31 de des. 2013

Sri Ramana Maharshi (I)

Sri Ramana Maharshi [R M]: Cedir significa que un mateix es rendeix incondicionalment al poder superior.

Visitant [V]: No és cert que aquesta rendició completa exigeix haver abandonat tot desig, fins i tot el desig d'alliberar-se o de Déu?

R M: La rendició completa demana que no et quedi cap desig propi. Has d'estar satisfet amb allò que t'arribi de Déu i, per tant, no has de mantenir desitjos.

V: Què he de fer per a cedir completament?

R M: Has de sentir que tu sol no pots salvar-te, que només Déu té aquest poder i que sense abandonar-te a Ell no tens manera de sortir-te'n. Seguint aquest procediment, a poc a poc desenvolupes la convicció que només Déu existeix realment i que l'ego no compta per a res. Rendició completa és una altra manera de referir-se a l'alliberament (jnana).

V: Quina és la millor manera d'acabar amb l'ego?

R M: Per a cada persona la millor manera és aquella que en què hi encaixa més bé. Totes les opcions són igualment bones ja que totes porten cap a un mateix objectiu: la fusió de l'ego en el Jo vertader, retornar-lo a la font de la qual procedeix i dissoldre'l en ella. Després de la rendició ja no mantens més preferències ni aversions, la teva voluntat personal s'esvaeix i queda substituïda per la voluntat divina

V: Aquest cedir, resulta suficient per arribar al Jo vertader?

R M: Sí, és suficient per ell mateix. Cedir és lliurar-se a la causa original de la pròpia existència. No t'enganyis imaginant que aquesta font és un déu extern a tu mateix. La font és sempre dins de tu. Troba-la i abandona-t'hi. 

(Diàlegs adaptats de Be as You Are. The Teachings of Sri Ramana Maharshi, David Godman (ed.). Arkana - Penguin Books, 1985.)

10 de des. 2013

Practicar el bé

Desitjar el bé d'algú no costa gaire, encara menys si és algú proper. Practicar el bé ja ens costa més. Practicar el bé sense condicions és inusual, i fer-ho sempre així és a l'abast de molt poques persones.

No posar condicions al bé significa, entre d'altres coses, ser capaç d'ajudar algú a qui no havies pensat d'ajudar. Algú que potser ni coneixes i que es presenta de cop i volta amb alguna necessitat. Significa, especialment, ser capaç d'ajudar d'una manera que no pots triar i que potser, d'entrada, et resulta desagradable o inoportuna. Sovint volem posar condicions al bé, a l'ajut: escollir el destinatari (algú que consideres que sí que s'ho mereix), el moment, la forma i la mesura. En acabat, n'esperes un agraïment, que et reconeguin la generositat... És essencial tenir sempre present que personalment no ajudem mai ningú: l'ajut arriba sempre a través nostre, només en som els mitjancers.

El bé amb condicions, tot i que pot resultar beneficiós per a qui el rep, no ho és pas mai per a qui el practica. Encara no és un bé que surt d'un cor ben obert. Surt del cap, d'un pensament interessat que calcula i (potser) troba una manera més refinada de satisfer l'ego. Convé reconèixer aquests moviments i desemmascarar-los. Però no cal mortificar-se ni ésser massa sever amb ells. N'hi ha prou amb ser-ne conscient, amb no enganyar-se. Només podem avançar a partir del punt en què ens trobem. Practicar el bé condicionat és preferible a negar-se sistemàticament a ajudar. Però el bé condicionat hauria de quedar enrere definitivament si de debò estem compromesos a treballar per la llibertat vertadera.

8 de des. 2013

Swâmi Râmdâs

"La vida es converteix en una font de patiment quan la identifiques o la barreges amb el món dels fenòmens."

"En la vida cada cosa arriba quan és l'hora; és només l'actitud de la ment la que ens hi fa veure una causa de felicitat o de dissort."

"Ets infeliç quan busques el goig i la pau en condicions i objectes externs que, per la seva naturalesa, són incapaços de proveir l'estat de perfecció que enyores."

"Només podem ser bons i caritatius quan actuem i vivim en el pla elevat en què no tenim el sentiment egoista de ser els autors de les nostres accions."

"El propi cor és el millor llibre que podem llegir cada dia. Vigilem de prop tots els seus moviments. Allò que ens convé és mantenir-nos-en a part i observar com a testimonis les seves activitats. Això ho podem assolir del tot en la meditació."

"Una innocència d'infant, un amor pur que abasta igualment totes les criatures, i una actitud serena i benefactora per a tothom; així es presenta qui ha guanyat l'estat de benedicció."

"El nostre objectiu no és tan sols assolir el coneixement de la Veritat, sinó que també ens cal viure i servir com a instrument dòcil en mans de la Veritat."

"La imperfecció només hi és en la imatge que ens fem de la vida exterior. Podem estar lliures de la consciència de l'ego i, no obstant això, viure enmig dels quefers d'aquest món en un estat de llibertat i pau perfectes."

"Quan volem aconseguir la pau interior podem dur a terme molts canvis en la nostra vida externa i en tot allò que ve de fora. Però els milers de persones que volten pel món buscant condicions favorables per realitzar aquesta pau han hagut de reconèixer que no ho han aconseguit. Això és així perquè el canvi s'ha de fer en la nostra visió interior."

(Textos adaptats de Pensamientos. Swâmi Râmdâs. Barcelona: José J. de Olañeta, Editor, 2001.)

16 de nov. 2013

Dhammapada

1. Allò que som avui prové dels nostres pensaments d'ahir, i els nostres pensaments actuals construeixen la nostra vida de demà: la nostra vida és la creació de la nostra ment.
Si parles o obres amb ment impura, el sofriment et segueix com la roda del carro segueix la bèstia que tira el carro.

35. La ment és voluble i lleugera, i en qualsevol indret pot volar darrera d'una il·lusió: és certament difícil de contenir. Però és un gran bé controlar la ment; una ment que es controla a si mateixa és font d'immensa joia.

103. Si un home vencés en la batalla un miler i un miler de milers, i un altre home es vencés a si mateix, del darrer seria la més gran victòria, perquè la més gran de les victòries és la victòria sobre un mateix; i ni els déus dalt del cel ni els dimonis sobre la terra poden convertir en derrota la victòria d'un home tal.

223. Venç la ira amb la serenitat; venç el mal amb el bé. Venç el gasiu amb la generositat; i el mentider amb la veritat.

313. Quan hagis de de fer quelcom, fes-ho amb tota la seva força. Un fals pelegrí només aixeca la pols del camí, la pols de perillosos desigs.

327. Troba joia en la vigilància; guarda bé la teva ment. Aixeca't tu mateix del teu jo més baix, talment un elefant surt del pantà fangós.

(Fragments adaptats d'El Dhammapada. La Sendera de la Perfecció. Traducció de Joaquim Torres. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1982.)

15 de nov. 2013

Ajahn Chah

"Hem de saber contemplar. Sempre que els ulls, les orelles, el nas, la boca, el cos o la ment estableixen contacte hem d'estar serens i ser prudents. Quan sorgeix el patiment, qui pateix? Per què ha sorgit? Si tenim por del patiment i no volem mirar-lo a la cara, on ens hi podrem enfrontar? Si sorgeix el patiment i no volem adonar-nos-en, com podrem actuar sobre ell? Alliberar-se del patiment significa conèixer la sortida del patiment. No significa fugir-ne sempre que es presenta. Si fugim, ens emportem el patiment en la fugida."

"L'ensenyament que més costa d'entendre a moltes persones, i que xoca més amb les seves opinions, és l'ensenyament del deixar anar, o d'actuar amb una ment buida. Quan volem concebre això en termes comuns ens confonem i podem pensar que significa fer tot allò que ens vingui de gust. Es pot interpretar així, però el seu significat s'acosta més a aquesta descripció. Imaginem que algú arrossega una pedra molt pesant. Al cap de poc s'adona de l'esforç que fa, però no sap com deixar-la anar. Per tant, segueix endavant amb ella. Si algú li diu que la pot deixar anar respon, "Si la deixo anar no em quedarà res". Encara que senti tots els beneficis que obtindrà si l'abandona, continua pensant, "Si la deixo anar no em quedarà res". De manera que continua tirant de la pedra fins que arriba a quedar exhaust i ja no pot ni aguantar-se dret. Aleshores, la deixa anar."

"Atenció conscient és coneixement. Què estic pensant ara mateix? Què estic fent? Què porto amb mi? Observem aquestes coses, observem com vivim. Si practiquem així, la saviesa podrà sorgir. Observem i investiguem sempre, en totes les situacions. Quan sorgeix en la ment una impressió que ens agrada, ens adonem que ens agrada; no li atribuïm cap substància. És tan sols alegria. Quan sorgeix la tristesa, ens n'adonem, també; i sabem que ser indulgent amb la tristesa no és el camí de la persona que medita.
     Aquí tenim allò que anomenem separar la ment de la sensació. Si som intel·ligents no ens aferrem, deixem que les coses siguin com són. Esdevenim "algú que sap". La ment i la sensació són com l'oli i l'aigua: poden estar en la mateixa ampolla, però no es barregen. Fins i tot quan estem malalts o patim podem conèixer la ment com a ment i la sensació com a sensació. Identifiquem els estats penosos o plaents, però no ens hi identifiquem. Ens quedem només amb la pau, una pau que habita més enllà del malestar i de la satisfacció."

(Textos adaptats de Food for the Heart. Ajahn Chah. Boston: Wisdom Publications, 2002.)

9 de nov. 2013

La pràctica és la lliçó (i II)

No abandonis el centre. Si te'n vas, tot allò que passi per la ment, o sorgeixi en ella, s'apoderarà del teu lloc.

No t'ho creguis. No ho facis teu: ni el cos ni la ment són tu, ni són teus. Escolta-ho tot, però no guardis res.

No t'hi impliquis. Observa-ho. Tingues les mans quietes, deixa-ho que passi de llarg. Si hi has d'intervenir no vulguis imposar les teves preferències. 

No abandonis el centre.
No t'ho creguis.
No t'hi impliquis.

No t'instal·lis en cap creença. En aquesta, tampoc.

La pràctica és la lliçó (I)

La pràctica és la lliçó.
La lliçó és la pràctica.

Sóc a l'aula, explicant-me davant d'un grup poc interessat. M'adono que n'hi ha que parlen entre ells, o bé es miren el mòbil mig d'amagat. Segueixo endavant, fent com si no m'adonés d'aquests comportaments. Hi ha cares que expressen que no em segueixen o no m'entenen, però tampoc no pregunten. N'hi ha que no paren d'escriure sense aixecar la vista del paper. De cop i volta, d'entre el grup s'alça una veu i formula una ximpleria que poc té a veure amb allò que estic presentant. Se sent alguna rialleta i el murmuri es fa més patent.

Déus del cel! Però que m'està dient ara aquest. M'ha trencat el discurs i no veig per on començar per fer-li veure que està regant completament fora del test. Ho intento, però la seva mirada irònica m'indica que no m'escolta pas gaire. Encara no he acabat que ja em replica; no vol entendre res, només busca d'exhibir el seu enginy. He de sentir més disbarats. La calor ja em puja fins el pit i començo a notar l'opressió en els pulmons. Em contradiu sense saber de què parla. En fa broma d'allò que jo he dit i ho tergiversa. Més veus i rialletes en el grup. Sento la urgència de contestar per fer-lo callar d'una vegada. Sense ni adonar-me ja he deixat anar algunes paraules mentre ell continuar desvariant. Parlem tots dos alhora. Més tensió en el cos, mentre el cap no para de fer girar arguments, refutacions, exemples i contraexemples. Noto que apujo el to i m'embarbusso en la meva resposta; això m'irrita encara més. El patiment ja es fa insuportable...

                                                                * * *

Estic asseguda al coixí. Hi porto ja vint-i-cinc minuts sense poder-me centrar gaire estona seguida en la respiració. De seguida sorgeixen pensaments, assumptes no aclarits, feina no acabada, dubtes, queixes, penediments o preocupacions. Tenia previst estar-m'hi quaranta-cinc minuts, però tanta oposició m'està deixant exhausta. Em fa l'efecte que estic perdent el temps, però em comprometo a continuar tota l'estona que encara queda. 

Tot d'una comença el dolor. Sento opressió sobre el genoll, el maluc i el peu dret. Tot alhora. Només em faltava això. Intento no fer-ne cas i torno a posar l'atenció en la respiració. No funciona. El dolor capta tota la meva atenció. Ja no veig on refugiar-me. Què he de fer? Deixo la respiració i començo a observar el dolor (exactament on és, en què consisteix, com es desplaça o canvia de tipus, com varia en grau). Però el dolor continua. Tal com m'han explicat que he de fer en aquests casos, relaxo la part afectada. Semblava que la pressió volia afluixar una mica, però es revifa amb més fúria. On tinc ara l'atenció? El dolor s'ho ha menjat tot. El patiment ja es fa insuportable...

3 de nov. 2013

Casa meva és casa vostra

"Si és que hi ha cases d'algú", cantava Jaume Sisa.

En la comunicació els determinants possessius (meu, meva, teus, seves...) són molt pràctics. Ens permeten identificar ("aquesta és la teva cadira, aquella és la meva") i establir o assenyalar límits en l'àmbit social ("la bicicleta groga és meva, no la remenis"). Convé respectar les convencions establertes en la comunitat en què vivim, i sobre la propietat privada també hi ha convencions establertes; ja siguin lleis, normes, regles o costums.

A banda d'aquesta dimensió pública en què apareixen els determinants possessius hi ha la dimensió que podem anomenar personal, aquella que prenen aquests termes en la vida de cadascun i cadascuna de nosaltres. Pel que fa a l'àmbit que aquí ens interessa, la creença en què hi ha quelcom que és propietat meva, alguna cosa de la qual en sóc posseïdor, resulta un llast que pot bloquejar completament els avenços. Això és així perquè mentre afirmem el meu o la meva d'alguna cosa estem exhibint i reforçant l'existència d'un jo diferenciat (l'amo o la mestressa de la cosa posseïda).

No ens convé, doncs, aquesta identificació amb el paper de propietaris d'una cosa o altra, sigui la que sigui. Significa això que no hem de tenir res propi? No necessàriament. Per a la gran majoria de persones aquesta no és una opció encertada. Significa, més aviat, que cal canviar la relació establerta amb aquelles coses que tenim a l'abast i que, convencionalment, anomenem meves o nostres. La paraula usdefruit pot ser una bona manera d'establir aquesta nova relació. Les circumstàncies potser fan que arribem a tenir l'usdefruit de determinats objectes (sigui un raspall de dents, uns estalvis o una casa de tres plantes). En podrem gaudir mentre es mantingui la relació, però no ens hi aferrem, perquè no hi ha en els objectes o els diners una part nostra. Potser algun dia perdré la possibilitat de continuar gaudint-ne (la propietat convencional); si és així, res no hauré perdut, perquè res no era meu. Quan entenc i accepto que el jo personal és una construcció mental que va canviant, una projecció sense cap essència, l'actitud cap als béns materials que m'envolten no pot ser una altra.

Cada vegada que dic meva d'alguna cosa, amb el convenciment que és una possessió personal, estic alimentant una dependència i una identificació; alhora, obtinc la prova que, en relació al jo, no he transformat en una veritat viva allò que potser havia comprès amb l'intel·lecte.

28 d’oct. 2013

Ocasions per a la pràctica

Entenem que amb la meditació (en una o altra de les formes possibles) aconseguim entrenar l'atenció plena quan posem una atenció concentrada sobre l'objecte escollit (la respiració, una espelma encesa, una imatge, un mantra...) i, alhora, vigilem que aquesta atenció es mantingui, i es recuperi quan es perd. Aquesta pràctica ja és valuosa per si mateixa però, sobretot, ens prepara per a mantenir aquesta atenció sostinguda quan ja no estem asseguts. En comparació amb les vint-i-quatre hores del dia, sovint l'estona que nosaltres podem dedicar a la meditació és molt escassa, la podem comptar en minuts. Semblaria, doncs, que amb tan poca estona de pràctica difícilment aconseguirem canvis substancials.

