28 d’oct. 2011

Meditació orientada

En el camí de transformació personal que és la meditació hi ha altres recursos, a banda del desenvolupament de l'atenció conscient i la introspecció. Tot i que aquests dos, per si mateixos, són fonamentals, ens pot anar bé complementar-los amb això que aquí anomenem la meditació orientada. En ella, es tracta de desvetllar i potenciar aquells pensaments que van adreçats a incorporar a la nostra vida una bona relació amb els altres, o bé que cerquen d'ajudar els altres en el seu propi camí. Per exemple, en la tradició budista aquests pensaments serien l'amor, la compassió, l'alegria davant de la felicitat aliena i l'equanimitat. Però també n'hi podem afegir d'altres que ens resultin especialment necessaris o significatius, com ho podrien ser la gratitud, la tolerància o la generositat. Convé recórrer al complement de la meditació orientada perquè la unitat de la Consciència en què som, la qual es manifesta com a múltiple en els éssers diversos, però que no està dividida ni fragmentada, ens obliga a recordar que tots plegats ens afectem tothora, mútuament i a través de canals molt diversos.

La repetició mecànica i buida de bons desitjos no és probable que aconsegueixi res per ella mateixa, i sovint és una pèrdua de temps. Ara bé, quan es tracta d'expressions conscients, intencionals i sentides de debò, aleshores sortim d'allò que seria una simple fórmula ritual. En aquest cas sí que es produeixen conseqüències, queden afectades (orientades) les maneres en què pensem, parlem i obrem, perquè l'actitud actua. Alhora, fan neteja de les idees i expressions de signe contrari que hàgim interioritzat: "Aquest/a és una persona així o aixà", "Tant de bo ell/a pateixi algun dia tot el mal que m'ha fet", "No puc suportar la seva presència"...

En la meditació orientada es tracta de projectar en la ment el propòsit d'estendre aquests bon desitjos cap a tots els éssers, sense distincions ni condicions, independentment de la mena de relació que hi tinguem ―bona, dolenta o indiferent. El procediment que es segueix en la tradició vipassana consisteix a incloure, al principi o al final de la meditació, i de forma silenciosa i conscient, una declaració com ara aquesta:

"Que tots els ésser puguin viure bé, feliços i en pau. Que avancin en el seu camí de transformació espiritual. Que no hagin de patir cap mal. Que puguin aplegar tota la paciència, el coratge, la lucidesa i la determinació que els calgui per encarar i superar les dificultats, els problemes i els fracassos de la vida. Que puguin sortir-ne sempre amb integritat, generositat, compassió i saviesa."

Com en tantes altres ocasions en la meditació, no té cap sentit posar-se a analitzar intel·lectualment si aquesta proposta és efectiva o no ho és. Allò que cal és portar-la a la pràctica correctament i, després, observar quins són els resultats. La demostració de l'eficàcia només es pot trobar en els efectes.

23 d’oct. 2011

Col·loqui V

Penso sovint en una persona molt estimada que va morir ja fa un temps, i no puc fer-me a la idea que no serà més amb mi, que no hi podré tornar a parlar, ni estar al seu costat. No veig tampoc com pot ajudar-me aquí la meditació... 

La realitat que viu cadascú de nosaltres és sempre una realitat filtrada per la ment. Una mateixa situació o fenomen no és valorada ni interpretada de la mateixa manera per tothom. No és el mateix ésser-ne protagonista que ésser-ne testimoni o tenir-ne coneixement. En aquest sentit podem dir que la realitat de cadascú ve creada per la seva ment. 

El dolor que experimentes per aquesta persona estimada que ja no hi és sorgeix quan la rememores i recordes allò que havies donat o rebut, allò que havíeu compartit. Però fixa't que aquest dolor ets tu mateixa qui el crida i l'alimenta: en primer lloc, a través dels records que fas presents, donant vida a coses que ja no són; en segon lloc, relacionant aquests records amb la impossibilitat que allò que hi va haver amb ella hi torni a ser. 

És ben cert que ella ja no hi és i, també, que no tornarà. Això no ho pots canviar, però adona't que res no t'obliga a tenir-ho present tan sovint, així com tampoc res no t'obliga a quedar-te només amb la pèrdua final, excloent tota l'alegria i la felicitat que hi va haver mentre la vas tenir al teu costat. Tant la pèrdua, com la joia compartida, com molts altres elements de la relació, van existir, però l'empremta que te'n quedi dependrà de què en faci la teva ment de tot plegat. Sentiràs allò que ara (re)construeixis. 

Pel que toca a la meditació, crec que et pot ajudar de dues maneres. D'entrada, en la mesura en què et dóna un major control sobre els moviments i les ocupacions de la ment; però també, perquè l'equanimitat assolida et permet modular la influència que finalment tenen en tu tots els pensaments i records que s'hi presenten. Així doncs, pots canviar la teva orientació. Et proposo que en lloc de retornar a la seva mort, ja passada, consideris què en pots traure avui d'aquella estimació que hi va haver.

19 d’oct. 2011

Col·loqui IV

S'ha dit aquí que la meditació contribueix a canviar, en el sentit de millorar de valent, les nostres relacions amb els altres, fent que ens anem tornant persones més tolerants, comprensives i compassives. Com és possible això, sobretot si les altres persones no canvien?

Una possible resposta a aquesta inquietud, que no l'única, passa per retornar a l'atenció. Les nostres paraules i els nostres pensaments davant de persones que sentim que ens ofenen, ens enganyen o ens volen perjudicar d'una manera o altra, sorgeixen en forma de reacció. Reaccionar, en lloc d'actuar, significa respondre sense la claredat mental necessària, sense equanimitat. Aquesta manca de claredat és el fruit de la poca atenció que hem estat capaços de posar davant d'allò que s'ha produït. El desequilibri que ens ha provocat l'agressió rebuda ha bloquejat la nostra capacitat d'adonar-nos de què està succeint, tal com ho faríem si fóssim només espectadors (observadors) en un cas semblant. El cultiu de l'atenció ens ajuda a evitar la reacció, per tal que l'acció que sorgeixi sigui el resultat volgut, adequat a la comprensió dels fets. 

Però, aquesta necessitat d'una bona comprensió prèvia, no ens farà quedar parats com si no sabéssim què fer o què dir?

És cert que aquesta necessitat de comprensió pot introduir una petita pausa, un silenci, però no té per què ser un procés intel·lectual llarg o complex. Uns segons poden ser suficients per a desfer-nos de la pressió del nostre ego ferit, perquè és d'això que es tracta. De totes maneres, la situació ideal (fruit de la pràctica continuada) és aquella en què la comprensió apareix de forma gairebé intuïtiva i la resposta es manifesta com espontània i no pas calculada.

L'atenció i la comprensió ens fan veure on hi ha l'error sota l'aparença de la maldat. Un cop veiem les coses en aquests termes, i només si arribem a veure les coses en aquests termes, queden obertes les vies de la tolerància, la comprensió i la compassió.