15 de set. 2012

Sri Nisargadatta

[Interlocutor] En mi existeix la convicció que jo sóc el cos. Sé que parlo des de la ignorància. Però l'estat de sentir-se el cos, el cos-ment, o fins i tot, la ment pura, ¿quan va començar?

[Sri Nisargadatta] No es pot parlar d'un començament de la consciència. Les mateixes idees de començament i de temps estan dins de la consciència. Per a parlar amb sentit del començament d'alguna cosa, cal estar fora d'ella. [...] Només existeix la realitat, en què cap "cosa" té un ésser propi. Tal com les onades són inseparables de l'oceà, de la mateixa manera, tota l'existència està arrelada en l'ésser.

Els fets segueixen als fets, sempre.

[SN] Tots estan encastats en la idea bàsica: "jo sóc el cos". Però fins i tot això és un estat mental i no perdura. Va i ve com tots els altres estats. La il·lusió de ser el cos-ment existeix perquè no s'investiga. La no investigació és el fil del qual pengen tots els estats mentals. És com la foscor en una habitació tancada. Aparentment, és allà. Però quan s'obre l'habitació, ¿on va? No va enlloc perquè no era allà. Tots els estats mentals, tots els noms i formes d'existència tenen la seva arrel en la no investigació, en la imaginació i en la credulitat. És correcte dir "jo sóc", però dir "jo sóc això", "jo sóc allò", és un símptoma de manca d'investigació, de manca d'examen, de feblesa mental o de letargia.

Si tot és llum, ¿com sorgeix la foscor? Com pot haver-hi foscor enmig de la llum? 

[SN] No hi ha foscor enmig de la llum. La foscor és l'oblit d'un mateix. Quan estem absorts en altres coses, en el no-ser, oblidem l'ésser. No hi ha en això res antinatural. Però, per què oblidar l'ésser per un excés d'afecció? La saviesa rau en no oblidar mai l'ésser com la font sempre present de l'experimentador i de la seva experiència.

Des de l'inici de la meva vida em persegueix la sensació d'estar incomplet. De l'escola a la universitat, de la feina al matrimoni, d'aquí a l'abundància, jo imaginava que a continuació vindria la pau, però mai no hi ha hagut pau.

[SN] Mentre existeixi la identificació amb el cos, la frustració serà inevitable. Només quan vostè es conegui a si mateix com quelcom completament aliè i diferent del cos, trobarà un alleujament de la barreja d'ansietat i por que és inseparable de la idea "jo sóc el cos". El simple fet d'apaivagar les pors i satisfer els desigs no eliminarà aquesta sensació de buit de la qual vol escapar; només l'auto-coneixement el pot ajudar. Quan dic auto-coneixement vull dir coneixement complet d'allò que vostè no és. Tal coneixement és assolible i definitiu, però per al descobriment d'allò que vostè és, no hi pot haver final.

Com ens arriba la ignorància?

[SN] Abans de preguntar sobre la ignorància, ¿per què no investiga qui és l'ignorant? Quan diu que és ignorant, no sap que és vostè qui ha imposat el concepte d'ignorància sobre l'estat actual dels seus pensaments i sentiments. Examini'ls tal com succeeixen, posi-hi tota l'atenció i veurà que no hi una tal ignorància, tan sols manca d'atenció. Pari atenció a allò que el preocupa, això és tot. Al cap i a la fi, la preocupació és un dolor mental, i el dolor és sempre una crida a l'atenció. En el moment en què hi para atenció, la crida s'atura i la qüestió de la ignorància es dissol. En lloc d'esperar una resposta a la seva pregunta, esbrini qui està fent la pregunta i què el fa preguntar. Aviat s'adonarà que és la ment, incitada per la por al dolor, qui fa les preguntes.  En la por hi ha record i anticipació, passat i futur. L'atenció el retorna a vostè al present, a l'ara, i la presència en l'ara és un estat sempre accessible, però poques vegades percebut.

(Text adaptat de Yo soy eso. Conversaciones con Sri Nisargadatta Maharaj. Editorial Sirio. Màlaga, 2003.)

4 comentaris:

  1. Quan Sri Nisargadatta diu "esbrini qui pregunta" entenc què qui pregunta, qui produeix sempre el dolor, el patiment, és sempre la ment. Així doncs, el testimoni del que ja s'ha fet esment alguna vegada tan sols és això testimoni, no actua, és "l'espai" on la ment actua.
    Com em costa d'interioritzar i estar atenta sempre!
    Gràcies Josep Maria, no deixis, d'aportar escrits.

    ResponElimina
  2. Isabel, entenc que és tal com dius en les dues observacions.
    En darrer terme, el patiment depèn de nosaltres, l'introdueix la "nostra" ment (recordem la distinció entre dolor i patiment, distinció que no queda recollida en la traducció de les paraules de Nisargadatta).
    D'altra banda, el testimoni no és la ment. És aquesta obertura no condicionada (l'espai, que tu esmentes), incognoscible, que permet prendre consciència de la ment i de les seves creacions.
    Finalment, sí que costa no allunyar-se del centre. La sort que tenim és que aquest centre, per ocult que hagi quedat, sempre és al nostre abast.
    Gràcies pel teu interès sostingut!

    ResponElimina
  3. Quan recordem el passat, no ho fem des del present? Quan imaginem el futur, no ho fem des del present? es pot sortir del present? Com volem poder tornar a un estat del què no podem sortir?

    ResponElimina
  4. El present, l'ara, no és un estat que fluctuï. És cert que tant el fet de recordar com el d'imaginar esdevenen ara. Tot i això, el contingut del pensament (el record) pot fer que deixem d'estar presents en el present. De la mateixa manera, l'expectativa o la projecció poden produir el mateix efecte. Així, doncs, en els dos casos continuem en el present, però no ens n'adonem. Tornar-hi vol dir simplement abandonar aquestes il·lusions.

    Gràcies, Climent.

    ResponElimina