28 de jul. 2012

Rutina

D'una banda, és cosa bona que la meditació vagi esdevenint una pràctica regular, quotidiana, integrada en el dia a dia. Que es dugui a terme a la mateixa hora i en un mateix lloc. Que acabi, doncs, essent una rutina.

D'altra banda, sobretot en els primers temps en què es medita i els fruits encara no han aparegut, la rutina té el perill de convertir la meditació en quelcom mecànic, buit de contingut. Si això passa, el risc és gran de desanimar-se i anar perdent l'interès inicial. És aquesta una de les causes que fan que part de les persones que han començat a meditar acabin abandonant la meditació.

Una bona manera de mantenir una rutina viva, plena de sentit, és no oblidar mai la motivació fonamental per la qual meditem. Aquesta motivació pot ser molt diversa, dependrà de cada persona i, potser, canviarà amb el temps; però, sigui la que sigui en cada moment, és important no perdre-la de vista. Quan anem a meditar es pot recordar aquesta motivació repetint dos o tres cops, parant atenció a cada paraula, una expressió que la reculli. Aquesta pràctica serà un preliminar a l'inici de la meditació, just quan ja tenim el cos estable i relaxat. Un exemple d'expressió per recordar és aquest: "Que sorgeixi tot l'amor, tota la compassió i la lucidesa que hi ha en mi, perquè pugui relacionar-me millor amb les persones i els altres éssers vius."

La repetició diària del pensament triat, en forma de propòsit de la meditació, va deixant també una empremta, un solc que ens orienta en la direcció que el pensament expressa. Ens dóna més obertura interior i reforça una disposició apropiada. Així, es contraposa als pensaments negatius i limitadors que ens ofeguen i afebleixen.

18 de jul. 2012

Gratuït

És a dir, sense esperar res a canvi. Avui dia, de seguida relacionem gratuït amb quelcom que no requereix un pagament previ (gratis, de franc), però el terme no queda limitat als diners. Apunta cap a un acte perfet, plenament contingut en ell mateix, el qual no vol ser continuació ni inici de cap altra cosa.

Sembla que cada vegada resulta més inconcebible l'acte gratuït. Aquell que no és instrumental, que no té cap finalitat al darrere. Ens pensem que és una manera de fer pròpia de les criatures i dels beneits. L'esquema habitual en què ens movem diu, "fes A si vols aconseguir B i saps que A n'és una condició necessària". Si l'acció A no em servís per aconseguir B, ni cap altra cosa C desitjable, per què fer-la? I així passem els dies, entre càlculs i desigs, gestionant mitjans per assolir fins. Més o menys contents, quan els mitjans han estat eficaços (hem tingut èxit!); més o menys decebuts, quan no ha estat el cas (hem fracassat...).

Gratuït no és sinònim d'inútil o absurd. No significa inútil, perquè tot allò que fem, sempre acaba produint efectes. És inevitable, perquè com a éssers humans estem, dia i nit, en relació amb tot el nostre entorn. No significa absurd, perquè el sentit no habita exclusivament en l'àmbit de les transaccions interessades.

Saber escoltar. Sense estar a l'aguait del moment de rebatre, corregir, opinar o explicar res meu. 

Saber donar. Sense esperar l'agraïment. Sense voler sentir-me generós. Sense fer-ho per obeir un deure.

Saber contemplar. Sense preguntes. Sense objectius. Sense conclusions.

La gratuïtat no és vana. Quan ens hem esgarriat ens assenyala com retrobar el camí perdut.

10 de jul. 2012

Sóc amable?

En un extrem hi ha les persones que viuen enlluernades per elles mateixes. Volen estar sempre en el centre d'atenció de les coses i no s'interessen per cap situació en què no s'hi puguin col·locar d'aquesta manera. Persones que neguen i arraconen tota ombra interior perquè es veuen a si mateixes com un model a admirar per tothom. 

