17 d’abr. 2013

Viure-ho o parlar-ne

Ens acostem a la via interior a través de les paraules. Ha de ser així, necessàriament. Algú que ja hi és, o hi va estar, ens en parla, oralment o per escrit. A uns i altres, no hi ha excés possible en l'agraïment que els devem. Però les paraules, els discursos, només ens poden acompanyar fins arribar a les primeres passes del camí. Un cop hi som, el parlar destorba més que no ajuda. Cada expressió afegida incorpora nous passadissos al laberint, per això les paraules no ens poden conduir cap a la sortida. Cal avançar en silenci: la conquesta del silenci és la mesura de l'avenç.

Des de sempre les arts han expressat això mateix, la no adequació de les paraules a allò que es vol assenyalar. Per això callen i, a canvi, ens mostren uns sons, unes formes, unes imatges, uns moviments... Allà on la filosofia s'encalla la poesia pren el relleu i fa un darrer esforç, sublim, que desafia les pròpies regles del llenguatge. És en va. La vivència personal no pot ser substituïda ni copsada per res. Tot comentari que se'n faci es queda just al llindar. Aleshores, el cor ha de saber continuar allà on el pensament s'atura.

12 d’abr. 2013

La veu assenyada

Un dels resultats de l'educació que hem anat rebent des d'infants i, en general dels diversos processos de socialització en què hem estat immersos, és que es vagi establint dins nostre una veu assenyada que ens acompanya amb tota mena de discursos en forma d'avisos, recordatoris, alertes, justificacions, prohibicions o felicitacions.

No voldria ser mal interpretat. No em referiré aquí al seny genuí (l'enteniment, la consciència) que tant necessari ens resulta tenir-lo present per no anar escometent la vida de disbarat en disbarat. Aquest seny pot i ha de ser escoltat sempre que calgui. Dit això, la veu assenyada esmentada abans no és aquest seny, és tota una altra cosa, malgrat que s'hi pot confondre.

La veu assenyada és semblant a una música de fons que no ens abandona. No és el resultat d'una reflexió conscient. S'imposa sense haver estat cridada. Es manifesta en forma d'un cert monòleg reiteratiu i d'aparença molt racional, prudent i benintencionada. Aquesta veu no és el seny; és l'ego sota la disfressa d'enteniment. Discursos que em tranquil·litzen, m'aplaudeixen, o em condemnen; que sempre saben què em convé, en què puc interessar-me i què he de descartar immediatament, què o qui m'amenaça, qui o què n'és responsable del meu malestar, quines coses no puc fer o no sé fer, quines limitacions tinc que mai no podré superar.

La tendència natural de l'ego és reforçar-se, perpetuar-se. La veu assenyada és un dels mitjans més efectius de què disposa per aconseguir-ho. A través seu consolida una determinada imatge de qui sóc, com sóc i què necessito. Protegeix la seva obra: aquest jo il·lusori amb qui ens identifiquem tan fàcilment. Ens cal molt estar atents a aquesta xerrameca, per tal de no fer-li gaire cas. Tampoc no cal voler-la evitar sigui com sigui. Tal com fem amb els altres pensaments, les emocions o les sensacions del cos, n'hi ha prou amb adonar-se que hi són. Es tracta de reconèixer aquesta vèrbola i, sense escarafalls ni esvalotament, orientar-nos cap a l'obertura silenciosa i lluminosa des d'on podem observar i experimentar allò que hi ha sense identificar-nos-hi ni canalitzar-ho amb pensaments. 

10 d’abr. 2013

Els núvols i el cel

Aquesta és una de les imatges tradicionals més usades per a presentar determinats aspectes relacionats amb la meditació.

La nostra naturalesa essencial, primordial, correspon al cel en un dia clar. Tal com el veiem aleshores, el cel ens apareix obert per totes bandes, homogeni i sense límits. Els núvols, siguin inofensius o amenacin tempesta, no són el cel. Estan en ell durant un temps: creixen, evolucionen i es desfan. Els núvols no poden canviar el cel. I sabem que, per damunt dels núvols, sempre continua el cel.

Quan algun estat mental s'imposa en mi, el cel que sóc es comença a tapar. Mentre aquests núvols hi siguin, estaré ofuscat. La ment quedarà reclosa en un espai molt més estret, perdrà l'obertura i la transparència que li és pròpia. La manca d'atenció fa que molt sovint confongui els núvols amb el cel. Aleshores, la situació pot tornar-se problemàtica en qualsevol moment, perquè els núvols són inquiets, inestables. Quedo a les mans d'una dinàmica externa en la qual no puc intervenir. Perdo la lucidesa i la pau. Escapço la llibertat.

Tot i això, convé tenir present que els núvols formen part del potencial del cel, de la seva capacitat creadora i transformadora. No són doncs, elements estranys, aliens. De la mateixa manera, tot allò que succeeix en la ment és manifestació de les seves facultats. Ens cal acceptar-ho amb equanimitat, tal com acceptem la presència dels núvols.

Poder recórrer a aquesta analogia ens ajuda a no oblidar del tot, tant en els moments més difícils com en els moments de més eufòria, el caràcter insubstancial, relatiu i finit que tenen tots aquests trastorns, al marge del seu signe i de la intensitat amb què els experimentem.