Malgrat tot

Quan llegim algun llibre sobre meditació, o bé algú que la practica ens en parla amb un cert entusiasme, hi ha el risc de creure que tot plegat sona massa bonic per ser veritat. Sorgeixen amb insistència termes com ara, pau, harmonia, serenitat, lucidesa, goig, fins i tot ens esmenten ─com hi ha món!─ la felicitat. No és estrany, doncs, que qui llegeix o escolta arribi a creure que en el discurs hi ha força més de desig i de bona voluntat que no pas de realisme. Aquesta primera impressió encara queda reforçada si la persona decideix de provar allò que tant li recomanen, i s’hi posa. Les dificultats del començament, que no són pas poques ni banals, afegides a la no presència d’aquella meravellosa transformació que havia estat anunciada, porten cap a la conclusió incontrovertible que això de la meditació “no funciona”; o bé, que potser sí que funciona, però només en el cas d’algunes persones afortunades que ja duen una vida prou plàcida (“tenen la vida resolta”) com per poder-hi incorporar la meditació.

És ben veritat que costa de creure ─si res més no, en un primer moment─ que una tècnica aparentment tan senzilla ens permetrà superar l’acumulació de tensions, malestar i patiment que resulta quan ens trobem sense feina estable, o bé amb una feina exigent, feixuga i no pas ben pagada; amb persones que sovint actuen de manera gens solidària o obertament incívica; amb un munt d’obligacions a casa, amb el pare i la mare, la prole potser, les amistats; amb un entorn poc acollidor (soroll, fums, brutícia, agressivitat); amb la incitació constant a l’acumulació de béns i al consum, aparellada amb la frustració corresponent tant si compres com si ja has comprat...

Si tots aquests maldecaps hi poden ser en alguna mesura, i entre molts d’altres, aleshores, quina confiança podem dipositar en la meditació? Aquesta objecció és prou seriosa i, com a tal, no pot ser ignorada. Aquí, tampoc, menys encara si vull mantenir el compromís assumit des del primer dia. Crec que tot intent de portar-hi una mica de llum, i sens dubte se’n poden formular diversos d’igualment vàlids, hauria de tenir en compte tres factors.

En primer lloc, l’objectiu final de la meditació està situat en l’àmbit del ser i no pas del fer o el tenir. Això significa que ─tret de circumstàncies molt extremades─ actua sempre sigui quin sigui l’entorn personal i social de qui medita. Aquest entorn pot ser una dificultat afegida, ben cert, però no un impediment definitiu. D’altra banda, amb ella no es pretén pas de canviar directament les circumstàncies externes, es tracta d’actuar a l’interior de la persona. Aquests canvis personals interns permetran després una millor comprensió i vivència de les circumstàncies externes.

En segon lloc, hi ha un procés i un progrés. No es un remei complet ni instantani, els seus efectes tampoc no es poden accelerar a voluntat de qui medita. Cadascú de nosaltres es troba en un cert moment del seu camí, un de concret i no cap altre. A partir d’on estem sempre ens és possible avançar, però no tothom de la mateixa manera ni al mateix ritme. Cap etapa d’aquest creixement personal no ens pot ser estalviada.

Finalment, la transformació que es va assolint és radical (actua des de l’arrel del nostre ésser) i no pas superficial. Per tant, no ha d’estranyar que ens resulti lenta, difícil o penosa en alguns moments. Ens exigeix de canviar a fons certes idees equivocades que ens hem anat fent de les coses i de nosaltres mateixos, en darrer terme, de la vida. També, haurem de modificar moltes actituds i maneres de pensar i actuar (sovint, reaccionar) davant de les situacions. A vegades, aquests canvis no són possibles si no estem disposats a ensorrar alguns murs i sostres que ens empresonen ─malgrat que pensàvem que ens protegien. Si volem aconseguir aquesta obertura potser ens caldrà un munt de dedicació i paciència. Feliçment, si res més no de paciència, en podem obtenir tanta com vulguem; és de franc, i la dosi presa depèn només de nosaltres.