Certament, convé molt poder-hi dedicar un cert temps cada dia, si pots ser, a la mateixa hora. Si només meditem deu minuts, dos o tres cop a la setmana, serà molt difícil avançar. No obstant això, més enllà d'aquestes estones tan importants de meditació que anomenem formal, hi ha les ocasions que ofereix el dia dia per a la pràctica no formal, estones en què no estem en el coixí. I quines són aquestes ocasions? La bona notícia és que totes ho són. Si ens centrem en les hores del dia en què estem desperts, trobem que la ment està ocupada en una activitat o altra, sigui per sensacions en el cos, per les percepcions dels sentits, per emocions o sentiments, per monòlegs (dirigits al present, al passat o al futur) o per converses. Sigui quina sigui l'ocupació podem practicar si prenem consciència "d'allò que ara hi ha en mi". 

Què vol dir prendre'n consciència? Doncs, adonar-me'n, de manera que no m'arrossegui, no se m'emporti. Significa poder-ho observar amb una certa distància, tenint present que és quelcom inestable i contingent, que no hi era, ha arribat i desapareixerà. Per irrellevant que sigui allò que m'ocupa, ha de ser feina meva el col·locar-ho sota aquesta perspectiva que evita la identificació amb allò de què en sóc testimoni. Només amb aquest entrenament constant en situacions neutres, no conflictives, serem capaços de respondre de la mateixa manera quan les situacions se'ns presentin més violentes o enverinades.

Així doncs, siguin quines siguin les nostres circumstàncies particulars, d'ocasions per a practicar no en manquen. Si ho fem així, percebrem com es reforça el coratge i la confiança. La determinació de no desaprofitar cap moment ha de ser completa, no podem reservar-nos o quedar-nos a mig camí. Aquesta vida no és per sempre, i no sabem quan acabarà. No podem comptar amb què més endavant hi haurà temporades més propícies, ara és sempre el moment més adequat per continuar avançant.

6 d’oct. 2013

Veritats

Hi ha ocasions en què estar completament equivocat és menys perillós que tenir una part de raó. Quan l'error és prou evident resulta relativament fàcil de detectar i, per tant, s'obre la possibilitat d'una rectificació. No sempre podem desfer les conseqüències d'un error, però sovint podem deixar-lo enrere.

Tenir una part de la raó significa que es té una raó relativa, parcial. Qui es troba en aquesta situació ha constatat algun aspecte que és cert. Pot tractar-se d'una característica, una causa, una perspectiva... Quan l'error consisteix a tenir una part de la raó no sempre és fàcil sortir-ne. En aquest cas, sortir-ne significa veure que hi ha altres característiques o causes a tenir en compte, altres perspectives que també són adequades. Però la sortida pot quedar oculta, perquè qui té aquesta part de raó veu, i potser també sent, que allò que defensa és encertat, pertinent, i no està pas disposat a renunciar-hi sense lluita.

Quan una raó relativa es veu com una raó absoluta, i s'actua en conseqüència, es posa en marxa una dinàmica destructiva que genera més confusió, nous errors i, al capdavall, patiment. Potser és que tendim a donar massa importància a la nostra parcel·la de veritat, al "tenir raó", i ens convindria valorar més la comprensió, una visió més àmplia i integradora.

Si resulta que la veritat és un altre nom per a la realitat, sempre podrem incrementar el coneixement que en tenim; en canvi, les veritats completes, absolutes, queden fora del nostre abast.

2 d’oct. 2013

Nedar contra el corrent

Com puc mantenir-me en la via del no-jo, sense prendre gaire mal, quan tinc al davant persones molt centrades en el seu jo i que, per tant, busquen de satisfer-lo en tot moment? Com puc romandre fidel al meu propòsit de transformació personal si m'envolta tanta incomprensió i oposició?

La inquietud que expressen aquestes preguntes és recurrent entre moltes persones que s'han compromès a avançar per una o altra via espiritual quan s'adonen de les dificultats que comporta aquest compromís enmig d'una societat com la nostra d'avui. Aquí hi ha, certament, uns quants aspectes i elements a considerar. Podem centrar-nos ara, breument, en tres dels més rellevants.

En primer lloc, tret de casos excepcionals poc freqüents, ningú no és cridat a convertir-se en màrtir. Davant de l'amenaça imminent o de l'opressió ja desfermada ens hem de protegir i defensar, tant el cos com l'esperit. Això vol dir, sempre que sigui possible, evitar, bloquejar, apartar-se, fugir... en tot cas, no respondre amb més violència. Com dèiem abans, hi pot haver circumstàncies extremes en què calgui ser molt enèrgics o recórrer a un cert grau de força per a protegir-se un mateix o bé per a protegir a d'altres. Però, fins i tot en aquests casos, cal excloure en la resposta la desmesura, l'odi i la crueltat. Així, per exemple, una persona santa, un bodhisattva, podria arribar a matar un pertorbat mental que està a punt de fer esclatar una bomba dins d'una aula plena d'infants. Amb aquest acte, el bodhisattva assumeix la responsabilitat i la càrrega d'una mort per tal de salvar les criatures i, també, per tal d'evitar al pertorbat la responsabilitat i la càrrega d'una massacre imminent. Hi ha compassió, doncs, per les criatures i pel pertorbat. És prou clar que en circumstàncies menys dramàtiques la resposta pot seguir un altre curs.

Observem, en segon lloc, que les dificultats no ens haurien de servir d'excusa. Les dificultats, unes o altres, no es poden evitar del tot; de fet, són necessàries per poder avançar. Sense aquests obstacles no ens esforçaríem, no posaríem a prova la determinació, la paciència, la capacitat de perdonar, la generositat o la benvolença. Tampoc no tindríem una certa mesura dels avenços. Així doncs, convé agrair aquests entrebancs, per més que en determinats moments ens puguin resultar dolorosos, irritants o desagradables. Recordem  la reflexió que, en un altre context, formulava Kant: l'ocell no vola malgrat la resistència de l'aire, vola aprofitant-la.

Finalment, no hem de perdre de vista que l'aventura en què estem immersos és personal, en el sentit que no podem exigir ni esperar dels altres que ens segueixin, que assumeixin el mateix repte. L'evolució de cada persona és la que és en cada etapa de la seva vida, nosaltres mateixos probablement ja hem passat per èpoques diferents. D'aquí ve que ens cal avançar sense atropellar ningú i sense voler arrossegar els altres. Ja farem prou si podem ajudar algú a desvetllar-se una mica. 

Per tant, res de nou, ens cal atenció, lucidesa, tolerància i mantenir el cor tan obert com en siguem capaços davant de tothom. Tot plegat, sense lamentacions i sense esperar res a canvi.

28 de set. 2013

El sentit del no-jo (i III)

Totes les cèl·lules del cos es van renovant constantment. A una velocitat o altra segons el tipus de cèlu·la, totes neixen, es mantenen un cert temps i moren. El procés de renovació no s'atura mentre hi ha vida en el cos. No hi ha doncs un organisme que es mantingui immutable, tot i que es conserva la continuïtat en l'existència a través del canvi.

Les disciplines científiques que estudien el cervell han arribat a la conclusió que no hi ha en ell cap centre de comandament, cap directora d'orquestra. Dit d'una altra manera, els múltiples processos que operen simultàniament es comuniquen i interaccionen sense la intervenció de cap organ encarregat de gestionar el conjunt.

Creiem que hi ha una separació clara entre cada cos i l'exterior (de pell endins o de pell enfora), però quan ho examinem amb una mica d'atenció no sembla pas així. Mentre estem desperts els cinc sentits ens mantenen pendents dels fenòmens externs. Allò que veiem, sentim, olorem, tastem o toquem s'integra a l'interior, però procedeix de l'exterior. És, alhora, dins nostre i fora nostre. La pròpia pell és tant dins com fora de nosaltres, i l'aire que ens manté amb vida entra i surt constantment dels pulmons.

