Les paraules sempre són una figuració de les coses, un dit que les vol assenyalar. Representen els contorns d’allò a què ens volem referir. Tot i això, són sovint suficients per a entendre’ns prou bé. Així, podem aproximar-nos al món i parlar-ne. Fins i tot, podem parlar sobre les paraules mateixes i entrar d’aquesta manera en un segon nivell d’abstracció.
A vegades emprem expressions com ara, “et parlo amb el cor”, “deixa que el teu cor parli” o bé, “escolta’t el cor”. Naturalment, no ens referim al múscul vital que tenim al pit, per molt que en aquestes ocasions fins i tot ens hi podem posar la mà al damunt quan pronunciem les paraules. En l’entorn de la meditació també apareix sovint aquest cor que, quan el sabem escoltar, sempre ens diu alguna cosa. En aquest sentit, resulta molt significatiu que en diverses llengües orientals s'usi la mateixa paraula per a anomenar tant la ment com el cor.
Sabem que a través de la ment, amb la meditació o per altres vies comparables, podem accedir a aquesta veu sempre amorosa. En el cas de la meditació, entenem que ella es deixa sentir precisament quan anem silenciant les múltiples veus que d’ordinari configuren el nostre jo superficial. És aleshores quan, si ens valem d’una altra expressió corrent, es manifesta quelcom de la nostra naturalesa autèntica. Ella es faria present en aquesta compassió i aquest amor que sorgeix enmig de la pau i el silenci interior. Arribem, doncs, a un sentiment intens de reconciliació i alliberament per via de la neteja que el meditar du a terme, gràcies a la comprensió correcta que en resulta. Un simple desig d’amor, per voluntariós que sigui, sembla que no té pas el poder de convocar-lo; en canvi, la lucidesa a què ens condueix la meditació, encara que resulti breu, sí que pot arribar a fer-lo present amb tota la força que li és pròpia.
Malauradament, en acabar de meditar, la ment superficial torna a prendre el control i recaiem, poc o molt, en les urgències quotidianes i en les dinàmiques habituals de satisfacció del jo. És per això que una actitud d’amor vertader i sostingut és tan difícil per a la immensa majoria de nosaltres. Perquè no és res que es pugui conquerir un dia i assegurar al nostre costat per sempre més. Cal desempallegar-se de l’ego i tornar constantment a escoltar la veu del cor. Cal recrear les condicions perquè aquesta veu sense paraules ens arribi neta per sobre de tots els discursos. Ens trobem, per tant, davant d’una feina que mai no serà enllestida. Hem de creure que la insistència farà que cada cop siguem més sensibles a allò que ens diu el cor i que el retrobament ens resultarà més directe i planer. Tant de bo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada