Col·loqui III

Arrossego un cert malestar constant, que no sé d'on em ve, i no trobo que les estones de meditació m'ajudin gens a eliminar-lo.

La meditació també és terapèutica, ara bé, no actua pas com les pastilles per a la tos. Promou canvis perquè et centra en allò essencial, però no pren iniciatives; només tu les pots prendre. D'altra banda, aquest malestar, no es tracta potser d'un desacord amb com van les coses al teu voltant?

Sí, crec que es pot descriure així. Tot i que no el puc atribuir a cap fet concret. Em persegueix el malhumor i tot m'acaba fastiguejant o avorrint.

El malhumor neix a dins teu, per molt que pugui trobar fonament a l'exterior. Però res extern no pot forçar en tu el malhumor, ni el fastigueig ni l'avorriment. Has provat d'estar menys per tu?

Mmm?

Vull dir que en lloc de perseguir sempre la teva felicitat a través del benestar dediquis més temps a contribuir a la felicitat dels altres.

Em recomanes la beneficència?

Sí, ja que ho dius, però no tan sols la beneficència, proveir recursos econòmics o materials no és l'única manera d'ajudar. Pots dedicar part del teu temps, dels teus coneixements o habilitats, a servir els altres de maneres molt diverses. A vegades, n'hi ha prou amb saber-los escoltar.

Així, vols dir que fent bones obres em sentiré millor?

No només et sentiràs millor: estaràs i seràs millor. El resultat d'aquestes bones obres que esmentes també el rebràs tu. Donar i compartir sense esperar res a canvi desperta un goig autèntic en qui dóna i comparteix. L'acumulació de béns, capacitats i recursos per a un mateix, exclusivament, acaba produint un malestar profund, perquè cap acumulació de cap mena no genera felicitat. La satisfacció inicial aviat desapareix i no queda altra opció que el desig de nous béns que ens puguin satisfer de debò. Aquesta dinàmica d'anhel i frustració mai no s'acaba.

Però, per què hauria de donar a persones que ni conec ni han fet mai res per mi?

Em sembla que no m'escoltes gaire. No es tracta aquí de fer negocis. Quan ajudes altres persones, que potser ni tan sols arribes a conèixer, t'ajudes tu mateix perquè afavoreixes a qui de fet és com tu, un altre tu. Totes les necessitats bàsiques d'aquestes persones coincideixen amb les teves, res no us diferencia. A banda d'això, dius que potser no han fet mai res per tu. Aquí també vas errat, aquestes persones t'ofereixen l'oportunitat d'ajudar-les i això és, precisament, allò que més et cal.

I la meditació...?

La meditació t'ensenya que tot canvia constantment. Et mostra el camí de la paciència davant d'aquelles circumstàncies que no t'agraden i que, de moment, no pots fer res per canviar-les. Si estàs atent, potser ben aviat la situació serà diferent i podràs incidir-hi, o bé canviarà per l'efecte d'altres elements nous que hi intervenen. No oblidis que res no és per sempre igual. Vagi com vagi, la paciència mai no se'ns acaba, simplement l'abandonem. Practica l'art de no abandonar-la. Adona't que sempre tens al teu abast un pou de paciència que no té fons.