17 d’abr. 2013

Viure-ho o parlar-ne

Ens acostem a la via interior a través de les paraules. Ha de ser així, necessàriament. Algú que ja hi és, o hi va estar, ens en parla, oralment o per escrit. A uns i altres, no hi ha excés possible en l'agraïment que els devem. Però les paraules, els discursos, només ens poden acompanyar fins arribar a les primeres passes del camí. Un cop hi som, el parlar destorba més que no ajuda. Cada expressió afegida incorpora nous passadissos al laberint, per això les paraules no ens poden conduir cap a la sortida. Cal avançar en silenci: la conquesta del silenci és la mesura de l'avenç.

Des de sempre les arts han expressat això mateix, la no adequació de les paraules a allò que es vol assenyalar. Per això callen i, a canvi, ens mostren uns sons, unes formes, unes imatges, uns moviments... Allà on la filosofia s'encalla la poesia pren el relleu i fa un darrer esforç, sublim, que desafia les pròpies regles del llenguatge. És en va. La vivència personal no pot ser substituïda ni copsada per res. Tot comentari que se'n faci es queda just al llindar. Aleshores, el cor ha de saber continuar allà on el pensament s'atura.

1 comentari:

  1. Estic d'acord amb el que s'expressa en aquestes paraules. Ens acostem a la via interior a partir d'aquestes. En forma d'enigmes ens conviden a anar més enllà del que és evident; a vegades ens desperten de sobte, com si estiguéssim en un son profund i descobrim aspectes de nosaltres mateixos/es que desconeixíem.

    També és cert que necessitem escoltar el silenci o, més aviat, deixar d'escoltar paraules, perquè llavors ens adonem que som quelcom diferent. El silenci ens permet sentir, i per aquesta via arribem a aquesta vivència personal, difícil d'expressar en paraules, perquè cadascun/a de nosaltres som una manifestació única d'aquesta Gran Realitat (Consciència...).

    Em costa expressar en poques paraules tot el que vull dir, però segur que podeu entendre-ho. De fet, ho has expressat en altres entrades del bloc.
    Gràcies.

    ResponElimina