Potser el darrer tabú que mantenim és la mort. Un assumpte que sembla que no es pot abordar gairebé mai, si no és que ja la veiem a la porta. I encara. És considerat de mal gust esmentar-la fora del context particular d'una defunció. Costa de creure quan te n'adones, però és ben bé que intentem ignorar-la com si no existís, com si fos una circumstància molt desgraciada que només afecta els altres. Però morir no és cap desgràcia que ens ocorri (malgrat que hi hagi morts que ens resulten molt tristes o doloroses). De fet, des de la perspectiva temporal del cos, tots els qui ara respirem ja estem morts. Només queden per concretar els detalls: el dia, l'hora, el lloc i la manera; però del desenllaç no en tenim cap dubte. Convé, doncs, donar la mort per cosa feta i veure quina significació pot tenir aquest fet mentre duri la vida.
Tenim molta por de morir perquè no hem entès gaire què és el viure. Pensem que estan en oposició, que vida i mort són l'una el contrari de l'altra. Malvivim com éssers aïllats i mig desesperats (això sí, molts cops, en una desesperació tranquil·la, civilitzada), abocats a una fugida absurda contra rellotge. Però hi ha bones raons per creure que no és així, que vida i mort no s'oposen, sinó que es complementen. Sense l'una no existiria l'altra. Néixer i morir són moments de transició dins d'una dinàmica que no ha començat amb la formació del cos i que no acabarà amb la seva dissolució. És només quan ens identifiquem exclusivament i de ple amb el cos, que apareixen un principi i un final que semblen absoluts i definitius.
La meditació ens permet anar sortint d'aquesta trampa que consisteix a creure que som aquest cos que ha nascut i ha de morir. Som en un cos, però no som el cos. Els moments d'observació desinteressada de tot allò que experimentem en la ment (pensaments, sentiments o sensacions) es duen a terme, precisament, des d'allò immutable que hi ha en nosaltres, allò que reconeixem com la Consciència o el Testimoni. Des d'una serenitat clara i espaiosa que està fora del temps, perquè en ella no existeixen ni dolors del passat ni anhels pel futur.
En relació a la mor, em sembla que moltes vegades el que hi ha és la por al desconegut. Què em passarà? On vaig? Estaré sol/a?
ResponEliminaNo em fa por perdre el cos, és que no entenc com puc existir si aquest desapareix. No conec cap altra aspecte de mi.
La meditació m'ajuda a no aferrar-me a les coses, tampoc al meu cos. Però és el mitjà d'expressió que tinc aquí i ara.
A banda d'això, tinc una pregunta que no s'adiu amb cap de les darreres entrades, però s'adiu amb els temes que es tracten.
Com puc explicar a la meva filla que l'orgull forma part de l'ego i que no ens ajuda a créixer, ni ens és necessari per ser feliços.
Gràcies per tot.
Certament que aquest temor davant d'allò desconegut pot presentar-se. El trànsit que representa la mort del cos (com el que n'origina el naixement) és, per a la gran majoria de nosaltres, un misteri.
ResponEliminaNo obstant això, els dubtes que planteges s'originen perquè encara estàs molt identificada amb el cos. La personalitat que està associada al cos en què existeixes depèn del propi cos (records, creences, idees, experiències, afectes, hàbits, actituds...). Tot això no podrà continuar existint quan aquest sigui destruït. Què en quedarà aleshores de "tu"?
Equipares l'existència a la consciència de percepcions corporals o d'estats mentals. En canvi, adona't que cada dia passes unes quantes hores existint sense percepcions ni estats mentals conscients. Quan dorms profundament. En aquesta situació continues existint, però no experimentes sensacions ni percepcions, ni activitat mental conscient. On és el "jo" que creus ser, quan dorms? Examina què ets aleshores.
La segona part del teu escrit crec que demana un desenvolupament a part (sobretot, per no allargar massa aquesta resposta). Intentaré contestar-la en una nova entrada.
Moltes gràcies per les preguntes!
Quan dormo profundament no tinc consciència de res, però el Ser és consciència. Fins que no experimenti aquest aspecte seguiré sentint la incertesa del desconegut.
ResponEliminaMoltes gràcies per la resposta.
Es cert, tenim una cultura de la mort que ens fa amagar-la, posar-la sota la catifa i passar de puntetes al seu costat.
ResponEliminaNo volem morir, pero a tots ens es inevitable. Si meditem una mica sobre el fet de la mort d'un esser estimat i proper, el plorar de pena, la sensacio de terror fins i tot, ens adonem que no plorem per la persona que ha mort, sino per el que nosaltres hem perdut. Ja no el tenim aqui. Ja no el veurem mes, pobres de nosaltres¡¡.
El responsable, es allo que anomenem EGO. Aquesta entitat que ens controla, que ens domina per poc que la deixis. L'EGO no es dolent, en tant que serveix perque aquesta carcassa que habitem, (el nostre cos), segueixi tirant endevant i fent el dia a dia. Es quan es desboca, quan ens fa creure que som el centre del mon, que l'EGO es nociu i s'ha de reconduir. Crec que d'aquesta manera podrem ACCEPTAR, (paraula clau), quí o qué som i sobre tot, el nostre desti.
De vegades crec que som una mena de simbió que viu dins d'un hoste finit. Quan el primer abandoni el segon, aquest no sera mes que una carcassa buida.
M'ha agradat ser aqui, gracies
Carpanta 3