29 de gen. 2011

Compromís

La persona que medita estableix un compromís radical amb ella mateixa.

El compromís consisteix a no desviar la mirada. Obliga a abandonar tota excusa davant una certa manera de viure que genera patiment i destrucció. Una desfeta que comença a dins i després s'estén tot al voltant.

Aquesta manera equivocada de viure pot haver tingut orígens molt diversos, tots ells, però, fruit del patiment i la destrucció. Haver arribat fins a la meditació és dos cops un present. Primer, poder potenciar un cert desvetllament i, segon, posseir una determinació per al compromís que no és a l'abast de tothom i en tota circumstància.

24 de gen. 2011

Pau

1. Ens resulta plaent tot allò que succeeix segons les nostres expectatives i els nostres gustos. Ens resulta desagradable tot allò que s'oposa a les nostres expectatives o és contrari als nostres gustos. Així, anem oscil·lant entre els plaers i les frustracions.

2. Les coses no poden succeir sempre segons les nostres expectatives i els nostres gustos. Resulta impossible. Igualment, resulta impossible no tenir algunes expectatives i determinats gustos.

3. Tot allò que ens causa plaer o enuig no dura per sempre, perquè tot està canviant constantment. Els efectes no perduren il·limitadament, n'arriben d'altres que ocupen el lloc dels precedents.

Aquests són fets que pot veure i entendre qualsevol persona. No obstant això, seguim patint, atrapats per aquesta dinàmica de conflicte permanent. No experimentem una pau ni profunda ni duradora. Sembla que no hi hagi manera d'evitar l'enuig. Sigui aquest malestar en forma d'irritació, mal humor, ira o com es vulgui presentar o anomenar. L'ansietat, el neguit i la por, són també —entre d'altres— manifestacions d'aquest malestar.

Per molts propòsits que fem de “prendre'ns les coses d'una altra manera” o de “tenir més paciència”, per molta bona voluntat que hi hagi, el fet és que quan l'enuig sorgeix en nosaltres ja és massa tard per evitar-lo. Podem, efectivament, contrarestar-lo. I, en això, el retorn a la respiració ja sabem que resulta molt efectiu: amb aquesta maniobra aconseguim un bloqueig ràpid de l'erupció. No és pas poca cosa, però el bloqueig és només una repressió, amb ell encara no hem fet res per trencar la dinàmica de conflicte a què estem sotmesos. Si volem que els canvis arrelin cal refermar i clarificar la ment; la qual cosa exigeix dedicació i disciplina.

La pràctica seriosa i continuada de la meditació ens ajuda a interioritzar i assumir efectivament —no només amb l'intel·lecte!— que l'origen d'aquest malestar es troba en nosaltres, no pas en les coses, i que el remei, doncs, és també en el nostre interior on l'hem de buscar. Els avenços assolits es manifesten en la presència d'una pau cada cop més duradora i profunda.

23 de gen. 2011

Reflexos i ombres

No veiem mai, pròpiament, els objectes. Veiem sempre el reflex de la llum sobre els objectes. No veiem, doncs, gràcies a la llum: veiem la llum mateixa.

Quan estem orientats cap a la llum distingim els objectes que tenim a les mans. Quan ens girem d'esquena a la llum apareixen les ombres i els dubtes. Però les ombres no estan en els objectes. Elles són la nostra projecció sobre els objectes.

En la meditació, sense negar els objectes, centrem l'atenció en la llum que els il·lumina. En la meditació, quan reconeixem les ombres podem acabar amb la interferència.

21 de gen. 2011

Acceptació

Si entenem la meditació com un recurs per a canviar o millorar algun aspecte nostre que no ens agrada podem trobar-nos en una contradicció irresoluble. Abans de considerar-la, cal aclarir que aspirar a transformar-nos en una direcció que ens sembla bona (desitjable per ella mateixa) no té res de reprovable. Tot al contrari, aquest anhel reflecteix el potencial indubtable que els éssers humans tenim per orientar la nostra vida, malgrat els condicionants que hem rebut i les circumstàncies en què ens trobem. Dit això, la possible contradicció apareix quan se'ns diu que en la meditació ens cal “acceptar, sense jutjar, tot allò que sorgeix en la ment”.

Si la meditació volem que ens serveixi per a créixer d'alguna manera, ¿com podem acceptar i no valorar com a indesitjables tots aquells pensaments que manifesten precisament allò de què ens volem desfer? ¿Com treballarem per aquesta millora si no afrontem el problema? I el cas és que, pel propi concepte de meditar, mentre meditem haurem de defugir tota anàlisi. Sembla, doncs, que la conclusió és clara: la meditació no ens serveix. La dificultat, dèiem al principi, rau en haver transformat la meditació en un mitjà. Però resulta que en la meditació no hi ha problema i, per tant, no hi pot haver enfrontament. Si deixem de banda aquesta instrumentalització podrem adonar-nos que la meditació sí que ens pot ajudar en aquest creixement a què aspirem. Ara convé referir-nos a l'acceptació.

En el context de la meditació, quan diem que ens cal “acceptar, sense jutjar, tot allò que sorgeix en la ment”, no estem pas afirmant indirectament que ja ens està bé allò que ha sorgit. Però tampoc no estem afirmant que ens està malament. No estem afirmant res. El pensament d'allò indesitjable ha sorgit en la ment, i ens pot despertar angoixa, irritació, vergonya, dolor... Si hem anat asserenant la ment podrem observar-lo sense que ens arrossegui amb emocions incorporades, amb anàlisis o amb judicis. Ens adonem d'allò que està present i que té a veure amb nosaltres, però ho veiem sense agitació, com una imatge projectada o penjada en una paret. Podem resseguir-la amb la mirada i fixar-nos en els detalls. Tan punt retornem a la respiració el pensament es dissol.

En aquest procés en què hi ha hagut acció sense reacció ens hem adonat de quelcom que ens havia deixat empremta (per això la ment ha estat capaç de servir-se'n). Dit en altres termes, hem reconegut el rastre d'allò que no va poder fluir —com tantes altres coses que sí que flueixen en nosaltres— sinó que va quedar encallat en la consciència. És a través de la constatació d'aquesta manca de realitat que la meditació contribueix a netejar el rastre, tot permetent que es desencalli i flueixi. A mesura que això es va aconseguint perd suport, per falta de base, la convicció que tenim alguna cosa per canviar o millorar. Més que no pas millorar, ens cal descobrir allò que sempre ens acompanya.

16 de gen. 2011

Atenció conscient

Quan diem atenció conscient o introspecció ens referim al concepte d'atenció ideal (correcta, completa, pura) propi de la tradició budista, i que en la llengua pali anomenen sati. Aquí mantindrem el sentit del terme, tot deixant de banda l'enorme riquesa interpretativa que hagi pogut incorporar al llarg del temps en les diverses escoles i tradicions. Allò que ens importa més és que la introspecció forma el nucli de la meditació, juntament amb la concentració en el respirar (o en algun altre objecte d'atenció). De fet, és ella qui vigila que la concentració es mantingui, i la recupera quan s'ha perdut. 

Val a dir que l'actitud o disposició vital anomenada mindfulness, que s'ha estès tant avui dia a occident, té el seu origen en la introspecció present en la meditació. Ara veurem com la introspecció, tota sola, pot també transformar la nostra vida fora dels moments en què estem meditant formalment. Aquest fet és de gran importància, atès que les estones de no-meditació són les que gairebé ocupen tot el nostre quefer diari. En una primera aproximació podem dir que es tracta d'acollir en silenci allò que es presenta en cada moment. Res de nou, doncs?

La nostra experiència quotidiana molts cops ens fa pensar que no és pas així com ens trobem habitualment. D'una banda, més aviat hi som a mitges en les coses, sovint ocupats en allò que ens espera, o bé neguitosos per allò que ja hauríem d'haver enllestit. D'aquesta manera, l'ocupació present apareix com una nosa que entrebanca el procés que nosaltres voldríem que hi hagués en les nostres ocupacions, el qual anomenem “lògic”, “correcte” o “natural”, segons ens convé en cada cas. D'altra banda, quan no caiem en la desgràcia anterior, encara som capaços d'enfosquir l'atenció introduint-hi tota mena d'opinions i valoracions precuinades, les quals distorsionen la realitat abans que ens hàgim pogut formar una idea prou clara d'allò que tenim al davant. Aquesta reacció és la més habitual, per exemple, en la major part de les situacions de comunicació (més encara en les polèmiques i els debats).

