24 de des. 2012

Bengales (I)

Les dificultats, els entrebancs, no són brossa que hagi d'evitar per poder trobar el camí. Al contrari, són les fites que no he de desatendre. Elles resulten essencials perquè m'assenyalen el camí.

En bona mesura, d'allò que es tracta és de desaprendre. Cal eliminar les il·lusions i les seguretats apreses que passen per veritats. No per col·locar-hi, en el seu lloc, unes altres il·lusions i seguretats, sinó per deixar buit l'espai de la veritat. Perquè la veritat és el teixit de la realitat. I ella no pot ser descrita ni coneguda: les paraules no hi arriben. Només pot ser sentida i viscuda en el silenci del cor. 

Una feina que mai no acaba és la de no identificar-se amb res determinat. Cap èxit, ni fracàs, ni tret, ni interès, ni qualitat no em defineix. Tota identificació és un engany i una trampa que em poso a mi mateixa. Jo no sóc tampoc cap dels meus estats mentals.  Cada estat mental apareix en mi, durant un temps i d'una certa manera; després, torna la pau, o bé és substituït per un altre estat tan efímer com l'anterior. No sé què sóc en darrer terme. Sí que puc saber què no sóc: res de tot allò que observo que succeeix en mi o a través meu.

L'amor i la compassió són el signe que esvaeix tots els dubtes. L'estimació vertadera és la prova que he comprès i acceptat. Fins que no comprenc, i accepto allò comprès, no estimo de debò. Una rere l'altra, he d'abandonar tota resistència.

19 de des. 2012

Comprendre i actuar

A hores d'ara, és cosa prou sabuda que en el camí de la meditació apareixen algunes idees que són fonamentals, com ara, sortir de les perspectives estretes centrades en el jo, prendre consciència de les interrelacions que hi ha entre els fenòmens, o bé, no aferrar-se a allò que ens plau ni rebutjar allò que ens desplau. Formulades així, aquestes idees, i d'altres que s'hi podrien afegir, resulten molt atractives i fàcils d'entendre. Tant, que podem creure que havent-les entès ja n'hi ha prou per incorporar-les a la nostra vida. L'experiència quotidiana ens mostra tot sovint que no es així. Elles només tindran capacitat transformadora si les duem a la pràctica en les situacions diverses que trobem en el dia a dia. En canvi, si no van més enllà de ser uns principis formals, un altre sistema de creences, no ens ajudaran en res de bo.

Això significa que hem de ser capaços d'identificar les actituds, els comportaments, els pensaments i les paraules que treballen al servei de l'ego. També, d'adonar-nos de les contradiccions que sostenim de forma inconscient. Com ara quan volem les conseqüències (els resultats), però no les causes necessàries per a produir-les. O bé a la inversa, quan actuem girant la cara davant de les conseqüències previsibles i indesitjables d'uns actes als quals no volem renunciar. 

Una bona manera de veure com es manifesten aquestes situacions és fixar-se en allò que anomenem injustícies. En particular, en les injustícies que creiem que patim: "Jo no he fet res per a merèixer això que ara m'ha succeït. No hi ha dret!". Una expressió com aquesta demostra que no hem integrat com caldria les idees bàsiques de la meditació a què ens referíem al principi. El cas és que sovint som partícips inconscients en la generació d'injustícies que pateixen altres persones. Per exemple, quan deixem una feina mal feta, o mal acabada, fins al punt en què pot produir perjudicis o accidents. Igualment, no ens costa pas gaire arreplegar beneficis que no hem fet res per a guanyar-nos-los, i que potser són el resultat dels esforços i sacrificis de moltes persones que ni tan sols coneixem.

Sense sentir cap mena d'incomoditat som capaços de exclamar-nos de valent per l'explotació que hi ha en el món, sobretot, de les persones més desvalgudes, mentre anem a comprar més roba a molt bon preu. O bé, expressem la nostra indignació davant la fam i la misèria que hi ha en tantes parts del planeta, mentre passem de llarg davant d'un home vell del barri que ens demana una almoina.

Mentre seguim actuant sota aquests patrons d'inconsciència i ignorància, tots plegats seguirem generant i patint injustícies. El món no és independent de nosaltres, al contrari: ara és com és perquè nosaltres som com som.

8 de des. 2012

Saviesa sufí

"Imagines que el món és quelcom separat, real i independent, fora de l'Absolut. Però en realitat no és així. ¿No veus que en el món dels objectes sensorials una ombra està lligada a la persona des de la qual s'origina i que és impossible separar una cosa de la seva essència? Així doncs, reconeix la teva pròpia essència i qui ets, allò que és la teva naturalesa més íntima i quina és la teva relació amb l'Absolut. En quin sentit ets el món i en quin sentit ets un altre diferent de Déu."

"Cap ésser creat està separat d'Ell. Però aquesta connexió és indescriptible, perquè en l'Esperit no hi ha separació i unió, mentre que el nostre pensament no pensa d'altra manera que no sigui en termes de separació i unió."

"Li demanaren a Abû Sa'id, Què és el mal i quin és el pitjor mal? Va respondre: el mal és el teu jo, i el pitjor mal és el teu jo quan no ho saps."

"Vaig anar a resar amb els devots, i em sentia fora de lloc. Vaig anar amb aquells que es mortifiquen... amb aquells que fan dejunis, i també em sentia fora de lloc. Vaig dir, Oh Déu meu! Quin és doncs el camí cap a Tu? I la resposta que vaig rebre va ser: abandona't i vine."

"El coneixement que té com a resultat la renúncia consisteix a adonar-se que allò a què es renuncia és de poc valor comparat amb allò que es rep."

"T'has de conèixer a tu mateix tal com realment ets, de manera que puguis comprendre quina és la teva naturalesa i des d'on has vingut a aquest món. Per a quin propòsit has estat creat i en què consisteix la teva felicitat i la teva misèria."