Els pensaments, els records, les creences i les projeccions s'alimenten de la interacció amb el món i canvien o es refan al llarg del temps. Sense aquesta interacció originada ja en el ventre de la mare, i mai més no interrompuda, no seria possible cap adquisició d'habilitats, de coneixements, d'opinions o d'actituds. Això mateix succeeix amb les emocions i els sentiments. Es manifesten i es transformen a partir de tota mena de vivències i d'experiències, breus o perllongades, intenses o superficials.

Aleshores, quin espai queda per a aquest hipotètic jo que es creu aïllat, autònom, estable i ben definit? En què consisteix? Quins són els seus dominis? Quan meditem, qui medita?

El sentit del no-jo (II)

Convertir la via del no-jo en una altra doctrina filosòfica seria un error greu. El no-jo no és cap port segur on arribar per a refugiar-s'hi. No hi ha cap refugi a fora, però tampoc no hi ha res de què fugir. Avançar per aquesta via de negació dels absoluts permet deixar anar identificacions que, tot i ésser imaginades, tenen efectes ben reals. En l'horitzó, doncs, no ens espera pas la identificació amb el no-jo.

Els mestres i les mestres ens asseguren que es pot comprendre de manera completa i instantània ara mateix, però per a una immensa majoria de nosaltres es tracta d'un treball i un procés de desgast que pot ser llarg, i que parteix necessàriament— del jo en què ara estem instal·lats. El pes que arrosseguem és ben feixuc; no obstant això, i paradoxalment, ens resulta impossible deixar-lo anar de cop. L'ensinistrament rebut durant anys potser ha estat molt intens i ara la por al canvi ofereix molta resistència.

Malgrat tot, en aquest procés el silenci flueix i va guanyant terreny a mesura que disminueix la necessitat de donar satisfacció al jo, quan abaixem les defenses personals i anem abandonant la idea de controlar sempre les situacions. Les dualitats i les divisions es difuminen progressivament segons les opinions i les creences van sortint del mig del pas. Això sí, les ensopegades i les caigudes no ens abandonen. És per això que sense una determinació ferma resulta molt fàcil caure en el desànim i abandonar el camí o bé conformar-nos a assaborir i exagerar els petits avenços.

24 de set. 2013

El sentit del no-jo (I)

La situació del no-jo o del sense-jo és aquella en què ja ha acabat la creença segons la qual som una entitat aïllada, autònoma, estable i ben definida. S'ha desfet la identificació amb el cos-ment en què habitem.

Per a poder avançar en la superació d'aquesta creença convé dur a terme un pas previ, sense el qual difícilment el procés acabarà amb èxit. Es tracta d'abandonar la visió materialista, tan estesa en la nostra societat, segons la qual cada persona té un començament absolut en el naixement i un final absolut en la mort. Notem que aquesta és una visió, una altra creença, no pas un fet clar i constatat. Que no tinguem una prova ferma de què hi pot haver abans i després no implica pas que no hi hagi res. Més encertat seria reconèixer que no ho sabem. A banda d'això, si fos el cas que efectivament tot comencés amb el naixement i acabés amb la mort, ningú no podria mai comprovar-ho. Ningú, per la pròpia hipòtesi, podria ser-hi per verificar que és així.

No sembla pas viable fer compatible aquesta visió immanent i terminal de l'existència amb una altra sortida que no sigui l'absurd de tot plegat, la manca de sentit de totes i cadascun de les vides humanes i no humanes. Perquè si cada ésser humà (i cada ésser viu) és una existència solitària i atzarosa que ve del no-res i torna al no-res, no hi ha cap bona raó per ocupar-se de cap altra cosa que no sigui perseguir de ple les satisfaccions pròpies. Les conseqüències de les accions, per greus que puguin resultar, acaben essent limitades i, si no ens forcen, no hem de respondre davant de res ni de ningú. En aquest context, i per molt que ho vulguem maquillar, el món és l'escenari d'una competència constant, d'una lluita de tots contra tots. És aquí, doncs, on s'imposa de manera natural la creença en què sí que sóc un jo aïllat, autònom, estable i ben definit. I podem afegir-hi, també, un jo que oscil·la entre el temor, l'enuig i la desesperança.

L'alternativa passa per considerar una altra creença, una visió transcendent en què la vida no sigui terminal (finita) sinó infinita. Això significa que s'accepti, sense necessitat de formular-ne els detalls, que hi ha una continuïtat primordial fora del temps la qual no comença amb el naixement ni acaba amb la mort. Una dinàmica de transformació en què tota manifestació de la Vida segueix un procés en què el naixement i la mort només són etapes necessàries en aquest canvi constant. Dins d'aquesta visió ja no hi caben existències aïllades i autònomes. Tampoc no apareixen existències estables i ben definides. Totes tenen una única naturalesa comuna i són sempre relatives perquè estan plenament lligades en una interrelació il·limitada en tot moment. Aquí, els fets, les paraules, els pensaments, els gestos i les intencions actuen sobre el tot, hi ressonen i hi repercuteixen sense fi.

Allò important en aquesta tria, immanència o transcendència, es manifesta en les conseqüències pràctiques que se'n deriven. En quina mena de vida es configura a partir del fet d'assumir una visió o l'altra. Així doncs, la veritat no ha de ser buscada en una esgrima de conceptes i d'arguments que no té final. La veritat ha de ser viscuda.

7 de set. 2013

Chögyam Trungpa (I)

"[En la Via] No treballem per a cap bàndol, ni per al bé ni per al mal. Treballem amb la totalitat que està més enllà d'això o d'allò. Crec que es tracta més aviat d'accions completes, no hi ha cap acte parcial; però tot allò que fem amb la idea que és bo o dolent es converteix en un acte parcial."

"La idea de sotmetre'ns a una operació i canviar-nos de manera fonamental és del tot una il·lusió. El cas és que ningú no pot canviar la personalitat de vostè, ningú no pot transformar-lo completament de dalt a baix i de dins a fora. Hem d'utilitzar la matèria existent, allò que ja som. Hem d'acceptar-nos a nosaltres mateixos tal com som, en lloc de buscar allò que ens agradaria ser, la qual cosa significa que hem d'abandonar tot autoengany, tota il·lusió. La nostra constitució i les característiques de la nostra personalitat han de ser reconegudes. Només així pot succeir que aconseguim algun tipus d'inspiració."

"La Via de l'obertura consisteix a treballar senzillament amb allò que tenim al davant, demana abandonar tot temor que alguna cosa surti malament, que alguna cosa pugui acabar en un fracàs. Cal bandejar la paranoia que significa témer que no sapiguem adaptar-nos a les circumstàncies, que puguem resultar marginats. Cal aprendre a no fer altra cosa que tractar amb la vida tal com se'ns presenta."

"No s'ha de sentir compassió. Aquí es troba la diferència entre la compassió emocional i la compassió vertadera. Aquesta darrera no sempre se sent, un mateix es converteix en i és aquesta compassió. Normalment, si hom s'obre, la compassió apareix de forma natural; això és així perquè qui s'ha obert ja no es preocupa per gratificar-se d'una manera o altra."

(Textos adaptats de Más allá del materialismo espiritual. Chögyam Trungpa. Barcelona: Edhasa, 1985.)

Integració

Com integrem la meditació en la nostra vida? Com evitem que quedi només en una nova activitat afegida a les moltes altres en què ocupem el dia? 

Durant les estones de meditació (formal) en què estem asseguts és bastant probable que puguem veure moltes coses amb força claredat. Com ara la tirania del jo, la qual es manifesta, per exemple, en les pors i inseguretats en què estem immersos, juntament amb les reaccions equivocades que les acompanyen, o les caigudes i recaigudes constants en la còlera, el neguit o la frustració. Quan ens aixequem i tornem al brogit del món, la lucidesa que havíem experimentat desapareix o queda molt enfosquida durant estones llargues. El contrast ens pot resultar tan gran que difícilment puguem dur a la pràctica els possibles bons propòsits que hagin sorgit de les estones de meditació. Com podem salvar o escurçar aquesta distància?