L'atenció conscient significa, doncs, la capacitat d'estar ben centrats en el moment present i ben receptius davant d'allò que ens ofereix; sense analitzar-ho, etiquetar-ho, desvirtuar-ho amb discursos, ni posicionar-nos de cap manera. Centrats i receptius, no pas passius o d'indiferents. La introspecció apunta cap a saber reconèixer el flux i el canvi en cada situació, i saber-lo acceptar. Sigui aquesta una conversa o un soroll, un desplaçament amb metro o estendre al sol roba humida. Els moments viscuts amb atenció conscient, per breus que siguin, ens revelen la plenitud que tenim a l'abast en qualsevol instant de la nostra existència. Sempre, i en tot cas, sense voler convertir l'atenció conscient en un cert estil de vida o en un altre tret valuós que hauríem d'incorporar a la nostra personalitat. L'atenció conscient no és cap complement; no té continguts ni es va a buscar enlloc. Considerar-la un nou objectiu, “ara he d'incorporar l'atenció conscient”, significa que no l'hem entesa. Ella és l'expressió natural d'una percepció immediata, clara i lliure.

15 de gen. 2011

No dualitat

Imaginem una experiència prou comuna encara, una noia llegint un llibre. L'escena, considerada des de fora, presenta una persona amb un volum obert a les mans. Els ulls d'ella van resseguint amb atenció les línies d'una pàgina. Certament, podem dir que aquí hi ha un subjecte, la lectora, i un objecte, el llibre. Imaginem que la noia està ben ficada en la història que llegeix. En aquest cas, considerada des de dins, la situació és força diferent. Perquè mentre dura aquesta immersió, apareix un tercer element que, tot i ésser fruit dels dos anteriors, n'és diferent i acaba per anul·lar-los: és la lectura. Si bé en aquest estat hi participen la lectora i el llibre, la lectura és un procés que els absorbeix i els fusiona en una nova unitat on ja no hi podem distingir les parts. Allò que en resulta és “el-llibre-que-està-essent-llegit-per-la-noia”, sense cap esquerda, perquè qualsevol esquerda avortaria immediatament la situació. Dit en altres termes, durant aquest procés no podem constatar que hi ha tres elements que existeixen independentment. No hi ha, tot sol, un llibre que és llegit (cal la noia que el llegeix). No hi ha una lectura en el buit (cal la noia i el llibre). Igualment, no podem isolar una lectora (cal la lectura i el llibre).

A través dels conceptes podem establir moltes divisions i contraposicions, aquesta és sovint una estratègia útil per a analitzar els fenòmens. No obstant això, convé no perdre de vista que aquestes divisions no asseguren pas que les parts resultants del malabarisme tinguin una existència real, autònoma.

De manera anàloga, en la meditació queden fusionats el subjecte (la persona que està meditant) i l'objecte (la ment en ella). Mentre la persona, mitjançant l'autoconsciència, manté la ment "a part" i, per tant, hi interactua, no sorgeix la nova unitat, la meditació; continua essent un joc de la ment sota l'aparença de meditació. Quan estem meditant apareix la fusió en una experiència única, que ja no té parts distingibles.

Dificultats a l'hora de meditar

La meditació és una cosa senzilla, però no és una cosa fàcil. És senzilla perquè no demana una gran formació prèvia, ni un equipament especial, ni una persona que et guiï en cada pas. No és fàcil perquè desenvolupa un procés al qual no estem avesats. De fet, un procés que es troba quasi en oposició als processos mentals que més habitualment duem a terme.

Un avís abans de continuar. Les dificultats per meditar formen part de l'aprenentatge de la meditació. I com que de fet mai no se'n sap prou, podem dir que formen part de la pròpia meditació. Ni meditar consisteix a executar un programa ni nosaltres som cap automatisme. Tota meditació és duta a terme per una persona concreta en unes circumstàncies determinades. Entre aquestes circumstàncies hi poden haver elements desfavorables, handicaps, que no han de ser ignorats. En el meditar hi ha també aquest aspecte higiènic: fem neteja.