(Text adaptat de Sara Boix, La sabiduría del sufismo. José J. de Olañeta, Editor. Barcelona, 2010.)

4 de des. 2012

La mà i el puny

La comparació entre una mà closa (un puny) i una mà estesa ens pot orientar.

El puny vol retenir algun objecte, l'aferra amb força. El puny diu, "és meu, o vull que ho sigui". La seva posició és rígida, no pot variar, si canviés deixaria de ser un puny. La mà estesa no reté res, tota cosa pot passar-hi per sobre. Si fa alguna força no és per immobilitzar sinó per sostenir mentre s'adapta a la forma d'allò que sosté. No posseeix, està disponible, oberta a un nombre il·limitat de possibilitats.

El puny és usat per afirmar amb vehemència, per reforçar o imposar el meu parer (dono un cop de puny a la taula). La mà estesa representa acollida, està receptiva. El puny és fort per a destruir, la mà és forta per a crear.

L'actitud, la disposició amb què anem pel món, sovint correspon a la imatge del puny. Com que correm darrere d'un desig o altre, estem en tensió i vivim amb ansietat. Com que correm davant d'alguna por, ens aferrem a allò extern que creiem que ens protegirà. 

A mesura que cedim, que acceptem les coses tal com són o com vénen, quan abandonem les falses il·lusions i els temors, el puny es va desfent. El perfil es desdibuixa progressivament. Apareixen, primer, petites escletxes, que després podran transformar-se en nous espais interiors. Espais per on hi podrà entrar l'aire i la llum, els quals són també noms per a la vida. Contràriament, quan centrem l'atenció i l'interès cap a les demandes del nostre jo superficial (convencional) ens girem d'esquena a la nostra naturalesa autèntica. Aleshores, la mà estesa és posseïda pels dubtes, es sent amenaçada i comença a replegar-se sobre ella mateixa. Es tanca, es reclou, nega la realitat i entra en la foscor. L'infern és això.

31 d’oct. 2012

Sri Satguru Parameshwar

"Quan et llances a la Realització, que no és altra cosa que resoldre les incògnites que la ment crea davant l'evidència que ja ets, has de conèixer què no és real en tu; capbussar-te en tu mateixa porta conseqüències, i la primera és que topes amb la impossibilitat de fer callar la ment. Si durant el dia no calla, no estarà callada quan seguis a meditar. Un altre impediment molt important és l'edifici conceptual que has construït per evitar adonar-te de la teva ignorància. Aquest castell fet amb tòpics, coneixements d'aquí i d'allà que t'estimulen, t'afecten emocionalment o desperten el teu interès intel·lectual, sorgeix davant teu quan intentes buscar-te en tu mateixa.

Hi ha moltes persones, moltíssimes, que practiquen la meditació durant anys i tot just són capaces de romandre trenta segons seguits sense pensaments. La meditació pot convertir-se en un altre hàbit entre els molts que hem adquirit; quan això passa, resulta inútil. Com podràs purificar la ment si no ho fas en les activitats quotidianes? Això s'assembla a aquell que va a missa els diumenges i, tot just en surt, segueix amb el mateix cor de pedra dels altres dies de la setmana.

Per d'adonar-te que ja ets, i mantenir-te conscient d'això tan natural, cal fer un esforç. No n'hi ha prou amb saber que ja ets, sinó que també has de ser en tot moment. Cada joc té les seves regles. L'Ésser demana un esforç addicional, a banda del que ens cal per dur a terme les coses que ens resulten habituals, i que sovint tractem d'una manera mecànica i amb molt poca presència. És un esforç d'atenció adreçat cap a l'interior de mi mateixa mentre estic actuant."

(Text adaptat de Shri Satguru Parameshwar, Hundiéndome en mí mismo. El advaita en la práctica. Ediciones Índigo. Barcelona, 2011.)

26 de set. 2012

Meditar sense fugir

La meditació no ha de servir per compensar mancances afectives o frustracions personals. No és cap fugida dels disgustos i del dolor que sovint trobem en el món. Convé, doncs, rebutjar tota idea de recloure's o refugiar-se en ella per poder tancar els ulls o tapar-nos les orelles.

Meditem per aprendre a viure amb plenitud i llibertat tota la joia i tot el dol que configura l'existència humana. Sense por de riure i sense por de plorar; sabent que hi ha moments per a cada cosa. La meditació no s'oposa a estar ben oberts a tot allò que ens envolta. Més aviat ens ajuda a situar-nos-hi amb una consciència clara de què som i que només som entre els altres, compartint els seus goigs i les seves penes.

És un error, doncs, el voler ser feliços personalment. El propòsit "Jo vull ser feliç" està abocat al fracàs, perquè no pot existir un jo independent, deslligat de tothom. Cal un desplaçament cap a fora; el propòsit que ens pertoca, i ens espera, és "ser felicitat".

15 de set. 2012

Sri Nisargadatta

[Interlocutor] En mi existeix la convicció que jo sóc el cos. Sé que parlo des de la ignorància. Però l'estat de sentir-se el cos, el cos-ment, o fins i tot, la ment pura, ¿quan va començar?

[Sri Nisargadatta] No es pot parlar d'un començament de la consciència. Les mateixes idees de començament i de temps estan dins de la consciència. Per a parlar amb sentit del començament d'alguna cosa, cal estar fora d'ella. [...] Només existeix la realitat, en què cap "cosa" té un ésser propi. Tal com les onades són inseparables de l'oceà, de la mateixa manera, tota l'existència està arrelada en l'ésser.

Els fets segueixen als fets, sempre.

[SN] Tots estan encastats en la idea bàsica: "jo sóc el cos". Però fins i tot això és un estat mental i no perdura. Va i ve com tots els altres estats. La il·lusió de ser el cos-ment existeix perquè no s'investiga. La no investigació és el fil del qual pengen tots els estats mentals. És com la foscor en una habitació tancada. Aparentment, és allà. Però quan s'obre l'habitació, ¿on va? No va enlloc perquè no era allà. Tots els estats mentals, tots els noms i formes d'existència tenen la seva arrel en la no investigació, en la imaginació i en la credulitat. És correcte dir "jo sóc", però dir "jo sóc això", "jo sóc allò", és un símptoma de manca d'investigació, de manca d'examen, de feblesa mental o de letargia.

Si tot és llum, ¿com sorgeix la foscor? Com pot haver-hi foscor enmig de la llum? 

[SN] No hi ha foscor enmig de la llum. La foscor és l'oblit d'un mateix. Quan estem absorts en altres coses, en el no-ser, oblidem l'ésser. No hi ha en això res antinatural. Però, per què oblidar l'ésser per un excés d'afecció? La saviesa rau en no oblidar mai l'ésser com la font sempre present de l'experimentador i de la seva experiència.

Des de l'inici de la meva vida em persegueix la sensació d'estar incomplet. De l'escola a la universitat, de la feina al matrimoni, d'aquí a l'abundància, jo imaginava que a continuació vindria la pau, però mai no hi ha hagut pau.

[SN] Mentre existeixi la identificació amb el cos, la frustració serà inevitable. Només quan vostè es conegui a si mateix com quelcom completament aliè i diferent del cos, trobarà un alleujament de la barreja d'ansietat i por que és inseparable de la idea "jo sóc el cos". El simple fet d'apaivagar les pors i satisfer els desigs no eliminarà aquesta sensació de buit de la qual vol escapar; només l'auto-coneixement el pot ajudar. Quan dic auto-coneixement vull dir coneixement complet d'allò que vostè no és. Tal coneixement és assolible i definitiu, però per al descobriment d'allò que vostè és, no hi pot haver final.

Com ens arriba la ignorància?

[SN] Abans de preguntar sobre la ignorància, ¿per què no investiga qui és l'ignorant? Quan diu que és ignorant, no sap que és vostè qui ha imposat el concepte d'ignorància sobre l'estat actual dels seus pensaments i sentiments. Examini'ls tal com succeeixen, posi-hi tota l'atenció i veurà que no hi una tal ignorància, tan sols manca d'atenció. Pari atenció a allò que el preocupa, això és tot. Al cap i a la fi, la preocupació és un dolor mental, i el dolor és sempre una crida a l'atenció. En el moment en què hi para atenció, la crida s'atura i la qüestió de la ignorància es dissol. En lloc d'esperar una resposta a la seva pregunta, esbrini qui està fent la pregunta i què el fa preguntar. Aviat s'adonarà que és la ment, incitada per la por al dolor, qui fa les preguntes.  En la por hi ha record i anticipació, passat i futur. L'atenció el retorna a vostè al present, a l'ara, i la presència en l'ara és un estat sempre accessible, però poques vegades percebut.

(Text adaptat de Yo soy eso. Conversaciones con Sri Nisargadatta Maharaj. Editorial Sirio. Màlaga, 2003.)

31 d’ag. 2012

Fracàs?

Quan es comença l'aprenentatge de la meditació pot passar que, després d'haver-la practicat durant uns quants mesos, no tan sols no s'hagi corregit o millorat algun aspecte nostre que ens interessa especialment, sinó que, ben al contrari, ens adonem que aquella mala conducta o un cert hàbit perniciós encara s'ha accentuat, ha empitjorat (he de reconèixer que aquest fou el meu cas i que, en certes qüestions, encara ho és avui dia). D'aquí s'arriba directament a la conclusió que la meditació no ens serveix, ha (o hem) fracassat. Així doncs, no cal continuar esforçant-s'hi perquè és una pèrdua de temps i d'energia.

Aquest diagnòstic és equivocat. Convé no desesperar-se, malgrat el patiment i la frustració. Allò que ha passat és que, en aquests primers temps, la meditació ens fa prendre una consciència més clara d'allò que fem, de com actuem. Aquest augment de la lucidesa va eliminant les excuses, ens despulla de justificacions externes i ens confronta amb nosaltres mateixos. És per això que ens sembla que estem empitjorant, tot i que no és així. No és un retrocés, senzillament ara no ens passen tant per alt els errors, les pors i les dependències. Ens trobem, doncs, amb què veiem amb més claredat i honradesa els condicionants que ens arrosseguen. Alhora, la meditació encara no ha tingut temps d'ajudar-nos a desfer-nos-en o, si res més no, a relacionar-nos-hi de manera que no ens subjuguin en la forma en què ho fan.

La conclusió és que aquesta manca de resultats favorables no significa que hem fracassat amb la meditació. El procés segueix el curs al ritme que li pertoca, en funció del punt de partida de cadascú i de les seves circumstàncies. Convé, doncs, no esperar progressos ràpids i sostinguts, la qual cosa, ben mirat, no té pas res d'estranya. Seria prou sorprenent que allò que potser s'ha anat formant i reforçant al llarg de molts anys pogués capgirar-se en poques setmanes.

Quina ha de ser la via a seguir durant la crisi? La recepta és l'habitual en aquesta brega: confiança, coratge i paciència.

28 de jul. 2012

Rutina

D'una banda, és cosa bona que la meditació vagi esdevenint una pràctica regular, quotidiana, integrada en el dia a dia. Que es dugui a terme a la mateixa hora i en un mateix lloc. Que acabi, doncs, essent una rutina.

D'altra banda, sobretot en els primers temps en què es medita i els fruits encara no han aparegut, la rutina té el perill de convertir la meditació en quelcom mecànic, buit de contingut. Si això passa, el risc és gran de desanimar-se i anar perdent l'interès inicial. És aquesta una de les causes que fan que part de les persones que han començat a meditar acabin abandonant la meditació.

