Estàs meditant en el lloc i la posició habitual. Entre imatges i discursos de la ment aconsegueixes, de tant en tant, estones breus d'atenció centrada en la respiració. Res de nou. Quan ja fa una estona que vas així, comences a notar una molèstia a la cama esquerra, una pressió indefinida però que amenaça de créixer. Què passa ara? Potser portes massa temps meditant i és hora de plegar. Però el rellotge et diu que encara no és l'hora: de moment, continues, malgrat que la molèstia s'intensifica. Finalment, decideixes que intentaràs seguir les instruccions per aquests casos i orientes l'atenció cap a la cama.
Ara ja és més que una molèstia, és dolor. Una onada d'escalfor t'omple de dalt a baix. Notes que el pols s'ha accelerat i que estàs en tensió. T'espantes una mica. Anirà augmentant aquest mal? Comences a dubtar que puguis suportar-lo. Ara podries aixecar-te ja, no cal seguir patint... Intentes retornar l'atenció a la respiració, però és en va, el dolor és tan intens que no t'ho permet. No te'n surts i vas perdent la fermesa, estàs a punt de rendir-te. Just en el darrer moment, decideixes que vols aguantar com sigui fins l'hora prevista i actuar segons t'han dit que cal fer.
T'esforces a observar el dolor. No és constant, s'eixampla o es contrau i es desplaça d'una banda a l'altra de la cama. No sempre és una pressió, es transforma i ara és com una punxada, després, com un enduriment. Recordes que no has de pensar "tinc un dolor a la cama" sinó que la ment percep una sensació de dolor. Pots també oblidar "la cama", és només una etiqueta per a un extrem del cos; en canvi, la sensació dolorosa que sents no és cap etiqueta. Bregues per mantenir-te com a testimoni d'allò que la ment experimenta. No hi ha d'haver un jo que tingui una ment que sent dolor. Hi ha la sensació en la ment i la teva consciència d'aquest fenomen.
Quan ja estaves a prop de les llàgrimes, aconsegueixes asserenar-te una mica i el dolor sembla que ja no et desborda, tot i que fluctua es manté ben present. Saps que no has d'intentar defugir-lo, però tampoc no has de desafiar-lo: tan sols has d'acceptar-lo tal com és en cada instant, sense identificar-t'hi. Només cal que experimentis com es transforma, les maneres diverses en què sorgeix i desapareix.
Arriba el final de la sessió. El dolor encara hi és, però ja en tens prou aquest cop. T'aixeques i notes que el dolor s'alleugeix tot seguit, passen un parell de minuts i no te'n queda cap rastre. Romanen les preguntes: Qui era aquest testimoni de les cuites de la ment enmig del dolor? On era "jo" durant aquest episodi?
"jo" ha transcendit la necessitat i ha silenciat finalment el dolor? Quan parles de "jo" et refereixes a l'ego que ens dona identitat? Interpreto que la desaparició del dolor ve donat per silenciar l'ego i situar-nos en els límits, en el Ser. Què més es pot dir del testimoni? El text m'ha generat massa preguntes, ja veus que és encertat plantejar aquestes qüestions.
ResponEliminaGràcies
Isabel, va molt bé que les preguntes formulades en generin de noves. Gràcies! No tinc resposta ferma ni per les meves ni per les teves, però puc mirar d'aclarir-les una mica més. De totes maneres, allò que considero fonamental és la insistència en l'exploració de les preguntes. No una insistència analítica, intel·lectual, sinó pràctica, tota ella experiència, sigui durant la meditació o bé en el dia a dia ordinari.
ResponEliminaSí, en dir el "jo" em referia a l'ego que creem i alimentem. En una entrada anterior l'anomenava "jo superficial". El "jo profund" sembla que correspondria a allò que tu anomenes Ser: aquest permet que es manifesti el testimoni de l'experiència, el qual sempre exigeix l'abandonament (encara que sigui de forma breu) del jo superficial.
Pel que fa al dolor en l'episodi descrit, pot acabar desapareixent perquè arribem a desfer-lo, sigui en veure que finalment no té més consistència que l'escuma de les onades, o bé perquè hem aconseguit observar-lo amb perspectiva i equanimitat, tal com una metgessa analitza el dolor d'un pacient. Cas que no desaparegui, no significa pas que estem fent res malament. Pot ser degut a què s'està duent a terme una certa neteja en els soterranis de la ment. La insistència del dolor seria un reflex d'aquest procés no acabat.