27 de gen. 2012

Allò que hi ha ara

Estàs meditant en el lloc i la posició habitual. Entre imatges i discursos de la ment aconsegueixes, de tant en tant, estones breus d'atenció centrada en la respiració. Res de nou. Quan ja fa una estona que vas així, comences a notar una molèstia a la cama esquerra, una pressió indefinida però que amenaça de créixer. Què passa ara? Potser portes massa temps meditant i és hora de plegar. Però el rellotge et diu que encara no és l'hora: de moment, continues, malgrat que la molèstia s'intensifica. Finalment, decideixes que intentaràs seguir les instruccions per aquests casos i orientes l'atenció cap a la cama.

Ara ja és més que una molèstia, és dolor. Una onada d'escalfor t'omple de dalt a baix. Notes que el pols s'ha accelerat i que estàs en tensió. T'espantes una mica. Anirà augmentant aquest mal? Comences a dubtar que puguis suportar-lo. Ara podries aixecar-te ja, no cal seguir patint... Intentes retornar l'atenció a la respiració, però és en va, el dolor és tan intens que no t'ho permet. No te'n surts i vas perdent la fermesa, estàs a punt de rendir-te. Just en el darrer moment, decideixes que vols aguantar com sigui fins l'hora prevista i actuar segons t'han dit que cal fer.

T'esforces a observar el dolor. No és constant, s'eixampla o es contrau i es desplaça d'una banda a l'altra de la cama. No sempre és una pressió, es transforma i ara és com una punxada, després, com un enduriment. Recordes que no has de pensar "tinc un dolor a la cama" sinó que la ment percep una sensació de dolor. Pots també oblidar "la cama", és només una etiqueta per a un extrem del cos; en canvi, la sensació dolorosa que sents no és cap etiqueta. Bregues per mantenir-te com a testimoni d'allò que la ment experimenta. No hi ha d'haver un jo que tingui una ment que sent dolor. Hi ha la sensació en la ment i la teva consciència d'aquest fenomen.

Quan ja estaves a prop de les llàgrimes, aconsegueixes asserenar-te una mica i el dolor sembla que ja no et desborda, tot i que fluctua es manté ben present. Saps que no has d'intentar defugir-lo, però tampoc no has de desafiar-lo: tan sols has d'acceptar-lo tal com és en cada instant, sense identificar-t'hi. Només cal que experimentis com es transforma, les maneres diverses en què sorgeix i desapareix.

Arriba el final de la sessió. El dolor encara hi és, però ja en tens prou aquest cop. T'aixeques i notes que el dolor s'alleugeix tot seguit, passen un parell de minuts i no te'n queda cap rastre. Romanen les preguntes: Qui era aquest testimoni de les cuites de la ment enmig del dolor? On era "jo" durant aquest episodi?

22 de gen. 2012

Respiració subtil

Durant la meditació hi ha vegades en què assolim un estat en el qual la respiració es torna molt lleugera i subtil, sembla que no deixa rastre. Gairebé no la notem de tant que s'alenteix, prenem i deixem anar molt poc aire en cada inspiració i expiració. Quan s'arriba a aquest estat, el qual sol anar acompanyat d'una relaxació completa del cos, sorgeix el perill de desatendre el procés i que la ment passi a endormiscar-se o bé a desenvolupar un seguit de fantasies i pensaments. Així, es perd l'atenció que teníem fixada en la respiració (ni que fos de manera intermitent) i resulta molt difícil de tornar-la-hi a posar. Encara que ho intentem no podem seguir el pas de l'aire, hi ha altres reclams mentals que tenen més força. En aquesta situació convé reaccionar perquè, si no ho fem, ens pot generar una sensació d'impotència i, al capdavall, de fracàs.

Hi ha estratègies diverses per a trencar aquesta dinàmica, i totes elles poden ser prou efectives. Una que sol donar bons resultats consisteix a obligar-se a respirar. Més concretament, es tracta d'actuar com si la respiració depengués totalment de la nostra voluntat d'inspirar i expirar. Com si no fos un procés automàtic. Si es fa així, de seguida es nota que tornen a aparèixer les sensacions físiques lligades a la respiració. Bàsicament, el pas de l'aire per les fosses nasals i pels llavis, amb els canvis de temperatura habituals. El fet de percebre de nou aquestes sensacions ens permet retornar-hi l'atenció amb més facilitat. Al cap d'un o dos minuts notem que les sensacions es mantenen estables i, amb elles, ressorgeix la concentració. Aquesta operació es pot repetir posteriorment si reapareix la dificultat. No ens ha de saber greu, simplement acceptem que les coses, aquest cop, van així.

Per acabar, un darrer element que complementa l'estratègia anterior: assegurar-se que l'esquena està ben dreta. L'experiència demostra també que si està ben alineada de dalt a baix, sense tensions, resulta més senzill mantenir la concentració. En canvi, tota desviació o desequilibri en la postura la dificulta. Així doncs, convé redreçar-la sempre que notem que hem perdut la verticalitat inicial.

20 de gen. 2012

Set errors

La il·lusió que puc controlar el fluir de cada esdeveniment.

La creença que per estar bé de debò només em cal aconseguir algun bé que ara no tinc.

La creença que el meu malestar és conseqüència d'allò que em fan o em passa.

No reconèixer i acceptar que el dolor forma part de l'existència.

La por de deixar anar.

Creure que ja tindré temps, més tard, per dedicar-me a les coses importants.

Practicar sense comprendre. Comprendre sense practicar.