Ens acostem a la via interior a través de les paraules. Ha de ser així, necessàriament. Algú que ja hi és, o hi va estar, ens en parla, oralment o per escrit. A uns i altres, no hi ha excés possible en l'agraïment que els devem. Però les paraules, els discursos, només ens poden acompanyar fins arribar a les primeres passes del camí. Un cop hi som, el parlar destorba més que no ajuda. Cada expressió afegida incorpora nous passadissos al laberint, per això les paraules no ens poden conduir cap a la sortida. Cal avançar en silenci: la conquesta del silenci és la mesura de l'avenç.
Des de sempre les arts han expressat això mateix, la no adequació de les paraules a allò que es vol assenyalar. Per això callen i, a canvi, ens mostren uns sons, unes formes, unes imatges, uns moviments... Allà on la filosofia s'encalla la poesia pren el relleu i fa un darrer esforç, sublim, que desafia les pròpies regles del llenguatge. És en va. La vivència personal no pot ser substituïda ni copsada per res. Tot comentari que se'n faci es queda just al llindar. Aleshores, el cor ha de saber continuar allà on el pensament s'atura.