La característica comuna a gairebé totes les dificultats que apareixen a l'hora de meditar és una forma o altra de distracció. Distraccions causades per les percepcions dels sentits, pel cansament o la son, per la incomoditat del cos o els processos que du a terme i, sobretot, pel vagareix de la ment. Algunes d'aquestes dificultats es poden superar amb facilitat, i quan interfereixen de valent convé resoldre-les tot seguit: és el cas, per exemple, d'un soroll molt intens, el cansament o una mala posició del cos. Pel que fa a les altres, sovint es poden contrarestar amb un tractament prou conegut: observar-les sense identificar-nos-hi, fer d'espectadors. I si no podem deixar que flueixin? Doncs, com sempre que ens perdem, cal tornar a la respiració natural. La respiració és un refugi segur.

En general, és convenient començar la meditació amb una etapa prèvia de relaxació completa del cos. Es du a terme a partir de la posició triada per meditar, tot prenent consciència de cada part i racó en la superfície del cos. Es tracta d'afluixar fins eliminar-les totes les tensions que hi detectem. Siguin a les cames, el ventre, les espatlles o el rostre (la boca, els ulls, el front). Aquesta relaxació inicial del cos contribueix en bona mesura a assolir una ment més calmada i atenta.

En els casos en què ens sentim endormiscats o que la ment està força agitada pot resultar molt difícil mantenir l'atenció en la respiració. En aquestes ocasions és una bona estratègia el comptar fins a vuit seguint cada inspiració i cada expiració (inspiro: un, expiro: dos, inspiro: tres, expiro: quatre...). També és possible comptar només les expiracions, potser afegint-hi una "i" al davant quan fem la inspiració (inspiro: i, expiro: un, inspiro: i, expiro: dos...). Després d'uns quants minuts de repetir recomptes fins a vuit, es torna a provar de centrar-se en la respiració sense comptar. Molt sovint, la ment ja s'haurà posat a punt i es podrà continuar la meditació sense cap més ajut. Cas que no, tornem a comptar durant una altra estona.

Finalment, la meditació no és fàcil perquè requereix una actitud de desinterès actiu que no sol ser la nostra habitualment. En la meditació no cal buscar altra cosa que el meditar mateix, no és, per ella mateixa, un mitjà per aconseguir alguna finalitat específica. En aquest sentit, és equiparable al joc en els infants. Les criatures no “juguen per a...”, juguen per jugar; l'essència i la finalitat del joc coincideixen. Entesa així, doncs, hi ha en ella un desinterès. Però, alhora, no és un desinterès passiu, indolent. No constitueix un “deixar-se anar”. Demana una orientació activa, desperta, de tot l'ésser (no només de la ment), una obertura incondicional.

13 de gen. 2011

Silenci interior

La meditació és la supressió de tota mena de discurs. En les estones, o els instants, en què s'assoleix diem que s'ha fet el silenci interior. Mentre la ment segueix ocupada analitzant i discernint, valorant, o esgarriada entre la rememoració i la faula, el soroll continua. És el joc de les etiquetes: està bé (malament), jo tenia raó, (no) en tinc la culpa, ella és així, seré incapaç de fer-ho, això és un pi... Paraules amb què recobrim les coses, mentre pensem que ens serveixen per tenir-les a la mà. Quantes més etiquetes hi enganxem, més ens n'allunyem. Cap arbre no és un pi, perquè cada pi és un d'únic que no pot ser identificat amb cap altre. Malgrat que no podem evitar de parlar així, si no volem renunciar als conceptes, el llenguatge no és una xarxa que pesca la realitat. És més aviat un bastó que ens va molt bé per a assenyalar-ne determinats aspectes, des d'una certa perspectiva.

El silenci interior no admet aquest joc ni, de fet, cap altra manipulació de la realitat. Quan cedim i ens situem com a mers testimonis la ment es va encalmant tota sola, sense que ens calgui cap esforç de la voluntat. Anthony de Mello deia que el silenci interior no arriba amb l'absència de sons, sinó amb l'absència d'ego.

Vida i vides

No coneixem cap cosa que existeixi únicament i exclusiva per ella mateixa, des d'ella mateixa, tret que algú volgués esmentar l'univers. Però l'univers no és una cosa, sinó que identifica el tot que, en part, coneixem. No hi ha, doncs, cap existència plenament autònoma, sinó que sempre apareix relacionada —de maneres diverses— amb altres existències. Tant li fa si parlem d'una pedra, d'un arbre, d'una guineu o d'una estrella. Igualment passa si considerem una ona, una flaire o un pensament. Totes aquestes coses han sorgit gràcies a d'altres i, mentre existeixen, ho fan interactuant amb altres.