Pot succeir que durant molt de temps l'efecte més notable de la meditació mentre no estem meditant sigui un adonar-se amb més claredat de la tirania abans esmentada, del patiment que en resulta. Aquesta presa de consciència punyent, potser per primera vegada, de l'estat en què ens trobem, ens pot fer pensar que no només no avancem sinó que, de fet, estem retrocedint. Allò que podem esperar de la meditació és que siguin més patents les nostres misèries? Ens ajuda burxar en les nafres?

La sortida d'aquest avenc no passa per explorar més cap a dins. Cal, tot al contrari, orientar-se cap a fora d'un mateix. Necessitem més obertura, més espai des del qual poder contemplar cada situació en el moment present, amb més perspectiva, amb una visió més panoràmica. Es tracta de permetre que la realitat es manifesti sense que el jo s'hi interposi. Les vegades en què ho aconseguim notem, alleujats, que la situació que vivim no conté el pes que abans havíem de suportar. Som part de l'escena que es presenta en lloc de ser qui l'ha de sostenir en braços. Per desgràcia, aquest moviment alliberador se'ns oblida molt sovint. No el tenim integrat en nosaltres i, encara que ens sembli estrany, som incapaços de recordar-lo i recuperar-lo quan més ens cal. Només la confiança, fruit de la comprensió i la pràctica pacient sense fites ni expectatives, pot operar la transformació que ens salva. El malestar present no ha de ser rebutjat, ell constitueix sempre el punt de partida que més ens convé. Actuarem sàviament si en lloc de reprimir aquesta energia la utilitzem de forma adequada.

24 d’ag. 2013

Recordatori

Quan prenem consciència de la respiració, com a objecte d'atenció mentre estem meditant, aconseguim quelcom més que asserenar la ment, també posem en marxa un procés que ens recorda uns quants principis fonamentals en el camí del despertar. Per exemple, podem destacar els sis següents.

Deixem de jutjar. Perquè acceptem la respiració tal com és en cada moment, no la valorem ni la comparem de cap manera.

Ens situem en el moment present. Perquè la respiració sempre és la respiració d'ara mateix. No respirem mai en el passat ni en el futur.

Deixem anar. Perquè no podem retenir l'aire gaire estona, ni acumular-lo. En l'expiració ens veiem obligats a retornar allò que ens ha arribat amb la inspiració.

Ens adonem de la no permanència, del canvi que no s'atura. Perquè hem d'alternar constantment inspiració i expiració. No podem mantenir-nos només inspirant o només expirant.

Abandonem el desig de controlar. La respiració es regula ella mateixa. No ens cal vigilar-la, ni manipular-la de cap manera.

Finalment, es fa present la interdependència en què existim. Perquè respirem un aire que és compartit per moltes altres persones, animals i plantes. No respiro el meu aire, sinó el de tothom que no és mai de ningú.

26 de jul. 2013

Pintura o escultura?

Quan considerem el procés cap al despertar que passa per la meditació podem distingir dues maneres diferents d'entendre'l. Per a comparar-les farem una contraposició en la manera de procedir de dues arts: la pintura, d'una banda, i l'escultura, de l'altra.

Si entenem el procés segons l'esquema de la pintura tenim com a punt de partida la tela blanca, els colors i els pinzells. Aquesta tela blanca està sense colors. Per a obtenir el quadre que volem, sigui a través d'un model existent que volem reproduir o a través d'un model imaginari que hem concebut, hi hem d'anar afegint pintura, formes i colors. El quadre va sorgint progressivament amb cada traç que hi incorporem. 

En canvi, si entenem el procés segons l'esquema de l'escultura, el punt de partida tradicional pot ser un bloc, com ara de fusta o de pedra, juntament amb martells, cisells i punxons, entre d'altres. La figura que es vol crear ha de sorgir de dins del bloc, per a això cal treure'n un excés de matèria. La figura desitjada apareix a mesura que eliminem parts o fragments del bloc. 

En la meditació, l'esquema de la pintura ens porta per un camí equivocat. En aquest cas l'artista és el jo, el qual busca d'apropiar-se del procés per tal que aquest no el destrueixi. El procés i la meditació passen a ser un nou objectiu a aconseguir, quelcom a incorporar al jo per tal de reforçar-lo tot millorant-lo canviant-ne un aspecte o altre. D'aquesta manera, el jo no queda qüestionat i, de fet, augmenta el seu poder.

Quan adoptem l'esquema de l'escultura la situació és del tot diferent. No triem res de nou que hagi de ser incorporat a la vida que som. L'erosió continuada del bloc correspon a desfer-se del pes i la tirania d'aquest jo que ofega la figura que ja és en el bloc. L'artista ara és la consciència (la ment) i no pas aquest producte imaginari, però molt efectiu, que anomenem jo.

En les arts plàstiques no costa gaire distingir entre la pintura i l'escultura. En canvi, en les vies espirituals els dos esquemes tenen molts elements comuns. Atès que el jo sempre troba maneres de justificar allò que li convé, sembla que és gran i perillós el risc d'enganyar-nos, és a dir, de posar-nos a pintar mentre creiem que estem esculpint.

22 de jul. 2013

Conceptes, coneixement, mètode

"La teva acció no ha de basar-se en la discriminació conceptual perquè aquesta acció no serà plenament lliure. La persona lliure percep les coses, però no l'enganyen els conceptes de les coses. Per què? Perquè quan mira les coses veu la seva naturalesa vertadera; quan percep les coses, penetra en la seva naturalesa interdependent.

Tot fenomen (sigui físic, filosòfic o psicològic) està desproveït d'identitat permanent. Ésser buit no és ésser no-existent, és estar mancat d'una identitat permanent.

Les nocions de no permanència, no identitat, interdependència i buit, han de ser considerades com mètodes i no pas com coneixements.

El concepte no és la realitat. I per què aquesta gran distància entre la realitat i el concepte? Perquè no hi ha discriminació en la realitat en si. Però la "realitat" en el món del concepte està plena de discriminacions: subjecte, objecte, jo, no-jo... La paraula buit, que significava absència d'identitat permanent, pren ara una altra significació: la imatge creada pel concepte no representa cap realitat, és imaginària. La realitat només és la realitat quan no està travada pel concepte. Allò que construïm amb els nostres conceptes no és la realitat.

El coneixement que no discrimina ni especula l'anomenem saviesa. Aquesta saviesa que és fruit de la meditació ens introdueix en el cor de la realitat."

[Fragments adaptats de Thich Nhat Hanh, Las claves del zen. Neo Person. Madrid, 2012.]

27 de juny 2013

El far

El far escampa arreu la seva llum, no cerca d'il·luminar res.

Es deixa veure per tothom, sense distincions.

Desconeix si aquesta llum ajuda algú, es limita a projectar-la nit rere nit.

No demana companyia, però sempre està disposat a fer-ne.

Orienta els qui naveguen pel fet que roman sempre allà mateix.

Rep serè la tempesta perquè sap que el mal temps el fa més necessari.

El far no espera guanys a canvi, tot ell és un oferiment.

15 de juny 2013

Servei (II)

Ha sortit sol de casa, de bon matí, a caminar un parell d'hores pels camins del rodal. L'accés a la pista de terra comença on acaba l'asfalt d'un carrer. Són camins molt propers a la ciutat, però poc transitats entre setmana. Això sí, els caps de setmana hi ha més activitat: especialment els diumenges al matí. Excursionistes de pas, altres que hi van a fer un volt o que corren, algú que treu a passejar el gos, ciclistes... Avui és dissabte, tot està més tranquil.