Una bona manera de mantenir una rutina viva, plena de sentit, és no oblidar mai la motivació fonamental per la qual meditem. Aquesta motivació pot ser molt diversa, dependrà de cada persona i, potser, canviarà amb el temps; però, sigui la que sigui en cada moment, és important no perdre-la de vista. Quan anem a meditar es pot recordar aquesta motivació repetint dos o tres cops, parant atenció a cada paraula, una expressió que la reculli. Aquesta pràctica serà un preliminar a l'inici de la meditació, just quan ja tenim el cos estable i relaxat. Un exemple d'expressió per recordar és aquest: "Que sorgeixi tot l'amor, tota la compassió i la lucidesa que hi ha en mi, perquè pugui relacionar-me millor amb les persones i els altres éssers vius."

La repetició diària del pensament triat, en forma de propòsit de la meditació, va deixant també una empremta, un solc que ens orienta en la direcció que el pensament expressa. Ens dóna més obertura interior i reforça una disposició apropiada. Així, es contraposa als pensaments negatius i limitadors que ens ofeguen i afebleixen.

18 de jul. 2012

Gratuït

És a dir, sense esperar res a canvi. Avui dia, de seguida relacionem gratuït amb quelcom que no requereix un pagament previ (gratis, de franc), però el terme no queda limitat als diners. Apunta cap a un acte perfet, plenament contingut en ell mateix, el qual no vol ser continuació ni inici de cap altra cosa.

Sembla que cada vegada resulta més inconcebible l'acte gratuït. Aquell que no és instrumental, que no té cap finalitat al darrere. Ens pensem que és una manera de fer pròpia de les criatures i dels beneits. L'esquema habitual en què ens movem diu, "fes A si vols aconseguir B i saps que A n'és una condició necessària". Si l'acció A no em servís per aconseguir B, ni cap altra cosa C desitjable, per què fer-la? I així passem els dies, entre càlculs i desigs, gestionant mitjans per assolir fins. Més o menys contents, quan els mitjans han estat eficaços (hem tingut èxit!); més o menys decebuts, quan no ha estat el cas (hem fracassat...).

Gratuït no és sinònim d'inútil o absurd. No significa inútil, perquè tot allò que fem, sempre acaba produint efectes. És inevitable, perquè com a éssers humans estem, dia i nit, en relació amb tot el nostre entorn. No significa absurd, perquè el sentit no habita exclusivament en l'àmbit de les transaccions interessades.

Saber escoltar. Sense estar a l'aguait del moment de rebatre, corregir, opinar o explicar res meu. 

Saber donar. Sense esperar l'agraïment. Sense voler sentir-me generós. Sense fer-ho per obeir un deure.

Saber contemplar. Sense preguntes. Sense objectius. Sense conclusions.

La gratuïtat no és vana. Quan ens hem esgarriat ens assenyala com retrobar el camí perdut.

10 de jul. 2012

Sóc amable?

En un extrem hi ha les persones que viuen enlluernades per elles mateixes. Volen estar sempre en el centre d'atenció de les coses i no s'interessen per cap situació en què no s'hi puguin col·locar d'aquesta manera. Persones que neguen i arraconen tota ombra interior perquè es veuen a si mateixes com un model a admirar per tothom. 

En un altre extrem hi ha les persones que es situen sempre per sota de les altres. Consideren que mai no fan res prou bé i que els seus esforços per imitar els models que adopten no tenen gens d'èxit. Persones que s'amaguen perquè no es consideren mereixedores de res de bo o que es castiguen amb duresa pel fracàs continuat amb què valoren la seva vida.

Les del primer grup difícilment s'interessaran de forma seriosa per la meditació: senzillament, no els cal per a res. Les del segon grup sí que s'hi poden acostar, si encara els queda un mínim de confiança en elles mateixes, però hi ha un risc molt alt que no els resulti útil. Entre altres raons, perquè a aquestes persones els costa molt de ser amables amb elles mateixes. I el cas és que el necessitem com l'aigua aquest afecte intern que s'adreça al mateix cor que l'ha generat.

En el camí de la meditació però, també, en qualsevol altra via interior, és important procedir amb amabilitat. El nostre nucli primordial no trontolla, és amorós i resplendent sempre, fins i tot en els moments en què queda més ocult per l'angoixa, el dolor o la desesperació. Si ho tenim present, podrem aplegar forces per superar les dificultats del moment. No ens sentenciarem i condemnarem tan sovint per les errades i les febleses sinó que, sense ignorar-les ni atenuar-les, les podrem comprendre i acceptar com a part del camí i de l'aprenentatge.

Finalment, aquesta amabilitat cap a un mateix resulta imprescindible per poder oferir una amabilitat autèntica als altres. Sense l'estimació bàsica i incondicional cap a un mateix, l'estimació cap a fora no és possible. No sorgirà mai de forma espontània ni serà genuïna. En el millor dels casos serà el resultat d'una imposició, una exigència forçada que es sostindrà mentre es pugui, però que no esdevindrà una font de goig compartit, sinó un motiu de desgast i de noves frustracions.

2 de jul. 2012

Com són les coses?

Les coses no són de cap manera determinada, unívoca. Cada situació es manifesta oberta, polifacètica, i pot ser considerada de formes prou diverses. És cadascun de nosaltres qui hi posa un èmfasi o altre; qui les delimita i les simplifica a partir de les seves capacitats i expectatives i de tot allò, passat o present, que el condiciona. Sovint, aquesta interpretació immediata resulta una exigència pràctica inevitable, però no sempre. Convé, doncs, anar molt amb compte per destriar, primer, quan ho és i, segon, quina és la reducció que duem a terme en cada cas.

L'atenció manté oberta la possibilitat d'actuar d'una manera diferent, de formular-nos preguntes inèdites, de descobrir nous aspectes, de desafiar les rutines, les inèrcies, els hàbits... La consciència d'aquesta possibilitat creadora inherent a cada instant és una riquesa més enllà de tot preu. En canvi, passar-la per alt sistemàticament, o bé justificar-se amb expressions del tipus, "Ja tinc una edat en què...", "Sempre ho he (han) fet així...", "Aquestes coses no es poden canviar..." o "Si fos tan senzill ho faria tothom...", afegeix nous grillons a les cadenes que, sabent-ho o ignorant-ho, anem arrossegant.

A vegades les preguntes més senzilles costen molt de descobrir. A tall d'exemple: "Per què porto un rellotge lligat al canell?". Doncs resulta que me'n van regalar un quan era petita i em vaig acostumar a mirar-lo, tant, que vaig acabar creient que l'havia de menester per poder saber l'hora (El miro perquè el tinc, o el tinc perquè el miro?). O potser vaig veure que al meu voltant tothom en portava un, i jo no volia ser menys que els altres. Avui dia, tal vegada ja no em cal saber l'hora constantment i, quan l'he de saber, ja tinc altres llocs on veure-la o persones a prop a qui demanar-la. O potser no és així i, efectivament, em cal tenir un rellotge a la vista tot sovint. Sigui quina sigui la conclusió, pot valer la pena fer-se la pregunta. Si mai no me la faig, podria passar-me la resta de la vida passejant absurdament amunt i avall una maquineta del tot prescindible.

19 de juny 2012

Rainer Maria Rilke

"Àdhuc els millors s'equivoquen quan fan servir paraules per a significar el més silenciós de tot i que és gairebé inefable. [...] Si vostè es manté en la natura, en el que en ella és senzill, en el que és petit, en allò que gairebé no es veu i que tan sobtadament pot esdevenir gran i immens, si vostè estima el que és humil i, com un servidor, amb força simplicitat, tracta de guanyar-se la confiança d'allò que sembla pobre, aleshores tot li serà més lleu, més concentrat, més reconciliador, potser no en l'enteniment, que, estupefacte, sempre resta endarrerit, però sí en la consciència més pregona, en l'estar a l'aguait i en el seu saber de la vida.

Estimat senyor, vostè és tan jove, està tan ençà de qualsevol inici, que, tant com puc, m'agradaria demanar-li que no s'impacienti davant de tot allò que encara no està resolt en el seu cor, que miri d'estimar les preguntes com si fossin cambres tancades o llibres escrits en un idioma estrany. No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d'això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se'n, un dia llunyà viurà les respostes." 

(Text adaptat de Cartes a un jove poeta. Barcelona: La Llar del Llibre, 1994.)

5 de juny 2012

Per primera vegada

Un dels beneficis de la meditació, a mig termini, és una major capacitat per veure les situacions, les persones i les coses com si sempre fos la primera vegada que ens les trobem. És ben senzill adonar-se que no solem actuar així. Més aviat reaccionem a partir de les nostres creences, opinions i altres idees adoptades, o bé enduts per alguna por o inseguretat. Quan som força joves és fàcil que tinguem una visió molt simple del món, una en la qual les coses són blanques o negres, sense escletxes. Amb el pas dels anys i les experiències viscudes potser anem modulant aquesta divisió infantil i admetem els matisos. No obstant això, també podem acabar consolidant i assumint uns altres estereotips, tal vegada més sofisticats, però estereotips al capdavall.

Veure cada cosa amb una mirada fresca, com si fos el primer cop, significa posar entre parèntesis aquestes reaccions automàtiques. No cal voler-les bandejar totes, perquè no resulta imprescindible ni deu ser gaire viable. A banda d'això, pot succeir que algunes siguin prou encertades o convenients en l'ordre pràctic de les coses. Però no hi ha cap necessitat d'anar tan lluny: poder-les posar en suspensió ja és suficient. L'obertura que es genera permet descobrir aspectes que havíem ignorat, ofereix un espai per a l'espontaneïtat, per a la creació de quelcom nou, diferent de la repetició obtusa que dúiem a terme. Aquest marge de llibertat ens dóna una nova ocasió per a prendre una actitud o una decisió més encertada davant d'allò únic que es presenta en cada moment. 

Deia Raimon Panikkar, citant la seva mare, "Benaurats els qui no escarmenten, perquè ho tornarien a fer". Doncs es tracta d'això: de treballar per mantenir aquesta innocència madura de qui sap no escarmentar. Fins i tot, o sobretot, després de tenir bones excuses per fer-ho. 

22 de maig 2012

Mestre Eckhart

"Abans que cap altra cosa, has de treballar amb fermesa per adquirir uns nous hàbits. Si una persona no capacitada, no exercitada, tractés d'actuar com algú ben preparat, es perdria completament i no produiria res de bo. Només si abans t'has desacostumat de totes les coses, i les has tornat alienes a tu mateix, podràs, a partir d'aquí, centrar-te amb prudència en les obres: lliurar-t'hi sense reserves o bé privar-te'n sense cap dificultat. Has d'habituar-te a no buscar ni voler res per al teu propi bé, sinó adreçar-te a captar i trobar Déu en totes les coses, arreu i tothora."

"Has d'estar sempre a punt per a rebre els dons de Déu, els quals es renoven constantment. Aquests dons t'han de fer perdre l'egoisme i descobrir-te que no t'has de preocupar d'allò que et pertany. No desitgis res per a tu, res: ni plaers, ni espiritualitat, ni el Regne de Déu... Res que apunti a satisfer la teva voluntat. Com més et distancies de la teva voluntat més penetra Déu en tu. No n'hi ha prou amb lliurar-se un cop, ho has de fer sempre. Només així assoliràs la llibertat."

"Déu és present en totes les ànimes racionals: la llavor de Déu és en tots nosaltres. Si aquesta llavor trobés sempre un jardiner destre, creixeria molt millor i tendiria cap a Déu, i el fruit seria molt semblant a la seva naturalesa. [...] Però si la bona llavor cau en mans d'un jardiner fatu i maldestre, queda ofegada entre l'herbam, no rep la llum i no pot desenvolupar-se."

"La llum i la foscor no poden coexistir juntes. Déu ha d'entrar i per això cal que allò creat surti. L'home percep bé aquesta llum tan punt es gira cap a Déu: de manera ben clara i immediata copsa allò que ha de fer i aquelles coses de les quals s'ha d'abstenir, així com molts altres principis que abans no coneixia o no entenia."

"Sant Tomàs deia que la vida activa és preferible a la contemplativa quan es desplega per amor, en les accions, allò que s'ha generat en la contemplació. Només hem d'emprendre una sola obra, la qual apunta a un únic fons invariable. En ell hi ha alhora la contemplació i les accions que se'n deriven com a fruit. [...] En la contemplació només tens utilitat per a tu mateix, però en les bones accions esdevens útil a molts altres."

(Textos adaptats de Maestro Eckhart. Vida eterna y conocimiento divino. M. Grinberg (ed.). Buenos Aires: Deva's, 2002.)

4 de maig 2012

Voluntat

La tècnica bàsica de la meditació és prou senzilla, però no ha d'esdevenir mai mecànica. Convé mantenir-se immòbil (deixem ara de banda la possibilitat de meditar caminant a pas lent), però no ens hem de convertir en pedra o fusta. Convé asserenar la ment, però sense intentar obstruir l'aparició de tota idea o pensament. En canvi, és essencial mantenir l'atenció des de la consciència, ben desperta, activa i sense agitació. Si és així, cada estona de meditació resulta una experiència nova perquè, cada vegada, el cos i la ment responen a circumstàncies diferents i de formes no previsibles.

D'altra banda, la voluntat no ha d'obtenir cap protagonisme durant la meditació. Ni tan sols la més bona de les voluntats. No hem d'encaminar-nos vers un objectiu predeterminat, sigui quin sigui. El procés passa per la renúncia a tota mena de propòsit personal. Quan permetem que la voluntat actuï, mantenim la ment tensa i ocupada de forma ininterrompuda. Alhora, aquesta intervenció de la voluntat reforça l'ego, la qual cosa és contrària a allò que es pretén aconseguir.

La voluntat no pot forçar les etapes del procés. Allò que sí que esdevé imprescindible és la perseverança, un compromís ferm i sostingut. Els grans canvis poden ser sobtats, però seran el resultat d'una feina continuada enmig de les dificultats que han sorgit.

31 de març 2012

Reconeixement i acceptació

La paciència i la compassió no s'aconsegueixen a través de la voluntat. Només es mantenen actives si hi posem energia, una comprensió clara i la capacitat de no veure'ns afectats personalment per allò que succeeix, la qual cosa vol dir poder-ho observar "des de fora de l'escena". Una qüestió immediata que sorgeix és com aconseguir aquesta energia, comprensió i capacitat d'observar. La proposta següent introdueix una dinàmica que ens pot ajudar força. Es divideix en dues fases: una primera fase de reconeixement i una segona fase d'acceptació.

Primer, el reconeixement de tot allò indesitjable, present o passat, que hi ha en mi. Sigui por, ressentiment, odi, enveja, cobdícia, pena, addicció, rebuig, sentiment de culpabilitat... Amb la meditació guanyem més consciència de nosaltres mateixos i més capacitat per a observar-nos i examinar-nos. Per tant, ella ens ajudarà a detectar aquells entrebancs que ens cal reconduir i aquelles ferides que ens cal cicatritzar.

Segon, l'acceptació plena de tot allò que hagi tret a la llum després d'haver-me examinat a fons.  Acceptar-ho no significa que em sembli bé, no significa tampoc que ho hagi de guardar amagat en un racó. Significa que no ho nego ni ho condemno; en sóc conscient que és present, ara per ara, en allò que sóc. Aquesta segona fase pot demanar força temps i constància, implica una forma o altra de fer les paus amb el passat, amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Totes dues fases poden resultar desagradables o doloroses, i fer-nos avergonyir davant del desori que descobrim en el nostre interior. Sigui com sigui, no les podem evitar. Sense haver-les completat no és factible situar-nos en condicions de ser pacients davant la contingència quotidiana, així com compassius amb els errors i els temors, tant si són nostres com si són aliens.

23 de març 2012

Aquí i ara

Arreu som allà mateix. Correspon a aquest aquí que és en cadascun de nosaltres, sigui quin sigui el lloc del planeta en què es trobi el cos. En aquest sentit, podem adonar-nos que sempre estem situats en el mateix indret, perquè vagi on vagi el cos que som, sempre som en ell. 

Tothora estem en l'instant present. Correspon a aquest ara en què cadascun de nosaltres, sigui l'hora i la data que sigui, es troba. En aquest sentit, podem adonar-nos que sempre experimentem el mateix moment, perquè tant si recordem el passat com si imaginem el futur, no podem fugir de l'ara. 

Quina mena de vida sorgeix sota aquesta perspectiva? Puc acceptar-la? Vull provar-la?

Allò que busquem amb tant d'afany, es troba molt a la vora, a frec nostre; però no ens ho creiem. La paradoxa és que no ho veiem perquè és massa a prop. Per a reconèixer-ho fem com si es trobés més lluny en l'espai i en el temps. Així, ho projectem enfora i enllà. Ens fem a la idea que ho trobarem en algun lloc, en alguna persona, en alguna fita, més endavant en el temps. Quan, finalment, es faci visible, potser reconeixerem que aquell lloc, aquella persona, aquella fita, aquell moment, són un mirall. El camí és l'aprenentatge, l'acceptació d'allò que sempre hem estat.

4 de març 2012

De la fragmentació

Un dels reptes més difícils a què ens hem d'enfrontar contínuament és el de viure una vida fragmentada, dividida en compartiments diferenciats i hermètics. Sembla que hi ha un temps en què hem de treballar (si podem) sota les regles de la feina, i potser també sota les d'un lloc de treball. Un temps d'esbarjo en què dedicar-nos a allò que ens ve de gust: tal vegada llegir, pintar, escoltar música o interpretar-la, algun joc, un esport... Un temps diferent per a la família o la parella. Un cert temps per a les amistats i les relacions socials. En el teu cas, si estàs llegint això, potser també hi afegeixes un temps dedicat a la meditació o a alguna altra de les pràctiques que ens retornen al nostre centre.

Hem anat acceptant aquestes escissions sense adonar-nos-en gaire. Cal aprofitar el temps al màxim i sembla que això vol dir fer moltes coses diferents cada dia, com si quantes més en fem més l'aprofitem. Els avenços en els mitjans de transport i en els mitjans de comunicació, i la pressió general dels mercats cap el consum, empenyen de valent en aquesta direcció. El cas és que l'evolució natural del dia acaba esmicolada en hores i minuts que marquen el començament i el final de les nostres activitats i els nostres interessos.

En aquestes condicions és molt difícil que una pràctica de descoberta interior a temps parcial, duta a terme una estona al dia (sigui la meditació o qualsevol altra), acabi tenint una incidència profunda en la nostra vida. Sí que podrem anar modificant alguns hàbits i conductes, però no tindrem a l'abast avançar més enllà. En canvi, és molt més senzill que aquesta pràctica delimitada en el temps acabi convertint-se en una estona de refugi, és a dir, de fugida dels tràfecs quotidians. Com que no és pas fàcil per a tothom un canvi radical i sobtat en la seva vida, cal trobar la manera de no caure en aquest perill sense haver de capgirar completament les circumstàncies en què cadascú es troba.

Això només es pot aconseguir en la mesura en què siguem capaços d'incorporar a cada instant i activitat de la nostra vida la perspectiva que intentem desenvolupar plenament durant la meditació. Dit d'una altra manera, ensorrant els envans que mantenen aquesta fragmentació i treballant perquè cadascun dels nostres actes, sigui anar a comprar una planta, redactar un informe, parlar amb una companya, fer un trajecte amb tren o prendre part en una caminada, estigui plenament integrat en la nostra pràctica; esdevingui una nova oportunitat per a exercitar i desenvolupar l'amor, la compassió, l'equanimitat, la generositat o la paciència. No hi ha llocs, moments ni activitats que siguin més "espirituals" que d'altres. En aquest sentit, tan útil i valuosa pot ser una sessió intensa de meditació, com haver sabut atendre amb respecte i comprensió aquells pacients malhumorats que han vingut al taulell del centre d'atenció primària on treballem. Al capdavall, en el nostre dia a dia tot instant és sagrat; si no fos així, cap no ho seria.

5 de febr. 2012

T. S. Eliot

"L'única saviesa a què podem aspirar
és la saviesa de la humilitat: la humilitat no s'acaba mai."

"Per tal d'arribar a allò que no coneixes
has de seguir el camí de la ignorància.
Per tal de posseir allò que no posseeixes
has de seguir el camí de la no possessió.
Per tal d'arribar a ser allò que no ets
has de seguir el camí en què no ets."

(Fragments de Four Quartets: East Coker  (1940))


"No pararem d'explorar
i al final de tota l'exploració
arribarem allà on havíem començat
i coneixerem el lloc per primera vegada."

(Fragment de Four Quartets: Little Gidding  (1942))

3 de febr. 2012

Perfecció ordinària

Al voltant de les diverses vies espirituals que condueixen cap a l'alliberament, sovint sorgeixen malentesos. Un dels més habituals, el qual pot arribar a produir conseqüències desastroses, consisteix a creure que la persona arriba finalment a un estadi de perfecció en què ja quedarà tot resolt i que, fins al dia de la mort, es situarà en un continu de pau, benaurances i felicitat. El testimoni recollit d'un gran nombre de mestres, guies, monges i monjos, mostra que les coses no van així. És ben cert que, a partir d'un moment concret de visió clara i indubtable (il·luminació) les coses ja no tornen a ser tal com havien estat fins el moment. No obstant això, cal tenir en compte que: primer, la persona il·luminada continua existint en un cos físic i que, segon, segueix quedant afectada per tot allò que té accés a la seva ment. La gran diferència només apareix en com respon (o tendeix a respondre) a les demandes del cos i als processos de la ment.

Aquesta observació inicial ve a tomb d'allò que podem esperar de la meditació, sigui la formal (recollits en silenci) o la informal (immersos en les activitats socials). La meditació, ja ho sabem, progressivament ens transforma en la direcció de la llibertat genuïna. En canvi, no hem d'esperar que desfaci el nostre caràcter i, en el buit creat, n'hi col·loqui un altre basat en un cert ideal de perfecció. En el camí mai no acabat de transformació continuem essent qui érem, amb totes les nostres ferides, inclinacions, capacitats i dificultats. No ens cal substituir-nos per cap model ideal, allò que ens cal és conèixer-nos millor i acceptar-nos tal com som ara. Aquesta acceptació no equival a indiferència ni a resignació. És, més aviat, l'arribada del perdó i la reconciliació: el final de la lluita contra nosaltres mateixos. No ens cal assemblar-nos més a ningú, per admirable que sigui (ni tan sols a Buda, a Gandhi, a Jesús o a la mare Teresa de Calcuta), sinó abandonar la violència que ens fèiem quan volíem arrencar allò que hi ha en nosaltres per instaurar-hi una projecció aliena.

La perfecció completa, cadascú i cada cosa ja la porta en el seu interior, i adopta tantes formes com éssers hi ha. La nostra feina no és altra que deixar que aquesta bellesa es pugui desplegar de dins a fora i en totes les direccions, a través d'un cor obert de bat a bat. El camí passa, doncs, per anar-nos desfent de totes aquelles constriccions que ho impedeixen, les quals es manifesten sempre en una forma o altra d'aferrament, aversió o il·lusió.

27 de gen. 2012

Allò que hi ha ara

Estàs meditant en el lloc i la posició habitual. Entre imatges i discursos de la ment aconsegueixes, de tant en tant, estones breus d'atenció centrada en la respiració. Res de nou. Quan ja fa una estona que vas així, comences a notar una molèstia a la cama esquerra, una pressió indefinida però que amenaça de créixer. Què passa ara? Potser portes massa temps meditant i és hora de plegar. Però el rellotge et diu que encara no és l'hora: de moment, continues, malgrat que la molèstia s'intensifica. Finalment, decideixes que intentaràs seguir les instruccions per aquests casos i orientes l'atenció cap a la cama.

Ara ja és més que una molèstia, és dolor. Una onada d'escalfor t'omple de dalt a baix. Notes que el pols s'ha accelerat i que estàs en tensió. T'espantes una mica. Anirà augmentant aquest mal? Comences a dubtar que puguis suportar-lo. Ara podries aixecar-te ja, no cal seguir patint... Intentes retornar l'atenció a la respiració, però és en va, el dolor és tan intens que no t'ho permet. No te'n surts i vas perdent la fermesa, estàs a punt de rendir-te. Just en el darrer moment, decideixes que vols aguantar com sigui fins l'hora prevista i actuar segons t'han dit que cal fer.

T'esforces a observar el dolor. No és constant, s'eixampla o es contrau i es desplaça d'una banda a l'altra de la cama. No sempre és una pressió, es transforma i ara és com una punxada, després, com un enduriment. Recordes que no has de pensar "tinc un dolor a la cama" sinó que la ment percep una sensació de dolor. Pots també oblidar "la cama", és només una etiqueta per a un extrem del cos; en canvi, la sensació dolorosa que sents no és cap etiqueta. Bregues per mantenir-te com a testimoni d'allò que la ment experimenta. No hi ha d'haver un jo que tingui una ment que sent dolor. Hi ha la sensació en la ment i la teva consciència d'aquest fenomen.

Quan ja estaves a prop de les llàgrimes, aconsegueixes asserenar-te una mica i el dolor sembla que ja no et desborda, tot i que fluctua es manté ben present. Saps que no has d'intentar defugir-lo, però tampoc no has de desafiar-lo: tan sols has d'acceptar-lo tal com és en cada instant, sense identificar-t'hi. Només cal que experimentis com es transforma, les maneres diverses en què sorgeix i desapareix.

Arriba el final de la sessió. El dolor encara hi és, però ja en tens prou aquest cop. T'aixeques i notes que el dolor s'alleugeix tot seguit, passen un parell de minuts i no te'n queda cap rastre. Romanen les preguntes: Qui era aquest testimoni de les cuites de la ment enmig del dolor? On era "jo" durant aquest episodi?

22 de gen. 2012

Respiració subtil

Durant la meditació hi ha vegades en què assolim un estat en el qual la respiració es torna molt lleugera i subtil, sembla que no deixa rastre. Gairebé no la notem de tant que s'alenteix, prenem i deixem anar molt poc aire en cada inspiració i expiració. Quan s'arriba a aquest estat, el qual sol anar acompanyat d'una relaxació completa del cos, sorgeix el perill de desatendre el procés i que la ment passi a endormiscar-se o bé a desenvolupar un seguit de fantasies i pensaments. Així, es perd l'atenció que teníem fixada en la respiració (ni que fos de manera intermitent) i resulta molt difícil de tornar-la-hi a posar. Encara que ho intentem no podem seguir el pas de l'aire, hi ha altres reclams mentals que tenen més força. En aquesta situació convé reaccionar perquè, si no ho fem, ens pot generar una sensació d'impotència i, al capdavall, de fracàs.

Hi ha estratègies diverses per a trencar aquesta dinàmica, i totes elles poden ser prou efectives. Una que sol donar bons resultats consisteix a obligar-se a respirar. Més concretament, es tracta d'actuar com si la respiració depengués totalment de la nostra voluntat d'inspirar i expirar. Com si no fos un procés automàtic. Si es fa així, de seguida es nota que tornen a aparèixer les sensacions físiques lligades a la respiració. Bàsicament, el pas de l'aire per les fosses nasals i pels llavis, amb els canvis de temperatura habituals. El fet de percebre de nou aquestes sensacions ens permet retornar-hi l'atenció amb més facilitat. Al cap d'un o dos minuts notem que les sensacions es mantenen estables i, amb elles, ressorgeix la concentració. Aquesta operació es pot repetir posteriorment si reapareix la dificultat. No ens ha de saber greu, simplement acceptem que les coses, aquest cop, van així.

Per acabar, un darrer element que complementa l'estratègia anterior: assegurar-se que l'esquena està ben dreta. L'experiència demostra també que si està ben alineada de dalt a baix, sense tensions, resulta més senzill mantenir la concentració. En canvi, tota desviació o desequilibri en la postura la dificulta. Així doncs, convé redreçar-la sempre que notem que hem perdut la verticalitat inicial.

20 de gen. 2012

Set errors

La il·lusió que puc controlar el fluir de cada esdeveniment.

La creença que per estar bé de debò només em cal aconseguir algun bé que ara no tinc.

La creença que el meu malestar és conseqüència d'allò que em fan o em passa.

No reconèixer i acceptar que el dolor forma part de l'existència.

La por de deixar anar.

Creure que ja tindré temps, més tard, per dedicar-me a les coses importants.

Practicar sense comprendre. Comprendre sense practicar.