L'existència humana no n'és una excepció. Cada ésser humà és una vida (compte! no una vida, perquè, qui la tindria i des d'on?) relacionada amb moltes altres vides, humanes i no humanes. Entre les humanes, tots els seus antecessors genealògics i totes les persones amb qui es troba, conviu o de qui depèn. Entre les no humanes, per exemple, tots els éssers dels quals s'alimenta, l'aire, l'aigua, la llum del Sol... La font comuna, originària de totes aquestes existències humanes i no humanes, de la qual provenen i en la qual es mantenen, és allò que aquí anomenem Vida. Les existències o vides les considerem com desplegaments o manifestacions de la Vida; aquest és el nom que posem a l'àmbit on totes les relacions s'esdevenen.

En la meditació, la Vida és fonamental, perquè s'entén que l'autoconsciència (la consciència que tenim de nosaltres mateixos com a vida) és possible gràcies al fet que la Vida s'expressa de manera particularment intensa, plena, en els éssers humans. Quan meditem tenim oberta la possibilitat d'intuir en el nostre si aquest observador silenciós d'allò que arriba a la consciència. Un cop més, tal com ens passa sovint amb la meditació, aquest no és un fet que es pugui demostrar amb paraules corrents ni amb cap llenguatge sofisticat. Però tampoc no és una fe, és una vivència que només es pot arribar a copsar a través de l'experiència personal.

Què en podem esperar de la meditació?

Convé aclarir, de bon començament, que amb la meditació més que no pas voler aconseguir una cosa o altra, allò que perseguim és deixar anar tot el llast que arrosseguem en forma d'identificacions (limitacions), desigs, aversions, dependències, dubtes o temors.

Dit això, en una mesura o altra, segons les necessitats profundes de la persona i del temps que porta practicant la meditació, solen presentar-se els efectes següents.

Menys dubtes i més confiança en un mateix. Menys temors i ansietats.

Reconeixement de qui (què) sóc i, per tant, més comprensió cap als altres. Aquesta comprensió es manifesta en una acceptació més plena i en un desenvolupament de la compassió cap a tots els éssers vius.

Més capacitat d'estimar i, en conseqüència, una millora en la relació amb les altres persones.

Més llibertat. Particularment, es comprova que perden força les influències perjudicials, internes o externes.

Més facilitat per a mantenir una concentració sostinguda en allò que duem a terme.

Més capacitat per a mantenir-nos tranquils i estables en llocs on hi ha condicions adverses (agitació, sorolls, molèsties o incomoditats).

Disminució dels desigs (possessions, domini, control, èxit, reconeixement social...).

Una visió més desperta dels lligams i les interaccions entre la ment, el cos i la consciència.

Finalment, una alegria serena o una serenitat alegre. Com un bon humor que no s'allunya gaire.

Com comencem?

Convé disposar d'un lloc tranquil i agradable on no hi hagi interferències. Això és especialment important al principi, quan es comença la pràctica. No cal adoptar cap postura determinada, hi ha diverses opcions adequades. Es pot estar assegut en una cadira; o bé assegut sobre un coixí, amb les cames plegades o creuades. En darrer terme, estirat al terra de cara amunt, amb els braços una mica separats del cos. Per ordre de dificultat, les postures assegudes tradicionals són quatre: la birmana, el quart de lotus, el mig lotus i el lotus. La primera és molt còmoda i a l'abast de gairebé tothom, sense cap pràctica prèvia, o bé amb molt poca. La segona, també, si la preferiu. La tercera, i sobretot, la quarta, demanen un bon temps de pràctica continuada, pacient i progressiva. Sobretot, convé no imposar-se mai una posició dolorosa que faci patir les articulacions o els lligaments; podria acabar amb una lesió.

                                                         Birmana                                                                          


                                                    Quart de lotus
                                                    


                                                         Mig lotus



                                                            Lotus



Allò que sí que cal quan s'està assegut és tirar les espatlles una mica enrere i el ventre endavant, sense tibantor, i mantenir l'esquena dreta. Si les espatlles es tomben endavant el cap també s'hi inclinarà i la ment es tornarà tèrbola. Els braços han de quedar ben relaxats. Les mans poden reposar sota el ventre, una sobre l'altra, amb els palmells cap amunt. O bé podem deixar-les sobre les cuixes, amb els palmells mirant avall. Els ulls es poden mantenir tancats suaument, o bé mig clucs mirant cap a terra, entre un i dos metres davant nostre. Cas que hi hagi son o molta agitació mental, la segona opció és preferible.