En un altre extrem hi ha les persones que es situen sempre per sota de les altres. Consideren que mai no fan res prou bé i que els seus esforços per imitar els models que adopten no tenen gens d'èxit. Persones que s'amaguen perquè no es consideren mereixedores de res de bo o que es castiguen amb duresa pel fracàs continuat amb què valoren la seva vida.

Les del primer grup difícilment s'interessaran de forma seriosa per la meditació: senzillament, no els cal per a res. Les del segon grup sí que s'hi poden acostar, si encara els queda un mínim de confiança en elles mateixes, però hi ha un risc molt alt que no els resulti útil. Entre altres raons, perquè a aquestes persones els costa molt de ser amables amb elles mateixes. I el cas és que el necessitem com l'aigua aquest afecte intern que s'adreça al mateix cor que l'ha generat.

En el camí de la meditació però, també, en qualsevol altra via interior, és important procedir amb amabilitat. El nostre nucli primordial no trontolla, és amorós i resplendent sempre, fins i tot en els moments en què queda més ocult per l'angoixa, el dolor o la desesperació. Si ho tenim present, podrem aplegar forces per superar les dificultats del moment. No ens sentenciarem i condemnarem tan sovint per les errades i les febleses sinó que, sense ignorar-les ni atenuar-les, les podrem comprendre i acceptar com a part del camí i de l'aprenentatge.

Finalment, aquesta amabilitat cap a un mateix resulta imprescindible per poder oferir una amabilitat autèntica als altres. Sense l'estimació bàsica i incondicional cap a un mateix, l'estimació cap a fora no és possible. No sorgirà mai de forma espontània ni serà genuïna. En el millor dels casos serà el resultat d'una imposició, una exigència forçada que es sostindrà mentre es pugui, però que no esdevindrà una font de goig compartit, sinó un motiu de desgast i de noves frustracions.

2 de jul. 2012

Com són les coses?

Les coses no són de cap manera determinada, unívoca. Cada situació es manifesta oberta, polifacètica, i pot ser considerada de formes prou diverses. És cadascun de nosaltres qui hi posa un èmfasi o altre; qui les delimita i les simplifica a partir de les seves capacitats i expectatives i de tot allò, passat o present, que el condiciona. Sovint, aquesta interpretació immediata resulta una exigència pràctica inevitable, però no sempre. Convé, doncs, anar molt amb compte per destriar, primer, quan ho és i, segon, quina és la reducció que duem a terme en cada cas.

L'atenció manté oberta la possibilitat d'actuar d'una manera diferent, de formular-nos preguntes inèdites, de descobrir nous aspectes, de desafiar les rutines, les inèrcies, els hàbits... La consciència d'aquesta possibilitat creadora inherent a cada instant és una riquesa més enllà de tot preu. En canvi, passar-la per alt sistemàticament, o bé justificar-se amb expressions del tipus, "Ja tinc una edat en què...", "Sempre ho he (han) fet així...", "Aquestes coses no es poden canviar..." o "Si fos tan senzill ho faria tothom...", afegeix nous grillons a les cadenes que, sabent-ho o ignorant-ho, anem arrossegant.

A vegades les preguntes més senzilles costen molt de descobrir. A tall d'exemple: "Per què porto un rellotge lligat al canell?". Doncs resulta que me'n van regalar un quan era petita i em vaig acostumar a mirar-lo, tant, que vaig acabar creient que l'havia de menester per poder saber l'hora (El miro perquè el tinc, o el tinc perquè el miro?). O potser vaig veure que al meu voltant tothom en portava un, i jo no volia ser menys que els altres. Avui dia, tal vegada ja no em cal saber l'hora constantment i, quan l'he de saber, ja tinc altres llocs on veure-la o persones a prop a qui demanar-la. O potser no és així i, efectivament, em cal tenir un rellotge a la vista tot sovint. Sigui quina sigui la conclusió, pot valer la pena fer-se la pregunta. Si mai no me la faig, podria passar-me la resta de la vida passejant absurdament amunt i avall una maquineta del tot prescindible.