25 de març 2011

Entendre i actuar

Hi ha molts cops en què, malgrat que veiem clar què és allò que més ens convé, no ho fem. Fins i tot, a vegades, actuem obertament en contra d’allò que creiem que és el nostre interès. Deixem aquí de banda aquells casos en què renunciem al nostre benefici per tal de protegir un altre benefici extern que considerem prioritari, com ara el dels petits o grans sacrificis que fa una mare o un pare pels seus fills. Ens referim, doncs, a aquelles situacions no patològiques en les quals, sense cap necessitat de respectar una obligació superior, actuem a consciència perjudicant-nos nosaltres mateixos. Com és possible això?

Resulta que per a poder passar a l’acció no n’hi ha prou amb una comprensió intel·lectual de quin ha de ser el camí a seguir. Podem reconèixer-lo i, tot seguit, girar-nos per prendre'n un altre. Entendre és necessari, però no és suficient. A aquesta comprensió formal li cal força per empènyer cap el seu objectiu sense vacil·lacions. O, dit d’una altra manera, la decisió es troba amb altres forces més grans i oposades que la desvien. La inèrcia de molts anys, que ens fa creure que hi ha coses nostres que no es poden canviar; el què diran els altres; la por que no ens entenguin i que ens deixin de banda o se’n riguin; l’ansietat davant la incertesa associada a què ens trobarem després, etc. Totes elles són forces que tornen estèril el convenciment en què confiàvem.

Una de les vies és ampliar i aprofundir la comprensió per tal que no quedi afectada per l’envestida de les forces que s’hi oposen. Però aquest reforç no pot venir a través d’una nova insistència en la dimensió intel·lectual, perquè no és pas el cas que ens faltin bones raons o arguments prou convincents. Més aviat convé que obrim ―ens obrim a― una altra dimensió de la intel·ligència, una que ens ajudi a fer el salt desitjat. Aquesta nova forma de comprensió és més intuïtiva i espontània, prescindeix dels conceptes, les anàlisis i les distincions. Sorgeix, en primera instància, d’un coneixement millor de nosaltres mateixos i no pas d’una estimació més detallada del cas en què ens trobem.

Considerem un exemple: la possibilitat d’ajudar una persona que ho necessita quan és al nostre abast de fer-ho. Podem tenir ben assumida la idea abstracta que cal ajudar sempre que sigui possible, que aquest comportament serà bo per a la persona necessitada i, també, per a nosaltres mateixos. No obstant això, davant d’un cas concret amb què topem poden sorgir moltes excuses per no actuar així: ja ho farà algú altre, no la conec de res, no em puc entretenir ara, ja tinc prou maldecaps, si ho faig hauré de donar explicacions, avui ja he fet prou pels altres, acostar-me a aquesta persona em resulta desagradable... I no l’ajudem.

Si hem arribat a la conclusió que cal ajudar perquè ens ho han repetit molts cops, o perquè forma part d’un sistema de creences que hem anat incorporant perquè ens fa sentir bé, quan arribi el moment és ben fàcil que desviem la mirada cap a un altre costat. L’alternativa passa per haver-nos arribat a descobrir i acceptar nosaltres mateixos com a éssers fràgils i necessitats. A partir d’una comprensió clara de la nostra naturalesa ja podrem fer el pas de reconèixer aquesta mateixa constitució en totes les altres persones i els altres éssers que ens acompanyen. D’aquí sorgeix de forma natural i immediata l’acció ―no la decisió, perquè ja està tot decidit― d’aturar-nos i no defugir la mirada que ens interpel·la.

16 de març 2011

El fi i el mitjà

Ella, la persona que vol meditar, ja s’ha assegut al coixí circular. Està sola a casa; en una habitació senzilla i endreçada, plena d’una llum de tarda i amb una barreta d'encens que la perfuma. Al final ha trobat un bon moment per posar-s'hi.

Un cop és a l’estora, sembla que recupera aquella posició en què es sent més a gust: amb una base ampla i estable, l'esquena dreta, els braços i les espatlles sense tensió. Tanca els ulls i comença a resseguir la respiració. Al principi, la perd uns quants cops i ha de tornar a posar-hi l'atenció. A poc a poc, sense esforç, les intermitències es van espaiant i comença a tornar-se tota ella respiració. La ment es va encalmant, amb la pràctica continuada ja ha aconseguit que al cap de poca estona deixi de saltar d'una banda a una altra. Les imatges es van difuminant i els discursos s'encallen; l'agitació cedeix davant del silenci que s'estén en la buidor. Gairebé ha arribat allà on volia.

Ara és quan esclata l'intèrfon. Dos xiscles metàl·lics consecutius que, a banda de l'ensurt, destaroten completament la persona que medita. S'ha trencat l'harmonia i, com un tro, sorgeix del pit una sensació de frustració i enuig. La persona que meditava s'aixeca i va fins l'aparell, el qual ja xiscla per tercer cop. Descobreix que, al carrer, s'han equivocat, és algú que demana per uns veïns i que ha oblidat a quina porta viuen.

“Que em pot obrir, si us plau?”

La persona que meditava vacil·la durant un segon. Tot seguit, prem el botonet que desbloqueja la porta del carrer i surt al replà per esperar el visitant. El visitant és una dona que porta una criatura als braços: “Gràcies! No me'n recordava de quina porta era.” La persona que meditava somriu a la mare i al vailet encuriosit que porta a pes. “No hi fa res. Que vagi bé!” I mentre la dona truca allà on anava, ella torna al pis; entra, i tanca la porta que la separa de la mare i el nen.

Fa estona que ja no hi ha rastre d’aquella frustració i aquell enuig incipients. Torna a la cambra senzilla i endreçada per reprendre la meditació. L’acompanya una sensació estranya, indefinida. De cop i volta se n’adona: no hi ha cap meditació a reprendre perquè, de fet, en cap moment no s’havia interromput.