Una bona hora és al matí, abans d'esmorzar. Però també es pot meditar a la tarda o al vespre, abans de sopar. No hi ha tampoc cap període de temps fixat. Al principi seran pocs minuts, més endavant les sessions es podran allargar. Si es pot fer diàriament, millor que no pas de forma esporàdica, però no ha de representar mai una càrrega afegida a les tasques quotidianes. Finalment, no és imprescindible recitar cap mantra ("allò que protegeix la ment"; fórmula sagrada, pròpia dels diversos corrents del budisme i  l'hinduisme) ni cap oració, ni acompanyar-se de cap música, ni fixar l'atenció en cap objecte determinat. No obstant això, qui trobi que alguna d'aquestes formes de meditació li funciona, farà molt bé de servir-se'n. Com en el cas de la posició, cadascú ha de descobrir amb quins elements es troba més a gust.

Una manera molt potent i senzilla de començar a meditar és seguir el ritme de la respiració, centrar-se en ella deixant que la consciència posi atenció al procés. Atès que ja respirem sense haver de pensar-hi, centrar l'atenció en la respiració resulta ben natural. Això sí, cal observar-la com quelcom que em succeeix i no pas com quelcom que jo faig. La respiració va sola. D'altra banda, la respiració experimentada així serveix de pont que equilibra la relació entre la ment i el cos. Inspirem pel nas i notem l'aire fresc com entra, expirem per la boca i notem que l'aire surt més calent. Utilitzem cada expiració per a deixar anar allò que ocupi la ment en aquell instant, així ens anem buidant i obrint progressivament. És molt notable la capacitat terapèutica de l'atenció sostinguda i exclusiva en la respiració. Pot comprovar-se, per exemple, en aquells moments en què estem a punt de ser arrossegats per la ira o la pressió de l'entorn. La respiració conscient ens porta, en pocs minuts, cap a un estat de més serenitat i lucidesa.

Durant la meditació, tot sovint ens vindran a la ment imatges o pensaments que ens distrauran la consciència de l'atenció posada en la respiració. Quan això passi retornarem a aquesta atenció, sense fer-nos cap retret, perquè la crítica només serviria per alimentar noves distraccions. Caldrà, doncs, constància i paciència. Convé que acceptem tot allò que sorgeixi en la ment, sense quedar-hi aferrats ni començar a analitzar-ho de cap manera. Si l'observem com si fos una onada en la superfície d'un llac la distracció desapareixerà tan fàcilment com ha sorgit. No cal fer res més, els continguts mentals no s'han de voler eliminar usant altres continguts mentals; aquest procés no té aturador. Allò que pertoca és deixar que es dissolguin, i això s'aconsegueix a mesura que descobrim que no tenen cap altra consistència que la que nosaltres els donem.

En darrer terme, és important acabar sempre la meditació de forma gradual, no sobtada. Convé esperar en repòs durant dos o tres minuts, amb els ulls oberts, abans d'incorporar-nos i emprendre altres activitats.

Elements fonamentals de la meditació

La meditació no és una pràctica exclusiva de cap tradició religiosa ni filosòfica. Està present en moltes i en formes prou diverses (sobretot, a Orient, però també entre nosaltres). És possible meditar sense haver de combregar amb cap doctrina o sistema de creences.

Es pot començar, i avançar força, sense la guia personal de cap mestre. Un cop se'n coneixen els fonaments, allò que cal és practicar, practicar i practicar. La qual cosa no treu que les orientacions dels bons llibres o d'algú que coneix i viu la meditació de fa temps puguin resultar molt estimulants i enriquidores. També és cert que tant els llibres com els mestres ens poden estalviar temps i errors, tant al principi com davant de certes dificultats. Però, convé insistir-hi, cap discurs ni llicó externa no pot substituir mai la dedicació personal.

En el meditar hi ha també una dimensió que es pot anomenar amorosa. Només arribem a estimar de debò quan comprenem realment qui som, quan percebem amb claredat la unitat de tots els éssers en la xarxa de la Vida. Aquest aspecte s'entén més bé quan tenim present que la meditació no és una especulació intel·lectual; és experiència vital en què hi queda compromès tot l'ésser, i no només les facultats cognitives.

Al capdavall, per qui es compromet de debò amb la meditació i amb una determinada via espiritual, meditar esdevé un bon suport per a tornar a casa, ajuda a descobrir (retrobar) allò que veritablement som. Però el descobriment no consisteix a analitzar aquest retorn, sinó a deixar sorgir en nosaltres allò que sempre hi ha estat i que finalment reconeixem.

Què no és la meditació

Malgrat l'ús habitual del terme, la meditació no és una concentració intensa en alguna idea o pensament que cal analitzar (meditar) a fons. No busca, tampoc, deixar la ment buida, en blanc. Ni una cosa ni l'altra. Té més a veure amb no oposar cap resistència, observar, deixar fluir i acceptar tal com és tot allò que es presenta.

Tampoc no constitueix una tècnica per a sentir-se millor, descansar, relaxar-se o resoldre algun problema particular. I això no treu que un benestar més o menys intens pugui també aparèixer (la relaxació, per exemple, és un preliminar en la meditació), però, quan és el cas, no es tracta de l'objectiu de la meditació sinó d'un fenomen que l'acompanya.

No és una via de fugida d'aquest món, no busca l'evasió ni cap allunyament de la realitat. Tot al contrari, vol aprofundir en una presència plena i no mediata en la vida quotidiana i en el moment present.

Finalment, no és tampoc cap pràctica per desenvolupar poders especials, experimentar percepcions extrasensorials o esdevenir alguna mena de persona superior a les altres.

Per què meditar?

La ment no para mai. Rep constantment informació dels cinc sentits, la selecciona i la tradueix o la interpreta; es comunica amb les cèl·lules del cos; s'ocupa de les activitats del moment; salta cap el passat, a través de la memòria, i cap al futur, a través de la imaginació. Alhora, està immersa en les emocions i les passions. Molt sovint, i de forma fragmentària, aparentment caòtica, alterna percepcions, anàlisis, emocions o passions, records i projeccions. Tota aquesta activitat, fruit de mil·lennis d'adaptació de la nostra espècie a l'entorn, ens ha permès sobreviure i progressar i, de fet, ens resulta imprescindible per a la vida pràctica. Com a contrapartida, tendeix a mantenir-nos sempre abocats a l'exterior, fora de nosaltres mateixos i, en bona mesura, en mans d'una dinàmica que no controlem.

Aquest estar fora de nosaltres mateixos comporta una pèrdua de la capacitat de centrar-nos amb consciència plena en el moment present, el qual és sempre l'únic moment real (anomenem passat allò que ja no és, i anomenem futur allò que encara no és). Així, tendim a viure revisant el passat o bé anticipant algun futur; és a dir, fora de la realitat en què ens trobem. A tot això s'hi afegeix un altre fet que hi guarda relació: més que actuar, reaccionem en funció d'una certa imatge que ens hem format de nosaltres mateixos, dels altres i de les coses. Considerem-ho breument. Les fortes influències socials que anem rebent al llarg de tota la vida ens empenyen a adoptar un seguit d'idees, opinions, creences, valors, prejudicis i gustos. Sense tot això ens sembla que no seríem ningú. A més, de les diverses frustracions viscudes anem acumulant temors que poden generar fàcilment, inseguretat, desconfiança o agressivitat. Igualment, mantenim latents els efectes indesitjables de greuges i ferides que no hem sabut pair (i dels quals potser ni en som gaire conscients).

Tot plegat configura una càrrega molt feixuga que duem a sobre com si fos una motxilla. És el contingut d'aquesta motxilla qui tendeix a reaccionar davant de cada cosa i amb una resposta previsible: d'acord amb la persona que ens pensem que som. Perquè el cas és que ens identifiquem amb el contingut de la motxilla. Aquesta identificació és un error tan greu com habitual. Ens perjudica de múltiples maneres perquè ofega de forma progressiva la nostra llibertat i la nostra creativitat: la capacitat que tenim de transformar-nos, de rectificar, de sorprendre'ns i d'acceptar.

La motxilla, més o menys carregada, és amb nosaltres. Negar-la no la fa desaparèixer. La meditació ens ajuda a reconèixer que no som el seu contingut i a descobrir quina és la vertadera naturalesa de qui s'entesta a carregar-la.