29 de set. 2011

Respiració II

Ja sabem que un dels objectius de posar l'atenció en la respiració (l'aire quan entra i quan surt del cos) és estabilitzar la ment mentre deixem anar els pensaments. Quan experimentem que hem avançant significativament en la meditació, és a dir, quan notem que sabem estar força estona amb l'atenció centrada en la respiració, sense distraccions que ens n'apartin completament, convindrà afinar més el procediment per tal de poder seguir progressant. 

Aquest afinament es pot dur a terme a través de la delimitació de la zona en la qual posem atenció a l'entrada i sortida de l'aire. Si, com és habitual, inspirem pel nas, restringirem l'atenció exclusivament als orificis nasals, just la part situada damunt del llavi superior. Així ens obligarem a estar molt més alerta que en les primeres etapes, quan podíem experimentar de manera difusa l'entrada i sortida de l'aire. Quan expirem per la boca, la zona restringida serà just els dos llavis. Aquesta delimitació de l'espai on centrem la percepció del pas de l'aire obligarà la ment a tornar-se encara més precisa i atenta.

Nota. Per a algunes persones pot resultar difícil seguir la respiració a través de les sensacions a l'entrada del nas. En aquests casos es pot usar com alternativa un seguiment de la respiració en el ventre, a través del moviment del diafragma (el múscul que separa el tòrax de l'abdomen). Aquest moviment és força acusat, fàcil de constatar i seguir. Si es tria aquesta opció caldrà també no forçar cap moviment del ventre ni de la caixa toràcica, es tracta, simplement, d'anar seguint en cada instant el ritme de respiració present, sigui com sigui, sense voler "millorar-lo" de cap manera.

19 de set. 2011

Mantenir l'atenció

La ment està habituada a no parar mai. És per això que quan volem imposar-li el silenci propi de la meditació s'hi resisteix de totes les maneres en què sap fer-ho (imatges, discursos, pensaments, records, melodies...). El monòleg interior és una de les estratègies més eficaces de distracció. Es comença a formar en la ment una frase qualsevol i, sense adonar-nos-en, hi quedem enganxats; la seguim i la deixem que creixi fins que es desenvolupa una idea. Aquesta idea pot ser ampliada, perfilada, rebatuda, contrastada, i moltes altres coses més. En qualsevol cas, ja estem ofuscats, es posen en marxa tot de pensaments que tapen i oculten allò que volíem, que no era altra cosa que meditar. L'astúcia de la ment fa que a vegades aquestes primeres paraules del monòleg estiguin centrades en la pròpia meditació, de manera que l'inici de la distracció ens costa més de detectar. Per exemple, "He de seguir respirant així", "No m'he de distreure més", "Ara sí que vaig bé", i altres de similars.

No cal insistir gaire en què aquests monòlegs s'han d'avortar com sigui i al més aviat possible. Si estem prou centrats en la meditació, la formació de les primeres paraules ens alertarà de seguida i podrem reaccionar tallant la frase en sec mentre enfoquem de nou la ment en les sensacions que acompanyen l'entrada i la sortida de l'aire mentre respirem. Si veiem que això no és suficient, si la ment insisteix a formar alguna frase, podem respirar a fons i amb plena consciència dos o tres cops seguits; això serà suficient per a trencar el discurs incipient. També ens pot ajudar "inspirar" el pensament que destorba i "deixar-lo anar" amb l'aire que expirem. Si repetim aquest procés dos o tres cops és molt probable que desaparegui el pensament. Tot i això, és important subratllar que no és greu que apareguin aquests intents de sabotatge per part de la ment, els atacs, tot i que afeblits, poden continuar durant molts anys, encara que meditem; allò que hem de procurar en tot moment és detectar-los a la primera i defugir-los de pressa.

Una bona manera d'avaluar el progrés és imposar-se un interval de temps durant el qual es vol ser capaç de retenir la ment centrada en les sensacions que origina la respiració. A mesura que això s'aconsegueix es pot anar ampliant aquest interval de temps de forma progressiva. Qui comença a meditar haurà de fixar intervals curts, de dos o tres minuts, i anar-los ampliant segons els resultats assolits i la resistència amb què es trobi. Inicialment, doncs, serà molt poc temps, però allò que importa és la qualitat d'aquests minuts, i no pas la quantitat. Fins on cal arribar allargant el temps? No hi ha un objectiu establert, però qui aconsegueix mantenir una hora en aquest estat s'entén que ja es troba en condicions d'accedir a una nova fase en la via de la meditació. De totes maneres, no es tracta mai d'una cursa ni d'establir comparacions. Cadascú, en cada època de la vida, treballa amb les circumstàncies i les capacitats que té. De tot plegat es derivarà un ritme o altre en els avenços.

3 de set. 2011

Equilibri

Tant en la meditació com en les activitats ordinàries convé distingir la concentració (o atenció) de la introspecció. Tot i que són dues capacitats relacionades, analitzar-les per separat ens ajuda a discernir amb més propietat què hi ha en joc quan meditem.

La concentració és la capacitat que ens permet que la meditació es desenvolupi tal com pertoca, és a dir, de manera estable, intensa i distesa. Estable, perquè vol mantenir la immobilitat del cos i el silenci discursiu. Intensa, que no vol dir tensa, perquè demana que hi hagi energia i penetració sense que apareguin esforços violents. Distesa, perquè procura mantenir l'estat de relaxació assolit inicialment. L'estabilitat, la intensitat i la distensió interaccionen alhora i en un cert grau. La meditació tindrà èxit en la mesura en què la concentració pugui mantenir un bon equilibri entre totes tres, posant més l'accent en una o altra segons les necessitats de cada moment.

La introspecció va lligada a la consciència, és la capacitat que ens permet mantenir la concentració i adonar-nos de com es troba la ment en cada instant. Així tenim la possibilitat de detectar les dues formes possibles de distracció: la inquietud i la laxitud. La inquietud es refereix a l'agitació mental produïda per l'aparició constant i caòtica d'imatges, pensaments i percepcions. La laxitud és el terme oposat, es refereix a l'endormiscament que pot produir-se quan meditem i estem força cansats o tips, o bé si ho fem enmig d'una relaxació excessiva del cos. La introspecció ha de donar l'alerta que permeti reprendre la concentració quan la ment esdevé inquieta o laxa. 

L'estat mental ideal, reservat a les persones que han arribat a un domini complet de la meditació, és aquell en què la ment pot romandre del tot inamovible, neta i lluminosa, sense cap pertorbació que l'afecti. Mentrestant, sigui poc o molt el domini que hàgim assolit, ens cal defugir la inquietud i la laxitud a través del manteniment de l'harmonia entre l'estabilitat, la intensitat i la distensió. Certament, no és pas una cosa fàcil, cal tenir paciència, estar molt per la feina i anar acumulant hores de bona pràctica. A canvi, és potser la millor garantia de progrés en el camí que hem emprès.