni d'odi, ells són expressions de l'ego. No tens absolutament cap necessitat de creences o d'ideals. Veus les creences com allò que són: quelcom absurd creat per la ment. Els ideals, com que no són necessaris, mai no et passen per la ment. Vius tan bé com pots, sense ser controlat per cap font externa. Quan perds l'equilibri amb la realitat ho notes, i no t'amagues avergonyit. No t'avergonyeixes de res. Certament, de tant en tant caus en trampes mentals, però reconeixes on és el problema i, en veure'l, el deixes enrere i retornes a l'equilibri, a la serenitat. No et cal seure a meditar, ni practicar res. El simple fet d'estar despert ja és una meditació contínua.

                                                         ***

Què pots fer tu? Observa! Observa com funciones, en quines coses penses al llarg del dia. Intenta comprendre i veure directament com funciona l'ego dins teu. Fixa't per què no sents realment amor, encara que dius que estimes. Mira què és allò que et fa sentir tan insegur mentre construeixes una façana per a aparentar ser fort i poderós. Esbrina per què odies. Per què sents que has de controlar-ho tot i a tots aquells que formen part de la teva vida. Observa tot això. No et limitis a pensar-hi; observa directament els teus actes, els teus pensaments, les teves pors. Si realment comences a veure què t'està passant, podrà produir-se una transformació. 

                                                          ***

Només et cal despertar al fet que la Vida és Una, i que tu no n'estàs separat.

(Ego, evolución e iluminación. Editorial Sirio: Màlaga, 2005.)

20 de juny 2017

Bengales (III)

La veritat tan sols pot començar on acaben les paraules, que és el mateix que dir, on acaben els pensaments. És només en aquesta quietud fecunda on es dissoldran totes les lluites.

Les expressions lingüístiques sempre resulten insuficients, enganyoses i incompletes. Per la seva naturalesa, el significat de cada paraula en crida d'altres que també han de ser interpretades, en un remolí que creix sense aturador. És per això que ni la pau ni la veritat no es poden aconseguir com a resultat d'uns pensaments, a través d'unes paraules. La música, en no estar sotmesa a aquest inconvenient, pot apropar-s'hi més, perquè ella mateixa és més propera al silenci.

Tanmateix, no podem evitar de referir-nos amb mots a allò que és innominable. Malgrat que aquests mots no aniran més enllà d'un crit d'alerta, d'una sacsejada que vol orientar-nos cap al silenci. Com una bengala quan és negra nit.