A mesura que avança pels corriols o per la pista s'adona, com sempre, de les moltes deixalles que hi ha. Ampolles de plàstic o de vidre, llaunes, bosses, papers i cartrons diversos. Decideix, un cop més, anar recollint tot allò que trobi de plàstic o de llauna, fins que tingui les dues mans plenes. Després ho deixarà en un contenidor groc que hi ha en una zona per fer pícnic i, si encara no l'han instal·lat (els contenidors, els porten a les deu o a les nou?), ho deixarà en el primer contenidor groc que troba quan torna a trepitjar els carrers. Va aplegant, doncs, la llauna i el plàstic que es destaca pels marges o al mig del pas. Al cap de poca estona ja en du les mans carregades.

No recull la brossa perquè estigui molt indignat contra qui embruta: no ho està gens. Tampoc no la recull perquè algú el vegi i pugui així sentir-se superior per uns moments: no té inclinació a comparar-se. No és que vulgui sentir-se bé perquè ha fet una "bona acció", i tampoc no és que l'empenyi la necessitat de complir un hipotètic deure cívic. Senzillament, neteja perquè li surt de fer-ho, perquè prefereix veure nets els camins i ara té l'oportunitat de netejar-los una mica.

Avança amb les mans plenes i, com que continua veient envasos, se li acut que si trobés una bossa podria omplir-la amb una part de les deixalles i així li quedaria una mà lliure per a seguir recollint-ne. De totes maneres, considera que si no la troba no hi fa res, allò que ha pogut recollir ja ha estat un bon canvi. Al cap d'un parell de revolts en el camí s'adona que, mig emboscat, sobresurt un plàstic que podria ser una bossa. S'hi acosta i, efectivament, ho és. La pren content per a omplir-la. Resulta ser que està foradada, això vol dir que només podrà fer servir el plàstic per a embolcallar una part d'allò que porta. Fa un paquet com pot i li queda una mà lliure per a continuar la tasca. Quan, poc després, la torna a tenir plena, li ve al cap que potser encara trobarà una altra bossa que no estigui foradada i podrà repetir de nou l'operació. Sigui com sigui, la trobi o no la trobi, està satisfet amb tota la brossa collida. Al cap de deu minuts, en un marge del camí, apareix ben visible una bossa de plàstic. Una bossa sense forats. Perfecte! Repeteix la maniobra i, després d'empaquetar bé les coses torna a tenir una mà disponible.

Ja va de tornada cap a casa. Quan s'apropa a travessar un rierol veu una parella a davant seu que estan parlant. No els coneix. Recull tres ampolletes més i un got. Quan s'hi acosta troba que són dos caminaires de mitjana edat: un home i una dona que s'han trobat i la fan petar. Segueix avançant. Ara ja els té gairebé al costat, els mira, somriu una mica i els saluda amb un "Bon dia!", sense aturar-se. L'home l'observa amb interès, li torna la salutació i tot seguit, sense cap preàmbul, hi afegeix, "No vols pas una bossa de plàstic?"

9 de juny 2013

Servei (I)

Servir la vida o servir-se'n?

Aquesta és una altra manera de formular la disjuntiva ineludible amb què tothom es troba, tant si vol com si no. Una altra cosa és que algú s'obstini a defugir-la, tracti d'actuar com si no hi fos. Però, sigui quina sigui la resposta, sorgeixi de forma conscient o de forma inconscient, apareixen les conseqüències de l'actitud presa. 

Una altra forma d'expressar-la seria:  Hi ha un cos que viu una vida o la Vida que es manifesta en un cos?

En qualsevol de les dues formulacions, segons quina de les dues alternatives es pren —i no se'n veu una tercera enlloc—, tota l'existència adquireix uns trets o bé uns altres radicalment diferents.

Com es serveix la vida? No interferint, sortint del mig del pas. Deixant que s'expressi, a través nostre, per ella mateixa. No es tracta de passivitat, i menys encara d'indiferència. Es tracta d'actuar, i de fer-ho amb tota la determinació que convingui, però sense que la motivació sigui un afany personal.

Servir-se de la vida significa convertir-la en un instrument per a satisfer els desigs d'un jo que creu que n'és l'amo. En aquest cas, el jo malda per imposar la seva voluntat al món a través de les possibilitats que li ofereix l'existència.

La nostra actitud més habitual és servir-nos de la vida. El resultat final és la insatisfacció. Qui arriba a adonar-se de ple que existeix una alternativa, i pot confiar-hi prou com per abraçar-la sense por, ha rebut una benedicció que no té mesura.

7 de juny 2013

Bhagavad Gita

II

47.  Posa tot el teu cor en l'acció, però mai en la seva recompensa. No treballis per a un resultat, però mai no deixis de fer la teva feina.

48.  Fes la teva feina en la pau del Ioga i, lliure de desitjos egoistes, no et commoguis per l'èxit o pel fracàs. El Ioga és l'equanimitat de la ment, una pau que sempre és igual.

III

8.  L'acció és superior a la inacció: per tant, fes la teva tasca en la vida. Ni la vida del cos no podria existir si no hi hagués acció.

9.  El món és als lligams de l'acció, a no ésser que l'acció sia consagrada. Que les teves accions siguin pures, lliures dels lligams de les passions.

27.  Totes les accions es desenrotllen en el temps amb la intervenció de les forces de la Natura, però l'home, enganyat per una il·lusió egoista, pensa que ell és l'actor.

28.  Però l'home que coneix la relació entre les forces de la Natura i les accions, veu com unes forces de la Natura actuen sobre unes altres forces de la Natura, i no se'n fa esclau.

30.  Ofereix-me totes les teves accions i reposa la teva ment en el Suprem. Sigues lliure d'esperances inútils i de pensaments egoistes, i amb pau interior esforça't en la lluita.

IV

18.  L'home que en la seva acció troba silenci, i que veu que el silenci és acció, aquest home en veritat veu la Llum i en totes les seves accions troba pau.

XIII

28.  Quan un home veu que el Déu que és en ell és el mateix Déu que és en tot, no es fa mal fent mal als altres: llavors va en veritat cap al Camí Superior.


[Fragments de la versió catalana (Bhagavad Gita. Editorial Moll. Mallorca, 1988) obtinguda de la traducció anglesa de Joan Mascaró a partir del text sànscrit (The Bhagavad Gita. Penguin Books Ltd. Londres, 1962).]

17 d’abr. 2013

Viure-ho o parlar-ne

Ens acostem a la via interior a través de les paraules. Ha de ser així, necessàriament. Algú que ja hi és, o hi va estar, ens en parla, oralment o per escrit. A uns i altres, no hi ha excés possible en l'agraïment que els devem. Però les paraules, els discursos, només ens poden acompanyar fins arribar a les primeres passes del camí. Un cop hi som, el parlar destorba més que no ajuda. Cada expressió afegida incorpora nous passadissos al laberint, per això les paraules no ens poden conduir cap a la sortida. Cal avançar en silenci: la conquesta del silenci és la mesura de l'avenç.

Des de sempre les arts han expressat això mateix, la no adequació de les paraules a allò que es vol assenyalar. Per això callen i, a canvi, ens mostren uns sons, unes formes, unes imatges, uns moviments... Allà on la filosofia s'encalla la poesia pren el relleu i fa un darrer esforç, sublim, que desafia les pròpies regles del llenguatge. És en va. La vivència personal no pot ser substituïda ni copsada per res. Tot comentari que se'n faci es queda just al llindar. Aleshores, el cor ha de saber continuar allà on el pensament s'atura.

12 d’abr. 2013

La veu assenyada

Un dels resultats de l'educació que hem anat rebent des d'infants i, en general dels diversos processos de socialització en què hem estat immersos, és que es vagi establint dins nostre una veu assenyada que ens acompanya amb tota mena de discursos en forma d'avisos, recordatoris, alertes, justificacions, prohibicions o felicitacions.

No voldria ser mal interpretat. No em referiré aquí al seny genuí (l'enteniment, la consciència) que tant necessari ens resulta tenir-lo present per no anar escometent la vida de disbarat en disbarat. Aquest seny pot i ha de ser escoltat sempre que calgui. Dit això, la veu assenyada esmentada abans no és aquest seny, és tota una altra cosa, malgrat que s'hi pot confondre.

