16 de març 2011

El fi i el mitjà

Ella, la persona que vol meditar, ja s’ha assegut al coixí circular. Està sola a casa; en una habitació senzilla i endreçada, plena d’una llum de tarda i amb una barreta d'encens que la perfuma. Al final ha trobat un bon moment per posar-s'hi.

Un cop és a l’estora, sembla que recupera aquella posició en què es sent més a gust: amb una base ampla i estable, l'esquena dreta, els braços i les espatlles sense tensió. Tanca els ulls i comença a resseguir la respiració. Al principi, la perd uns quants cops i ha de tornar a posar-hi l'atenció. A poc a poc, sense esforç, les intermitències es van espaiant i comença a tornar-se tota ella respiració. La ment es va encalmant, amb la pràctica continuada ja ha aconseguit que al cap de poca estona deixi de saltar d'una banda a una altra. Les imatges es van difuminant i els discursos s'encallen; l'agitació cedeix davant del silenci que s'estén en la buidor. Gairebé ha arribat allà on volia.

Ara és quan esclata l'intèrfon. Dos xiscles metàl·lics consecutius que, a banda de l'ensurt, destaroten completament la persona que medita. S'ha trencat l'harmonia i, com un tro, sorgeix del pit una sensació de frustració i enuig. La persona que meditava s'aixeca i va fins l'aparell, el qual ja xiscla per tercer cop. Descobreix que, al carrer, s'han equivocat, és algú que demana per uns veïns i que ha oblidat a quina porta viuen.

“Que em pot obrir, si us plau?”

La persona que meditava vacil·la durant un segon. Tot seguit, prem el botonet que desbloqueja la porta del carrer i surt al replà per esperar el visitant. El visitant és una dona que porta una criatura als braços: “Gràcies! No me'n recordava de quina porta era.” La persona que meditava somriu a la mare i al vailet encuriosit que porta a pes. “No hi fa res. Que vagi bé!” I mentre la dona truca allà on anava, ella torna al pis; entra, i tanca la porta que la separa de la mare i el nen.

Fa estona que ja no hi ha rastre d’aquella frustració i aquell enuig incipients. Torna a la cambra senzilla i endreçada per reprendre la meditació. L’acompanya una sensació estranya, indefinida. De cop i volta se n’adona: no hi ha cap meditació a reprendre perquè, de fet, en cap moment no s’havia interromput.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada