31 de maig 2011

Vipassana (II)

En la meditació budista vipassana (perspicàcia) resulta imprescindible l’experiència personal de tres principis o lleis universals. Primer, que tots els fenòmens són processos que sorgeixen i desapareixen contínuament. Segon, que, per aquesta raó, no tenen cap essència pròpia, com l’escuma o les bombolles en un salt d’aigua. Tercer, que considerar-los com quelcom estable i definit, aferrar-s’hi, condueix de forma inexorable cap al patiment. L’atenció i l’equanimitat de què ja hem parlat abans malda per fer-nos aplicar aquests tres principis a la meditació. Naturalment, no pas per interès en la meditació mateixa, sinó per la neteja i transformació de la ment que la meditació irà produint. Ara bé, com es concreta la pràctica de l’atenció i l’equanimitat en aquesta meditació? Hi ha diverses tècniques, la més estesa és la que opera directament amb les sensacions en el cos. Podem distingir dues etapes.

Una primera etapa, més breu, practicant anapanasati, per tal de centrar i asserenar la ment. Un cop això s’ha aconseguit es pot passar a la segona etapa, pròpiament la meditació vipassana. Si alguna vegada no s’aconsegueix completar la primera etapa podem dedicar tota l’estona a anapanasati, sense amoïnar-nos per res, ni creure que hem fracassat d’alguna manera. Senzillament, avui ens costa més de concentrar-nos. Demà serà un altre dia.

En la segona etapa resulta essencial mantenir el cos completament immòbil (tret, si calen, de petits redreçaments de la columna vertebral). Per tant, amb els ulls tancats o mig tancats, no canviarem de posició ni les cames, ni els braços, ni el cap. Amb aquesta condició anem recorrent mentalment totes les parts i racons del cos, començant per dalt del cap i acabant pels dits dels peus. Sense córrer; de dalt a baix i, després, de baix a dalt. Així, unes quantes vegades. Al llarg d’aquests recorreguts van sorgint sensacions arreu del cos. És molt important limitar-se a observar-les quan hi arribem a través de l’exploració que duem a terme; no abans, ni després. En l’observació no hi ha d’haver cap reacció de satisfacció (davant de les sensacions agradables) ni d’aversió (davant de les desagradables); tampoc, cap desig que durin, acabin o es transformin. Tan sols hem de contemplar com són les sensacions, tot recordant que es tracta de fenòmens sense cap consistència, que desapareixeran tal com han sorgit. Així és com es practiquen i es desenvolupen l’atenció i l’equanimitat.

Tot això dit sobre l'observació equànime de les sensacions pot practicar-se igualment sempre que apareixen pensaments, imatges o bé es formen estats mentals (emocions o estats d'ànim); el procediment a seguir és exactament el mateix en tots els casos.

La durada d’aquesta segona etapa depèn dels avenços de qui practica. Es pot començar amb períodes curts (d’una mitja hora) i anar-los allargant fins arribar a una hora o més. Si alguna molèstia o dolor ens resulta insuportable, canviarem de posició. Això sí, amb la ferma determinació de voler disminuir cada cop més el nombre de canvis de posició. L’objectiu no és patir, però la transformació cercada passa per comprendre (en el cos, no en el cap!) la vertadera naturalesa de les sensacions, tant les que ens produeixen plaer, com les que ens produeixen dolor, com les que ens resulten indiferents. D’aquesta comprensió n’ha de sorgir un progrés cap a una ment més serena, harmoniosa i compassiva.

28 de maig 2011

Vipassana (I)

Anapanasati és la meditació de què més hem parlat fins ara. Aquella que consisteix a posar tota l’atenció en la respiració, prenent consciència de com entra i com surt l’aire; sense ocupar-se de res més. Ja hem dit que anapanasati és molt eficaç a l’hora de centrar i asserenar la ment. Tot i això, amb ella difícilment es pot aconseguir una transformació completa i estable de la ment.

Vipassana és un altre tipus de meditació en què, sense excloure mai anapanasati, s’arriba més lluny i amb efectes més estables. Fa un altre pas endavant perquè busca de transformar la manera en què opera la ment i, alhora, actua per buidar-la de les contaminacions que ha anat acumulant al llarg de tota la vida. Per a això resulta essencial el lligam que hi ha entre el cos i la ment a través de les sensacions. Es basa en el fet observable que quan alguna cosa arriba a la ment conscient (com a percepció o com a pensament) i es produeix una valoració agradable/desagradable, correcta/incorrecta o bona/dolenta, aleshores, abans de la reacció habitual de desig o rebuig, sempre apareix una sensació en el cos. Per tant, si aprofitem aquest “abans” esmentat, tenim l’oportunitat ─breu, però real─ d’evitar una reacció mecànica que no aconseguirà sinó crear en nosaltres més nusos d’aferrament o d’aversió.

Si som conscients de l’aparició de la sensació podrem simplement observar-la i aturar tota reacció insana. En canvi, a continuació podrem respondre ─si escau─ amb l’ànim lúcid i serè. Així doncs, i en primer lloc, caldrà tenir ben esmolada l’atenció a les sensacions del cos, de les més bastes (alteració de la respiració, dolor, opressió al pit, tremolor...) fins a les més subtils (formigueig, polsos, petits corrents, transpiració...). En segon lloc, caldrà equanimitat, la capacitat que permet d’acceptar amb serenitat totes les sensacions que experimentem, siguin quines siguin, tant si són agradables com si són desagradables, sense valorar-les de cap manera. Pel que fa a la neteja de la ment, s’aconsegueix mentre es va meditant durant una estona prou llarga. Consisteix a mantenir l’observació equànime de totes les sensacions que sorgeixen quan fem una exploració completa de tot el cos, tal com fa una metgessa quan examina el cos d’un pacient.

Aquests dos objectius centrals, atenció i equanimitat, només s’assoleixen progressivament amb la pràctica continuada. Com passa sempre en la meditació, no serveix de gaire res simplement proposar-se’ls a nivell intel·lectual i creure que la voluntat ja farà la feina quan arribi el moment. El cas és que la cosa no va així. Si no hem practicat prou, quan arriba el moment fem tard: reaccionem i, en conseqüència, lliguem més nusos.

9 de maig 2011

La via de les coses petites

Temps enrere hi va haver una dona que mai no va sentir a parlar de la meditació. No en va llegir cap llibre ni va conèixer ningú que en seguís cap de les moltes variants que s’han difós. De fet, havia anat poc a escola i no havia sortit gaire del seu poble. Tot i això, des de la seva joventut i fins als darrers dies, quan ja havia arribat als noranta-un anys, aquesta dona en va ser ─sense ella saber-ho─ una practicant fidel i excel·lent. Una veritable mestra de la via de les coses petites.

Des que es va casar, la seva vida va quedar limitada a atendre la família i la llar. Primer, amb el marit i la mare, però ben aviat amb dos fills i, més tard, amb dos néts que van quedar sota la seva cura i tutela. El seu mestratge ignorat es manifestava en cadascuna de les activitats quotidianes que duia a terme. Així, a l’hora de cuinar els àpats diaris, però també fent la bugada, estenent, planxant i sargint la roba. Escombrant, fregant el terra, rentant els plats, anant a comprar, endreçant els pots al rebost o regant els geranis de l’eixida. Atenent algú que estava malalt i havia de passar dies al llit. Igualment, quan parlava a poc a poc o quan escoltava amb el cos sencer. Fos allò que fos, era sempre dut a terme posant-hi tota l’atenció i l’interès de què era capaç, amb un desig intens de fer-ho el millor possible: com si la marxa del món en depengués.

Ja que no sortia gaire, quasi ningú no s’adonava del goig que feia estar al seu costat o del poc que calia per fer-la feliç. Els de casa ben aviat van arribar a trobar normal que fes com feia tot allò que feia, sense adonar-se de quina mena de persona tenien al costat. De tot plegat ella no n’esperava cap benefici ni agraïment, i certament que no en va rebre pas gaires.

Tenim aquí una mostra excepcional d'una forma de meditació tan valuosa com difícil. Sense cap dubte, s’adreça a cims molt elevats a través dels corriols més aspres. No obstant això, aquesta dona anònima va ensenyar-nos al llarg de la seva vida que l’ascens és possible.

3 de maig 2011

La veu del cor

Les paraules sempre són una figuració de les coses, un dit que les vol assenyalar. Representen els contorns d’allò a què ens volem referir. Tot i això, són sovint suficients per a entendre’ns prou bé. Així, podem aproximar-nos al món i parlar-ne. Fins i tot, podem parlar sobre les paraules mateixes i entrar d’aquesta manera en un segon nivell d’abstracció.

A vegades emprem expressions com ara, “et parlo amb el cor”, “deixa que el teu cor parli” o bé, “escolta’t el cor”. Naturalment, no ens referim al múscul vital que tenim al pit, per molt que en aquestes ocasions fins i tot ens hi podem posar la mà al damunt quan pronunciem les paraules. En l’entorn de la meditació també apareix sovint aquest cor que, quan el sabem escoltar, sempre ens diu alguna cosa. En aquest sentit, resulta molt significatiu que en diverses llengües orientals s'usi la mateixa paraula per a anomenar tant la ment com el cor.

Sabem que a través de la ment, amb la meditació o per altres vies comparables, podem accedir a aquesta veu sempre amorosa. En el cas de la meditació, entenem que ella es deixa sentir precisament quan anem silenciant les múltiples veus que d’ordinari configuren el nostre jo superficial. És aleshores quan, si ens valem d’una altra expressió corrent, es manifesta quelcom de la nostra naturalesa autèntica. Ella es faria present en aquesta compassió i aquest amor que sorgeix enmig de la pau i el silenci interior. Arribem, doncs, a un sentiment intens de reconciliació i alliberament per via de la neteja que el meditar du a terme, gràcies a la comprensió correcta que en resulta. Un simple desig d’amor, per voluntariós que sigui, sembla que no té pas el poder de convocar-lo; en canvi, la lucidesa a què ens condueix la meditació, encara que resulti breu, sí que pot arribar a fer-lo present amb tota la força que li és pròpia.

Malauradament, en acabar de meditar, la ment superficial torna a prendre el control i recaiem, poc o molt, en les urgències quotidianes i en les dinàmiques habituals de satisfacció del jo. És per això que una actitud d’amor vertader i sostingut és tan difícil per a la immensa majoria de nosaltres. Perquè no és res que es pugui conquerir un dia i assegurar al nostre costat per sempre més. Cal desempallegar-se de l’ego i tornar constantment a escoltar la veu del cor. Cal recrear les condicions perquè aquesta veu sense paraules ens arribi neta per sobre de tots els discursos. Ens trobem, per tant, davant d’una feina que mai no serà enllestida. Hem de creure que la insistència farà que cada cop siguem més sensibles a allò que ens diu el cor i que el retrobament ens resultarà més directe i planer. Tant de bo!