Vipassana (I)

Anapanasati és la meditació de què més hem parlat fins ara. Aquella que consisteix a posar tota l’atenció en la respiració, prenent consciència de com entra i com surt l’aire; sense ocupar-se de res més. Ja hem dit que anapanasati és molt eficaç a l’hora de centrar i asserenar la ment. Tot i això, amb ella difícilment es pot aconseguir una transformació completa i estable de la ment.

Vipassana és un altre tipus de meditació en què, sense excloure mai anapanasati, s’arriba més lluny i amb efectes més estables. Fa un altre pas endavant perquè busca de transformar la manera en què opera la ment i, alhora, actua per buidar-la de les contaminacions que ha anat acumulant al llarg de tota la vida. Per a això resulta essencial el lligam que hi ha entre el cos i la ment a través de les sensacions. Es basa en el fet observable que quan alguna cosa arriba a la ment conscient (com a percepció o com a pensament) i es produeix una valoració agradable/desagradable, correcta/incorrecta o bona/dolenta, aleshores, abans de la reacció habitual de desig o rebuig, sempre apareix una sensació en el cos. Per tant, si aprofitem aquest “abans” esmentat, tenim l’oportunitat ─breu, però real─ d’evitar una reacció mecànica que no aconseguirà sinó crear en nosaltres més nusos d’aferrament o d’aversió.

Si som conscients de l’aparició de la sensació podrem simplement observar-la i aturar tota reacció insana. En canvi, a continuació podrem respondre ─si escau─ amb l’ànim lúcid i serè. Així doncs, i en primer lloc, caldrà tenir ben esmolada l’atenció a les sensacions del cos, de les més bastes (alteració de la respiració, dolor, opressió al pit, tremolor...) fins a les més subtils (formigueig, polsos, petits corrents, transpiració...). En segon lloc, caldrà equanimitat, la capacitat que permet d’acceptar amb serenitat totes les sensacions que experimentem, siguin quines siguin, tant si són agradables com si són desagradables, sense valorar-les de cap manera. Pel que fa a la neteja de la ment, s’aconsegueix mentre es va meditant durant una estona prou llarga. Consisteix a mantenir l’observació equànime de totes les sensacions que sorgeixen quan fem una exploració completa de tot el cos, tal com fa una metgessa quan examina el cos d’un pacient.

Aquests dos objectius centrals, atenció i equanimitat, només s’assoleixen progressivament amb la pràctica continuada. Com passa sempre en la meditació, no serveix de gaire res simplement proposar-se’ls a nivell intel·lectual i creure que la voluntat ja farà la feina quan arribi el moment. El cas és que la cosa no va així. Si no hem practicat prou, quan arriba el moment fem tard: reaccionem i, en conseqüència, lliguem més nusos.