La veu assenyada és semblant a una música de fons que no ens abandona. No és el resultat d'una reflexió conscient. S'imposa sense haver estat cridada. Es manifesta en forma d'un cert monòleg reiteratiu i d'aparença molt racional, prudent i benintencionada. Aquesta veu no és el seny; és l'ego sota la disfressa d'enteniment. Discursos que em tranquil·litzen, m'aplaudeixen, o em condemnen; que sempre saben què em convé, en què puc interessar-me i què he de descartar immediatament, què o qui m'amenaça, qui o què n'és responsable del meu malestar, quines coses no puc fer o no sé fer, quines limitacions tinc que mai no podré superar.

La tendència natural de l'ego és reforçar-se, perpetuar-se. La veu assenyada és un dels mitjans més efectius de què disposa per aconseguir-ho. A través seu consolida una determinada imatge de qui sóc, com sóc i què necessito. Protegeix la seva obra: aquest jo il·lusori amb qui ens identifiquem tan fàcilment. Ens cal molt estar atents a aquesta xerrameca, per tal de no fer-li gaire cas. Tampoc no cal voler-la evitar sigui com sigui. Tal com fem amb els altres pensaments, les emocions o les sensacions del cos, n'hi ha prou amb adonar-se que hi són. Es tracta de reconèixer aquesta vèrbola i, sense escarafalls ni esvalotament, orientar-nos cap a l'obertura silenciosa i lluminosa des d'on podem observar i experimentar allò que hi ha sense identificar-nos-hi ni canalitzar-ho amb pensaments. 

10 d’abr. 2013

Els núvols i el cel

Aquesta és una de les imatges tradicionals més usades per a presentar determinats aspectes relacionats amb la meditació.

La nostra naturalesa essencial, primordial, correspon al cel en un dia clar. Tal com el veiem aleshores, el cel ens apareix obert per totes bandes, homogeni i sense límits. Els núvols, siguin inofensius o amenacin tempesta, no són el cel. Estan en ell durant un temps: creixen, evolucionen i es desfan. Els núvols no poden canviar el cel. I sabem que, per damunt dels núvols, sempre continua el cel.

Quan algun estat mental s'imposa en mi, el cel que sóc es comença a tapar. Mentre aquests núvols hi siguin, estaré ofuscat. La ment quedarà reclosa en un espai molt més estret, perdrà l'obertura i la transparència que li és pròpia. La manca d'atenció fa que molt sovint confongui els núvols amb el cel. Aleshores, la situació pot tornar-se problemàtica en qualsevol moment, perquè els núvols són inquiets, inestables. Quedo a les mans d'una dinàmica externa en la qual no puc intervenir. Perdo la lucidesa i la pau. Escapço la llibertat.

Tot i això, convé tenir present que els núvols formen part del potencial del cel, de la seva capacitat creadora i transformadora. No són doncs, elements estranys, aliens. De la mateixa manera, tot allò que succeeix en la ment és manifestació de les seves facultats. Ens cal acceptar-ho amb equanimitat, tal com acceptem la presència dels núvols.

Poder recórrer a aquesta analogia ens ajuda a no oblidar del tot, tant en els moments més difícils com en els moments de més eufòria, el caràcter insubstancial, relatiu i finit que tenen tots aquests trastorns, al marge del seu signe i de la intensitat amb què els experimentem.

23 de març 2013

Fernando Pessoa

Marrec desconegut i brut que jugues al meu portal,
no et pregunto pas si em portes un missatge dels símbols.
Em plaus perquè mai no t'havia vist abans d'ara,
i, si poguessis anar net, és clar, series un altre marrec
i no vindries aquí.
Juga en la pols, juga!
Considero la teva presència només amb els ulls.
Val més veure una cosa sempre per primera vegada que no pas
conèixer-la,
perquè conèixer és com no haver vist mai per primera vegada,
i no haver vist mai per primera vegada és només haver sentit a dir.

La manera d'anar brut d'aquest marrec és diferent de l'anar
brut dels altres.
Vinga, juga! En collir una pedra que et cap a la mà,
saps que et cap a la mà.
¿Quina filosofia podria mai atènyer una major certitud?
Cap, i cap no podrà mai venir a jugar al meu
portal.

                                          .......

Si volen que tingui un misticisme, doncs sigui, el tinc.
Sóc místic, però només amb el cos.
La meva ànima és simple i no pensa.

El meu misticisme és no voler saber.
És viure i no pensar que es viu.

No sé què és la Natura: la canto.
Visc al cim d'un turó
en una casa blanca i solitària,
heus aquí la meva definició.


(Fernando Pessoa, Poemes d'Alberto Caeiro. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema. Barcelona, 2002.)

14 de març 2013

Bengales (II)

L'orgull és un amor propi excessiu. La temeritat és un excés d'audàcia. L'obstinació, un excés de fermesa en els propòsits, en les decisions... Són desmesures, abusos. Desequilibris relatius a quelcom desitjable.

L'amor propi, l'audàcia i la fermesa són imprescindibles en la via interior.

En cada ocasió, com ho he de fer per prendre la decisió bona? No ho puc fer. Les coses bones i les coses dolentes són productes de la meva ment: elaboracions internes o assumpcions externes. Anomeno bo allò que ara em sembla bé (adequat, correcte, desitjable), i anomeno dolent allò que ara em sembla malament (inadequat, erroni, avorrible). 

Només governo la meva actitud i la meva intenció. Els resultats no són el fruit de la meva voluntat personal, estan immersos en la dinàmica d'interrelacions que abasta tot el món.

Jo no faig i desfaig, perquè res no comença ni acaba en mi. Participo en aquells fets que es duen a terme a través meu.

L'ego està al servei de les necessitats i interessos del cos. És creat i mantingut per la ment quan opera al servei de la vida del cos.

L'ego no és cap enemic a batre. La ment, tampoc. L'un i l'altra són expressió de l'Ésser; tot ho és. La via interior reorienta i focalitza la ment. Quan la ment es va tornant estable i clara, l'ego deixa de governar l'existència i, sense desaparèixer, cedeix el poder, abandona tot protagonisme.

22 de febr. 2013

Naixement i mort

Potser el darrer tabú que mantenim és la mort. Un assumpte que sembla que no es pot abordar gairebé mai, si no és que ja la veiem a la porta. I encara. És considerat de mal gust esmentar-la fora del context particular d'una defunció. Costa de creure quan te n'adones, però és ben bé que intentem ignorar-la com si no existís, com si fos una circumstància molt desgraciada que només afecta els altres. Però morir no és cap desgràcia que ens ocorri (malgrat que hi hagi morts que ens resulten molt tristes o doloroses). De fet, des de la perspectiva temporal del cos, tots els qui ara respirem ja estem morts. Només queden per concretar els detalls: el dia, l'hora, el lloc i la manera; però del desenllaç no en tenim cap dubte. Convé, doncs, donar la mort per cosa feta i veure quina significació pot tenir aquest fet mentre duri la vida.

Tenim molta por de morir perquè no hem entès gaire què és el viure. Pensem que estan en oposició, que vida i mort són l'una el contrari de l'altra. Malvivim com éssers aïllats i mig desesperats (això sí, molts cops, en una desesperació tranquil·la, civilitzada), abocats a una fugida absurda contra rellotge. Però hi ha bones raons per creure que no és així, que vida i mort no s'oposen, sinó que es complementen. Sense l'una no existiria l'altra. Néixer i morir són moments de transició dins d'una dinàmica que no ha començat amb la formació del cos i que no acabarà amb la seva dissolució. És només quan ens identifiquem exclusivament i de ple amb el cos, que apareixen un principi i un final que semblen absoluts i definitius. 

La meditació ens permet anar sortint d'aquesta trampa que consisteix a creure que som aquest cos que ha nascut i ha de morir. Som en un cos, però no som el cos. Els moments d'observació desinteressada de tot allò que experimentem en la ment (pensaments,  sentiments o sensacions) es duen a terme, precisament, des d'allò immutable que hi ha en nosaltres, allò que reconeixem com la Consciència o el Testimoni. Des d'una serenitat clara i espaiosa que està fora del temps, perquè en ella no existeixen ni dolors del passat ni anhels pel futur.

14 de febr. 2013

M'enfado?

Quan ens enfadem, ens enfadem. Quan ens sentim de bon humor, ens sentim de bon humor. Sentir-se de bon humor és més agradable que enfadar-se. Però enfadar-se no és res intrínsecament dolent. És una resposta de la ment davant d'una situació que, d'una manera o altra, desagrada a l'ego. Allò que es proposa des de la meditació no és aprendre a anul·lar els possibles enfadaments. Més aviat es tracta de fer-nos conscients que ens hem enfadat, o que ens estem enfadant. Amb aquest "adonar-me'n de l'enfadament" molts cops n'hi haurà prou per a treure-li tot el verí que podria tenir si avancés pel seu compte (és a dir, sense jo prendre'n consciència que ara hi és). Al final, potser te'n riuràs de veure com t'has trasbalsat per una fotesa.

Ens passa que tot sovint reaccionem seguint esquemes que ens han inculcat al llarg dels anys de creixement i educació. Esquemes que diuen, sobretot, què no hauríem de fer (en aquest cas, enfadar-nos) i que, si ho fem, ens n'hem de penedir tot seguit. Allò que fan les persones adultes i assenyades és "no perdre mai el control". Control, control...

No obstant això, sempre tenim oberta la possibilitat de qüestionar aquests esquemes que hem heretat tan acríticament. Si ho fem, potser descobrirem que no té res de dolent trencar-ne algun i que, de passada, ens estalviem molta repressió, primer, i molta flagel·lació, després. En aquests esquemes hi podem trobar, al costat del no enfadar-se, la negació d'altres estats mentals com ara l'entristir-se o l'espantar-se.

Pot aparèixer en mi l'enfadament, la tristesa o la por. Molt bé, endavant, estàs en mi ara mateix, però no ets jo. Ja sé quin gust tens perquè et conec de fa anys, encara que no sempre t'entenc. Et contemplo, observo quines sensacions em produeixes. Mentre això passa, noto com et vas desfent allà mateix on abans has sorgit: en la ment.

21 de gen. 2013

Amor incondicional

És factible arribar a aquest amor sense condicions que tot sovint es planteja en els camins espirituals? Cas que sí, com es pot assolir? De quina manera hi pot contribuir la meditació?

Una consideració prèvia, que ens pot ajudar molt, passa per rectificar l'expressió. L'esmena és contundent i radical; exigeix prendre una posició clara abans de continuar. Diu: parlar d'amor incondicional és una redundància. Si l'amor no és incondicional ja no és amor; és una altra cosa diferent (interès, intercanvi, pacte, acord...). L'amor mai no pot ser una transacció; sempre és un regal.

En general, no en sabem gaire d'estimar. Perquè, d'estimar, també se n'ha d'aprendre, al llarg d'un aprenentatge que pot resultar molt llarg i feixuc; sovint, dolorós. Trobem, més aviat, que l'amor és confós amb la necessitat, amb la conveniència o amb la utilitat. "T'estimo perquè em va molt bé tenir-te a prop, que m'ajudis, que tinguis cura de mi, que em protegeixis, que m'animis, que em facis companyia..." Ens han educat de manera que si no som estimats significa que no valem res i, en conseqüència, que ens correspon ser infeliços, uns desgraciats. Aquest és un disbarat molt estès. El cas és que la realitat va en la direcció contrària: vivim infeliços quan no som capaços d'estimar de debò.

L'amor que posa condicions no és amor. Això vol dir que entenem per amor una obertura cap a l'altre que no depèn per res dels meus gustos, de les meves preferències o dels meus interessos particulars. L'estimació vertadera és inseparable de l'acceptació de l'altre tal com és. Estimar vol dir també que no tinc cap pretensió de posseir allò que estimo. Si vull posseir l'ésser estimat el converteixo en un objecte, i aquesta és una altra manera fulminant d'escanyar l'amor.

Naturalment, hi ha diverses formes d'amor genuí. No és el mateix l'amor dins d'una parella que l'amor que pot existir entre dues amigues o dos germans, o bé el d'una mare pel seu fill. Però en tots els casos, fins i tot, davant d'un desconegut, l'amor exigeix la gratuïtat, la no possessió, l'acceptació i la no manipulació (usar l'afecte d'aquella persona, o cap a aquella persona, per a satisfer alguna mancança o tapar alguna por). 

Tot plegat només és possible quan elimino definitivament la separació, la distinció entre jo i els altres. Quan accepto de ple que tots els éssers som manifestació d'una única font de vida. Quan puc mirar als ulls a aquell a qui detesto i, alhora, tenir present que l'espurna que el mou és la mateixa que em sosté a mi. Només superant aquesta falsa distància que els cossos ens han fet creure que és real, sorgeixen de forma natural les característiques que hem agrupat sota el terme amor. Ens encaminem cap a l'amor fugint de la manca d'amor. 

Estimar es configura com l'aprenentatge suprem de la vida. El camí de redescobriment d'allò que som i d'on venim. Es veu aquí prou clara quina és la incidència que en aquest procés hi té la meditació: hi juga un paper decisiu. Tal vegada, tots els altres aprenentatges només ho són de debò en la mesura en què poden incorporar els trets de l'amor.

20 de gen. 2013

Ritual

És important seguir algun ritual quan ens posem a meditar? Sí i no. Depèn, en primer lloc, de què entenguem per ritual i, en segon lloc, de quina funció li atribuïm.

Pel que fa al significat, trobem que ritual està lligat a ritu, a cerimònia. És a dir, a un cert procediment a seguir, molt especialment en actes de caràcter religiós. D'una banda, és ben cert que la meditació pot ser practicada al marge de les confessions religioses. De l'altra, l'objectiu final de la pràctica meditativa (el reconeixement i la vivència plena de la nostra naturalesa primordial) demana acceptar la dimensió transcendent de la nostra existència. En aquest sentit, un o altre ritual hi té cabuda, no queda necessàriament exclòs.

Pel que fa a la funció del ritual, la pregunta ens porta a concretar una mica la mena de ritual de què parlem. Abans de començar a meditar hi pot haver una invocació d'ajut per tal que la meditació vagi com voldríem que anés. Això significa usar alguna fórmula oral més o menys elaborada, en què es demana, a qui ens pot ajudar, la seva assistència. Aquest qui pot ser abstracte o prou definit, això dependrà de les creences o intuïcions particulars de cadascú. No té perquè anar adreçat a res extern a nosaltres. Per a moltes persones que mediten, el prec va cap al seu fons interior. Sigui com sigui, la invocació manifesta que som conscients que amb la voluntat sola no podem reeixir. Efectivament, la determinació i la constància són imprescindibles, però elles soles resulten insuficients per a assegurar l'èxit. Cal, també, que ens arribi la gràcia.

Atès aquest possible ritual inicial, s'entén que, paral·lelament, hi pugui haver també un cert ritual final. Concretament, una altra fórmula en què donem les gràcies a qui ens ha guiat durant la meditació. Allò important aquí no és agrair un ajut concret i palpable que hàgim experimentat, si és el cas, sinó expressar la nostra convicció que algú ens ha acompanyat bondadosament durant el procés.

Finalment, tant el ritual d'inici com el de cloenda poden anar acompanyats d'actes externs que els complementin, com ara, encendre una espelma al principi o bé acabar amb una reverència al final. Actes com aquests tenen un valor simbòlic que reforça les expressions orals que s'han utilitzat en cada moment.

Al meu entendre, doncs, seguir un cert ritual no és imprescindible a l'hora de meditar. Tot i això, ho trobo recomanable, un cop s'adapta bé al tarannà i els gustos de cadascú, perquè subratlla la importància que donem a la meditació i reforça la determinació i la confiança que hi posem en joc.