Què ens orienta?

A vegades ens perdem, i patim, perquè ens sembla que no estem en condicions de distingir allò que és important d'allò que no ho és. Com es pot fer la distinció? Quin és el criteri?  El cas és que no es pot fer, no hi ha criteri establert. La importància de cada cosa no rau en ella mateixa sinó en nosaltres. La importància no és una qualitat empírica; és una idea que, com tota altra idea, viu en la ment.

Quan penso o dic que quelcom és important significa que allò és important per a mi, la qual cosa no treu que també pugui ser important per a moltes altres persones. Algú podria ara continuar: "D'acord, veig que la importància és sempre una certa importància per a mi. Però, aleshores, què hauria de ser important per a mi? I en quina mesura?" Si aquest fos el cas, la resposta és que tampoc no hi ha un "hauria de ser important", ni una "mesura" que l'acompanyi. No hi ha una obligació, certament, tret del cas d'algú que vulgui imposar-se'n una de determinada.

Malgrat tot, sembla innegable que la importància, tot i ésser subjectiva, ens importa. Perquè determina què ens guia, què valorem, amb què ens comprometem, per què ens esforcem o sacrifiquem, com prenem les decisions... És al voltant de la importància que es situen les nostres idees de justícia, bondat o vida feliç. Tot fa pensar que necessitem poder-nos orientar d'alguna manera a partir d'una base estable, sense haver de sospesar cada situació com si fos absolutament nova i incomparable, mai no vista.

El treball sobre la ment de la pràctica meditativa va més aviat en la direcció contrària. Difumina aquesta base estable aparentment tan necessària i, en general, erosiona tota resposta rutinària davant de cada presència. Així, doncs, la meditació ens perjudica? Significa que ho deixarem tot a l'atzar o al caprici de cada moment? Ben cert que no. Allò que sí que fa la meditació és mostrar-nos la possibilitat i la conveniència d'alleugerir la càrrega d'opinions i concepcions que imposem mecànicament a totes les experiències. Al mateix temps que s'abandonen aquests automatismes creix l'obertura de la ment i del cor davant les múltiples possibilitats que s'ofereixen en cada instant. Ens tornem cada cop més capaços de respondre intuïtivament i lliure, sense tants dubtes ni conflictes interns. Es desenvolupa una espontaneïtat atenta amb la qual, a mesura que desapareixen les lluites internes i els temors, podem respondre en tota circumstància d'una manera menys convencional, més flexible i específica. Sobretot, més lúcida i més compassiva.

Estats mentals

Imaginem que som al cinema i que estem molt ficats en la pel·lícula que s'està projectant. Una història amb força intrigues i misteris al voltant d'un crim. La narració està tan ben conduïda i interpretada que hi hem entrat de ple, la història ens arrossega fins al punt que ja hem oblidat que estem veient una pel·lícula. Aquesta és una experiència prou coneguda per qualsevol persona a qui li agradi el cinema.

Suposem ara que la pel·lícula té un sotrac i, de cop, perd força en una escena poc convincent, fluixa, que desentona dins d'allò vist fins el moment. Si això passa, pot ser que es trenqui el vincle amb la pel·lícula i ens retrobem a la sala. Ara, veiem la pantalla, els raigs de llum que hi impacten, les siluetes de les persones que tenim al voltant, notem la butaca on estem asseguts... S'ha trencat l'embruix, la fascinació desapareix. 

Quan experimentem de ple la ira, la por, el desig, l'orgull, per esmentar algunes de les vivències en què ens podem trobar, es produeix un fenomen semblant al que succeïa en la primera part de la pel·lícula, abans del sotrac. Ens mantenim immersos en un determinat estat mental que arracona (fora de la pantalla) tota la resta de pensaments, emocions i sentiments. Mentre siguem presa d'aquest estat mental només existirà la ira, la por, el desig o l'orgull. Per a sortir-ne cal poder trencar l'embruix i adonar-nos que estàvem elaborant i contemplant alhora una determinada pel·lícula.

La pràctica de la meditació ens permet mantenir-nos alerta, de manera que puguem detectar i observar com els estats mentals sorgeixen, es transformen i desapareixen. Sense que l'observació vagi acompanyada de cap mena de judici ni cap voluntat de canviar-los, perllongar-los o fer-los desaparèixer. Senzillament els contemplem com espectadors i ens adonem que només constitueixen una representació que ens vol captivar. Prendre'n consciència significa començar a alliberar-se'n. No cal destruir-los ni negar-los, tan sols cal veure amb claredat allò que realment són.

Aventura II

Dèiem abans (Aventura I) que podem passar per èpoques en què ens costi especialment meditar amb concentració i introspecció. Hi afegíem que aquestes temporades les hem de saber acceptar sense irritació ni desànim. És important veure-les com una etapa més del procés de transformació interna en què estem immersos.

De la mateixa manera, ens convé estar alerta als petits símptomes de millora que puguem detectar en la vida quotidiana i que podríem atribuir a la meditació. Adonar-nos-en quan es manifestin farà créixer la nostra confiança en aquesta pràctica. Esmentarem aquí tres d'aquests possibles símptomes, tot i que se'n poden presentar molts altres de diversos, perquè cada persona és sempre un cas a part.

Una atenció més afinada. Considerem un exemple ben ordinari. Estem pelant amb una mà una poma que aguantem amb l'altra. En un cert moment, acabem de fer un tall i ens cau el tros que separàvem de la poma. Instintivament, una mà se'n va cap avall per agafar-lo abans que caigui a terra. Suposem que hi arriba a temps i l'atura. L'escena no sembla tenir res d'especial. Però potser sí que és especial. Si resultés que hem estat ben conscients del moviment de la mà, si hem vist clarament el gest ràpid, però serè alhora, potser sí que hi ha en aquí un signe, un símptoma. Perquè de tant en tant ens cau alguna cosa que tenim en una mà i, amb l'altra, provem d'aturar-la. Si fos el cas que aquesta operació habitualment la duem a terme de forma precipitada i bastant a cegues, sense cap control conscient del moviment (amb el resultat que la cosa acaba a terra), aleshores, potser ens trobem davant d'un símptoma d'avenços fruit de la meditació. Convé estar alerta per veure si aquesta nova manera de reaccionar es repeteix en altres situacions semblants. Si aquest fos el cas, es confirmaria el signe de progrés.

Més facilitat per expressar l'agraïment, o bé per felicitar les persones que tenen èxit. Tenim molt desenvolupada la capacitat per a queixar-nos de les desgràcies, veure els defectes i les mancances en els altres, clamar contra les injustícies que considerem que patim i criticar tot allò que jutgem equivocat o dolent. En canvi, ens costa molt més agrair els béns que rebem (moltes vegades, immerescuts o no esperats) i, també, alegrar-nos per l'èxit dels altres. Si amb la pràctica regular de la meditació observem un increment en aquestes darreres capacitats, si ens costa molt menys agrair les coses amb naturalitat i felicitar sincerament aquelles persones del nostre entorn que d'una manera o altra reïxen més que nosaltres, aleshores, aquest pot ser també un d'aquests símptomes feliços.