La via de les coses petites

Temps enrere hi va haver una dona que mai no va sentir a parlar de la meditació. No en va llegir cap llibre ni va conèixer ningú que en seguís cap de les moltes variants que s’han difós. De fet, havia anat poc a escola i no havia sortit gaire del seu poble. Tot i això, des de la seva joventut i fins als darrers dies, quan ja havia arribat als noranta-un anys, aquesta dona en va ser ─sense ella saber-ho─ una practicant fidel i excel·lent. Una veritable mestra de la via de les coses petites.

Des que es va casar, la seva vida va quedar limitada a atendre la família i la llar. Primer, amb el marit i la mare, però ben aviat amb dos fills i, més tard, amb dos néts que van quedar sota la seva cura i tutela. El seu mestratge ignorat es manifestava en cadascuna de les activitats quotidianes que duia a terme. Així, a l’hora de cuinar els àpats diaris, però també fent la bugada, estenent, planxant i sargint la roba. Escombrant, fregant el terra, rentant els plats, anant a comprar, endreçant els pots al rebost o regant els geranis de l’eixida. Atenent algú que estava malalt i havia de passar dies al llit. Igualment, quan parlava a poc a poc o quan escoltava amb el cos sencer. Fos allò que fos, era sempre dut a terme posant-hi tota l’atenció i l’interès de què era capaç, amb un desig intens de fer-ho el millor possible: com si la marxa del món en depengués.

Ja que no sortia gaire, quasi ningú no s’adonava del goig que feia estar al seu costat o del poc que calia per fer-la feliç. Els de casa ben aviat van arribar a trobar normal que fes com feia tot allò que feia, sense adonar-se de quina mena de persona tenien al costat. De tot plegat ella no n’esperava cap benefici ni agraïment, i certament que no en va rebre pas gaires.

Tenim aquí una mostra excepcional d'una forma de meditació tan valuosa com difícil. Sense cap dubte, s’adreça a cims molt elevats a través dels corriols més aspres. No obstant això, aquesta dona anònima va ensenyar-nos al llarg de la seva vida que l’ascens és possible.