Estats mentals

Imaginem que som al cinema i que estem molt ficats en la pel·lícula que s'està projectant. Una història amb força intrigues i misteris al voltant d'un crim. La narració està tan ben conduïda i interpretada que hi hem entrat de ple, la història ens arrossega fins al punt que ja hem oblidat que estem veient una pel·lícula. Aquesta és una experiència prou coneguda per qualsevol persona a qui li agradi el cinema.

Suposem ara que la pel·lícula té un sotrac i, de cop, perd força en una escena poc convincent, fluixa, que desentona dins d'allò vist fins el moment. Si això passa, pot ser que es trenqui el vincle amb la pel·lícula i ens retrobem a la sala. Ara, veiem la pantalla, els raigs de llum que hi impacten, les siluetes de les persones que tenim al voltant, notem la butaca on estem asseguts... S'ha trencat l'embruix, la fascinació desapareix. 

Quan experimentem de ple la ira, la por, el desig, l'orgull, per esmentar algunes de les vivències en què ens podem trobar, es produeix un fenomen semblant al que succeïa en la primera part de la pel·lícula, abans del sotrac. Ens mantenim immersos en un determinat estat mental que arracona (fora de la pantalla) tota la resta de pensaments, emocions i sentiments. Mentre siguem presa d'aquest estat mental només existirà la ira, la por, el desig o l'orgull. Per a sortir-ne cal poder trencar l'embruix i adonar-nos que estàvem elaborant i contemplant alhora una determinada pel·lícula.

La pràctica de la meditació ens permet mantenir-nos alerta, de manera que puguem detectar i observar com els estats mentals sorgeixen, es transformen i desapareixen. Sense que l'observació vagi acompanyada de cap mena de judici ni cap voluntat de canviar-los, perllongar-los o fer-los desaparèixer. Senzillament els contemplem com espectadors i ens adonem que només constitueixen una representació que ens vol captivar. Prendre'n consciència significa començar a alliberar-se'n. No cal destruir-los ni negar-los, tan sols cal veure amb claredat allò que realment són.