31 de maig 2011

Vipassana (II)

En la meditació budista vipassana (perspicàcia) resulta imprescindible l’experiència personal de tres principis o lleis universals. Primer, que tots els fenòmens són processos que sorgeixen i desapareixen contínuament. Segon, que, per aquesta raó, no tenen cap essència pròpia, com l’escuma o les bombolles en un salt d’aigua. Tercer, que considerar-los com quelcom estable i definit, aferrar-s’hi, condueix de forma inexorable cap al patiment. L’atenció i l’equanimitat de què ja hem parlat abans malda per fer-nos aplicar aquests tres principis a la meditació. Naturalment, no pas per interès en la meditació mateixa, sinó per la neteja i transformació de la ment que la meditació irà produint. Ara bé, com es concreta la pràctica de l’atenció i l’equanimitat en aquesta meditació? Hi ha diverses tècniques, la més estesa és la que opera directament amb les sensacions en el cos. Podem distingir dues etapes.

Una primera etapa, més breu, practicant anapanasati, per tal de centrar i asserenar la ment. Un cop això s’ha aconseguit es pot passar a la segona etapa, pròpiament la meditació vipassana. Si alguna vegada no s’aconsegueix completar la primera etapa podem dedicar tota l’estona a anapanasati, sense amoïnar-nos per res, ni creure que hem fracassat d’alguna manera. Senzillament, avui ens costa més de concentrar-nos. Demà serà un altre dia.

En la segona etapa resulta essencial mantenir el cos completament immòbil (tret, si calen, de petits redreçaments de la columna vertebral). Per tant, amb els ulls tancats o mig tancats, no canviarem de posició ni les cames, ni els braços, ni el cap. Amb aquesta condició anem recorrent mentalment totes les parts i racons del cos, començant per dalt del cap i acabant pels dits dels peus. Sense córrer; de dalt a baix i, després, de baix a dalt. Així, unes quantes vegades. Al llarg d’aquests recorreguts van sorgint sensacions arreu del cos. És molt important limitar-se a observar-les quan hi arribem a través de l’exploració que duem a terme; no abans, ni després. En l’observació no hi ha d’haver cap reacció de satisfacció (davant de les sensacions agradables) ni d’aversió (davant de les desagradables); tampoc, cap desig que durin, acabin o es transformin. Tan sols hem de contemplar com són les sensacions, tot recordant que es tracta de fenòmens sense cap consistència, que desapareixeran tal com han sorgit. Així és com es practiquen i es desenvolupen l’atenció i l’equanimitat.

Tot això dit sobre l'observació equànime de les sensacions pot practicar-se igualment sempre que apareixen pensaments, imatges o bé es formen estats mentals (emocions o estats d'ànim); el procediment a seguir és exactament el mateix en tots els casos.

La durada d’aquesta segona etapa depèn dels avenços de qui practica. Es pot començar amb períodes curts (d’una mitja hora) i anar-los allargant fins arribar a una hora o més. Si alguna molèstia o dolor ens resulta insuportable, canviarem de posició. Això sí, amb la ferma determinació de voler disminuir cada cop més el nombre de canvis de posició. L’objectiu no és patir, però la transformació cercada passa per comprendre (en el cos, no en el cap!) la vertadera naturalesa de les sensacions, tant les que ens produeixen plaer, com les que ens produeixen dolor, com les que ens resulten indiferents. D’aquesta comprensió n’ha de sorgir un progrés cap a una ment més serena, harmoniosa i compassiva.

2 comentaris:

  1. Ja fa un temps que medito de manera habitual, estones no molt llargues. Llegeixo regularment el bloc. La lectura m'ajuda en l'exercici de la pràctica i la pràctica a entendre la lectura. Tot i això, em sorgeixen dubtes i sento confusió.
    Entenc que és en l'exercici de la meditació, enmig de la pau i el silenci interior, quan es manifesta la compassió i l'amor. Mitjançant la pràctica s'arriba a l'atenció i equanimitat, i així la ment esdevé més serena, harmoniosa i compassiva. L'equanimitat suposa la no valoració, l'acceptació de les coses tal i com són. Davant d'això, com saber què està bé i què no ho està? Com educar els infants? Com actuar, o no, davant el dolor inflingit als altres?
    Centrats en el nostre propi creixement personal, no ens oblidem dels altres?
    Em sembla que encara em falta molta meditació i comprensió, malgrat que ja fa molt vaig arribar a l'amor i la compassió.
    Agraeixo que comparteixis amb nosaltres –els altres– la teva experiència i saber.

    ResponElimina
  2. Alba, les preocupacions que expresses podran ajudar-nos a entendre més bé els objectius i les característiques de la meditació, tal i com la considerem aquí.

    En primer lloc, acceptació no equival a indiferència, sinó a comprensió de les causes i les relacions tal com es manifesten. Passivitat i meditació no conjuguen. L’entrada del bloc titulada, Acceptació (21/01/2011), toca una mica aquest aspecte. En tot cas, la meditació no ens assenyala pas el bé i el mal, ni quan o com actuar. En canvi, sí que afavoreix uns pensaments i unes actituds que han d’ajudar-nos a veure-hi més clar, a decidir amb més llibertat.

    En segon lloc, el creixement personal contempla com a imprescindible la bondat amorosa i la compassió, és a dir, l’interès actiu en el bé dels altres éssers. En aquest punt, crec que hi coincideixen totes les tradicions espirituals dignes d’aquest nom.

    Tot plegat em fa pensar que només es poden aconseguir bons fruits de la meditació a partir d’un cert punt en l’evolució personal de cadascú (diguem-ne, maduresa). Cal que un seguit de factors i circumstàncies hi condueixin.

    Gràcies per obrir aquesta nova reflexió.

    ResponElimina