Servir la vida o servir-se'n?
Aquesta és una altra manera de formular la disjuntiva ineludible amb què tothom es troba, tant si vol com si no. Una altra cosa és que algú s'obstini a defugir-la, tracti d'actuar com si no hi fos. Però, sigui quina sigui la resposta, sorgeixi de forma conscient o de forma inconscient, apareixen les conseqüències de l'actitud presa.
Una altra forma d'expressar-la seria: Hi ha un cos que viu una vida o la Vida que es manifesta en un cos?
En qualsevol de les dues formulacions, segons quina de les dues alternatives es pren —i no se'n veu una tercera enlloc—, tota l'existència adquireix uns trets o bé uns altres radicalment diferents.
Com es serveix la vida? No interferint, sortint del mig del pas. Deixant que s'expressi, a través nostre, per ella mateixa. No es tracta de passivitat, i menys encara d'indiferència. Es tracta d'actuar, i de fer-ho amb tota la determinació que convingui, però sense que la motivació sigui un afany personal.
Servir-se de la vida significa convertir-la en un instrument per a satisfer els desigs d'un jo que creu que n'és l'amo. En aquest cas, el jo malda per imposar la seva voluntat al món a través de les possibilitats que li ofereix l'existència.
La nostra actitud més habitual és servir-nos de la vida. El resultat final és la insatisfacció. Qui arriba a adonar-se de ple que existeix una alternativa, i pot confiar-hi prou com per abraçar-la sense por, ha rebut una benedicció que no té mesura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada