Estàs meditant en el lloc i la posició habitual. Entre imatges i discursos de la ment aconsegueixes, de tant en tant, estones breus d'atenció centrada en la respiració. Res de nou. Quan ja fa una estona que vas així, comences a notar una molèstia a la cama esquerra, una pressió indefinida però que amenaça de créixer. Què passa ara? Potser portes massa temps meditant i és hora de plegar. Però el rellotge et diu que encara no és l'hora: de moment, continues, malgrat que la molèstia s'intensifica. Finalment, decideixes que intentaràs seguir les instruccions per aquests casos i orientes l'atenció cap a la cama.
Ara ja és més que una molèstia, és dolor. Una onada d'escalfor t'omple de dalt a baix. Notes que el pols s'ha accelerat i que estàs en tensió. T'espantes una mica. Anirà augmentant aquest mal? Comences a dubtar que puguis suportar-lo. Ara podries aixecar-te ja, no cal seguir patint... Intentes retornar l'atenció a la respiració, però és en va, el dolor és tan intens que no t'ho permet. No te'n surts i vas perdent la fermesa, estàs a punt de rendir-te. Just en el darrer moment, decideixes que vols aguantar com sigui fins l'hora prevista i actuar segons t'han dit que cal fer.
T'esforces a observar el dolor. No és constant, s'eixampla o es contrau i es desplaça d'una banda a l'altra de la cama. No sempre és una pressió, es transforma i ara és com una punxada, després, com un enduriment. Recordes que no has de pensar "tinc un dolor a la cama" sinó que la ment percep una sensació de dolor. Pots també oblidar "la cama", és només una etiqueta per a un extrem del cos; en canvi, la sensació dolorosa que sents no és cap etiqueta. Bregues per mantenir-te com a testimoni d'allò que la ment experimenta. No hi ha d'haver un jo que tingui una ment que sent dolor. Hi ha la sensació en la ment i la teva consciència d'aquest fenomen.
Quan ja estaves a prop de les llàgrimes, aconsegueixes asserenar-te una mica i el dolor sembla que ja no et desborda, tot i que fluctua es manté ben present. Saps que no has d'intentar defugir-lo, però tampoc no has de desafiar-lo: tan sols has d'acceptar-lo tal com és en cada instant, sense identificar-t'hi. Només cal que experimentis com es transforma, les maneres diverses en què sorgeix i desapareix.
Arriba el final de la sessió. El dolor encara hi és, però ja en tens prou aquest cop. T'aixeques i notes que el dolor s'alleugeix tot seguit, passen un parell de minuts i no te'n queda cap rastre. Romanen les preguntes: Qui era aquest testimoni de les cuites de la ment enmig del dolor? On era "jo" durant aquest episodi?