23 de març 2013

Fernando Pessoa

Marrec desconegut i brut que jugues al meu portal,
no et pregunto pas si em portes un missatge dels símbols.
Em plaus perquè mai no t'havia vist abans d'ara,
i, si poguessis anar net, és clar, series un altre marrec
i no vindries aquí.
Juga en la pols, juga!
Considero la teva presència només amb els ulls.
Val més veure una cosa sempre per primera vegada que no pas
conèixer-la,
perquè conèixer és com no haver vist mai per primera vegada,
i no haver vist mai per primera vegada és només haver sentit a dir.

La manera d'anar brut d'aquest marrec és diferent de l'anar
brut dels altres.
Vinga, juga! En collir una pedra que et cap a la mà,
saps que et cap a la mà.
¿Quina filosofia podria mai atènyer una major certitud?
Cap, i cap no podrà mai venir a jugar al meu
portal.

                                          .......

Si volen que tingui un misticisme, doncs sigui, el tinc.
Sóc místic, però només amb el cos.
La meva ànima és simple i no pensa.

El meu misticisme és no voler saber.
És viure i no pensar que es viu.

No sé què és la Natura: la canto.
Visc al cim d'un turó
en una casa blanca i solitària,
heus aquí la meva definició.


(Fernando Pessoa, Poemes d'Alberto Caeiro. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Quaderns Crema. Barcelona, 2002.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada