"Àdhuc els millors s'equivoquen quan fan servir paraules per a significar el més silenciós de tot i que és gairebé inefable. [...] Si vostè es manté en la natura, en el que en ella és senzill, en el que és petit, en allò que gairebé no es veu i que tan sobtadament pot esdevenir gran i immens, si vostè estima el que és humil i, com un servidor, amb força simplicitat, tracta de guanyar-se la confiança d'allò que sembla pobre, aleshores tot li serà més lleu, més concentrat, més reconciliador, potser no en l'enteniment, que, estupefacte, sempre resta endarrerit, però sí en la consciència més pregona, en l'estar a l'aguait i en el seu saber de la vida.
Estimat senyor, vostè és tan jove, està tan ençà de qualsevol inici, que, tant com puc, m'agradaria demanar-li que no s'impacienti davant de tot allò que encara no està resolt en el seu cor, que miri d'estimar les preguntes com si fossin cambres tancades o llibres escrits en un idioma estrany. No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d'això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se'n, un dia llunyà viurà les respostes."
(Text adaptat de Cartes a un jove poeta. Barcelona: La Llar del Llibre, 1994.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada