28 de jul. 2011

Actuar sense jutjar

Els judicis, les valoracions, els gustos, les preferències, les opinions, les creences i les ideologies, tot plegat està present de moltes maneres en la llengua de què ens servim i a qui servim. Per tant, també es manifesten tothora en el pensament. Essent així, com podríem viure sense jutjar?

En cada acte conscient, triem; és a dir, d’alguna manera i fins a un cert punt (qui sap fins on arriba la nostra llibertat?) elegim allò que ens sembla preferible. Com podríem viure, doncs, sense escollir?

Quan jutgem introduïm dues afirmacions. Primera, que les coses són d’una manera determinada i, segona, que aquesta manera és bona, correcta, adequada (o els seus contraris, dolenta, incorrecta, inadequada). Però el cas és que no podem eliminar tots els dubtes i la ignorància que envolten tant la primera afirmació com la segona. No és possible actuar sense recórrer a alguna guia, però sí que és possible actuar sense guiar-se per judicis. Quines poden ser aquestes guies alternatives? La comprensió i la intuïció. Podem actuar a partir d’haver comprès la situació i, també, a partir d’allò que veiem directament que el cas present demana. De fet, sovint els arguments arriben després de la comprensió i la intuïció, per a justificar-les formalment. Així podem quedar més tranquils amb la decisió presa.

Tornant a allà on hem començat, no jutjar comporta abandonar temporalment les paraules, evitar la interferència de tots els pressupòsits que incorporen. Implica actuar després d’haver observat amb prou atenció i equanimitat, però sense afegir-hi qualificacions ni discursos. És difícil aquest no jutjar, però tenim oberta la possibilitat de fer allò que calgui sense cap necessitat de condemnar res ni ningú. “He tornat encara, amb tota l’ànima, a conèixer, a investigar i a cercar la saviesa i la raó de les coses, i he après que la maldat és estupidesa, i l’estupidesa, follia.” (Cohèlet 7, 25). 

En darrer terme, el no jutjar és una actitud. No equival a cap posicionament filosòfic sobre la idea de justícia o la seva utilitat social. La meditació ens porta cap el descobriment i l’adopció d’aquest silenci actiu. Un silenci que ens permet i ens obliga a actuar per nosaltres mateixos, sense recórrer a excuses ni a les consignes proclamades per una tribu o altra.

19 de jul. 2011

Col·loqui III

Arrossego un cert malestar constant, que no sé d'on em ve, i no trobo que les estones de meditació m'ajudin gens a eliminar-lo.

La meditació també és terapèutica, ara bé, no actua pas com les pastilles per a la tos. Promou canvis perquè et centra en allò essencial, però no pren iniciatives; només tu les pots prendre. D'altra banda, aquest malestar, no es tracta potser d'un desacord amb com van les coses al teu voltant?

Sí, crec que es pot descriure així. Tot i que no el puc atribuir a cap fet concret. Em persegueix el malhumor i tot m'acaba fastiguejant o avorrint.

El malhumor neix a dins teu, per molt que pugui trobar fonament a l'exterior. Però res extern no pot forçar en tu el malhumor, ni el fastigueig ni l'avorriment. Has provat d'estar menys per tu?

Mmm?

Vull dir que en lloc de perseguir sempre la teva felicitat a través del benestar dediquis més temps a contribuir a la felicitat dels altres.

Em recomanes la beneficència?

Sí, ja que ho dius, però no tan sols la beneficència, proveir recursos econòmics o materials no és l'única manera d'ajudar. Pots dedicar part del teu temps, dels teus coneixements o habilitats, a servir els altres de maneres molt diverses. A vegades, n'hi ha prou amb saber-los escoltar.

Així, vols dir que fent bones obres em sentiré millor?

No només et sentiràs millor: estaràs i seràs millor. El resultat d'aquestes bones obres que esmentes també el rebràs tu. Donar i compartir sense esperar res a canvi desperta un goig autèntic en qui dóna i comparteix. L'acumulació de béns, capacitats i recursos per a un mateix, exclusivament, acaba produint un malestar profund, perquè cap acumulació de cap mena no genera felicitat. La satisfacció inicial aviat desapareix i no queda altra opció que el desig de nous béns que ens puguin satisfer de debò. Aquesta dinàmica d'anhel i frustració mai no s'acaba.

Però, per què hauria de donar a persones que ni conec ni han fet mai res per mi?

Em sembla que no m'escoltes gaire. No es tracta aquí de fer negocis. Quan ajudes altres persones, que potser ni tan sols arribes a conèixer, t'ajudes tu mateix perquè afavoreixes a qui de fet és com tu, un altre tu. Totes les necessitats bàsiques d'aquestes persones coincideixen amb les teves, res no us diferencia. A banda d'això, dius que potser no han fet mai res per tu. Aquí també vas errat, aquestes persones t'ofereixen l'oportunitat d'ajudar-les i això és, precisament, allò que més et cal.

I la meditació...?

La meditació t'ensenya que tot canvia constantment. Et mostra el camí de la paciència davant d'aquelles circumstàncies que no t'agraden i que, de moment, no pots fer res per canviar-les. Si estàs atent, potser ben aviat la situació serà diferent i podràs incidir-hi, o bé canviarà per l'efecte d'altres elements nous que hi intervenen. No oblidis que res no és per sempre igual. Vagi com vagi, la paciència mai no se'ns acaba, simplement l'abandonem. Practica l'art de no abandonar-la. Adona't que sempre tens al teu abast un pou de paciència que no té fons.

5 de jul. 2011

Col·loqui II

Tot i que medito, la meva vida continua essent força desastrosa.

A mesura que tu vagis canviant, així canviarà també la teva vida. Tu i la teva vida no sou dues entitats independents.

Però les circumstàncies m'ho posen molt difícil.

Les circumstàncies no les pots triar. Examina què en fas tu d'aquestes circumstàncies.

I què hi puc fer si tot em va malament?

Tu pots anar bé, encara que les coses no hi vagin gaire. Les circumstàncies són sempre circumstàncies interpretades i valorades, no tenen unes qualitats estables, determinades. Pots viure-les i usar-les de maneres molt diverses.

Així doncs, depèn també de com em prengui les coses.

Depèn, només, de com et prenguis les coses.

No ho sé, no ho veig gaire clar... És que encara em queden dubtes sobre com actua la meditació i en què es basa.

Has entès allò que has llegit?

Crec que sí.

Només ho creus?

Sí, ho he entès.

Ho has dut a la pràctica?

Sí, una part; però sense gaire convicció, tot sigui dit.

La convicció t'arribarà quan en vegis els resultats, no abans. Abans, cal que hi confiïs.

He de confiar-hi sense proves, cegament?

Has de confiar-hi amb els ulls ben oberts. Les millors proves seran les teves comprovacions.

Que potser no és bona cosa dubtar?

Els dubtes són part d'una primera etapa. A partir de cert moment, si vols seguir endavant hauràs d'arraconar-los. En una vida finita no pots estar dubtant indefinidament. Quan l'actitud escèptica permet desbrossar els camins és una bona aliada, en canvi, si va orientada a posar-hi obstacles fins a tornar-los intransitables es converteix en una trampa.

Però això sona a tenir fe.

De la fe en té la confiança ferma, però la meditació no demana una adhesió incondicional a cap doctrina. Si no et serveix, abandona-la, no hi perdis el temps. No obstant això, abans d'abandonar-la convé que t'asseguris que realment no et serveix. Segueix les indicacions, practica, observa els efectes i, finalment, decideix si t'ajuda o no.