28 de set. 2013

El sentit del no-jo (i III)

Totes les cèl·lules del cos es van renovant constantment. A una velocitat o altra segons el tipus de cèlu·la, totes neixen, es mantenen un cert temps i moren. El procés de renovació no s'atura mentre hi ha vida en el cos. No hi ha doncs un organisme que es mantingui immutable, tot i que es conserva la continuïtat en l'existència a través del canvi.

Les disciplines científiques que estudien el cervell han arribat a la conclusió que no hi ha en ell cap centre de comandament, cap directora d'orquestra. Dit d'una altra manera, els múltiples processos que operen simultàniament es comuniquen i interaccionen sense la intervenció de cap organ encarregat de gestionar el conjunt.

Creiem que hi ha una separació clara entre cada cos i l'exterior (de pell endins o de pell enfora), però quan ho examinem amb una mica d'atenció no sembla pas així. Mentre estem desperts els cinc sentits ens mantenen pendents dels fenòmens externs. Allò que veiem, sentim, olorem, tastem o toquem s'integra a l'interior, però procedeix de l'exterior. És, alhora, dins nostre i fora nostre. La pròpia pell és tant dins com fora de nosaltres, i l'aire que ens manté amb vida entra i surt constantment dels pulmons.

Els pensaments, els records, les creences i les projeccions s'alimenten de la interacció amb el món i canvien o es refan al llarg del temps. Sense aquesta interacció originada ja en el ventre de la mare, i mai més no interrompuda, no seria possible cap adquisició d'habilitats, de coneixements, d'opinions o d'actituds. Això mateix succeeix amb les emocions i els sentiments. Es manifesten i es transformen a partir de tota mena de vivències i d'experiències, breus o perllongades, intenses o superficials.

Aleshores, quin espai queda per a aquest hipotètic jo que es creu aïllat, autònom, estable i ben definit? En què consisteix? Quins són els seus dominis? Quan meditem, qui medita?

El sentit del no-jo (II)

Convertir la via del no-jo en una altra doctrina filosòfica seria un error greu. El no-jo no és cap port segur on arribar per a refugiar-s'hi. No hi ha cap refugi a fora, però tampoc no hi ha res de què fugir. Avançar per aquesta via de negació dels absoluts permet deixar anar identificacions que, tot i ésser imaginades, tenen efectes ben reals. En l'horitzó, doncs, no ens espera pas la identificació amb el no-jo.

Els mestres i les mestres ens asseguren que es pot comprendre de manera completa i instantània ara mateix, però per a una immensa majoria de nosaltres es tracta d'un treball i un procés de desgast que pot ser llarg, i que parteix necessàriament— del jo en què ara estem instal·lats. El pes que arrosseguem és ben feixuc; no obstant això, i paradoxalment, ens resulta impossible deixar-lo anar de cop. L'ensinistrament rebut durant anys potser ha estat molt intens i ara la por al canvi ofereix molta resistència.

Malgrat tot, en aquest procés el silenci flueix i va guanyant terreny a mesura que disminueix la necessitat de donar satisfacció al jo, quan abaixem les defenses personals i anem abandonant la idea de controlar sempre les situacions. Les dualitats i les divisions es difuminen progressivament segons les opinions i les creences van sortint del mig del pas. Això sí, les ensopegades i les caigudes no ens abandonen. És per això que sense una determinació ferma resulta molt fàcil caure en el desànim i abandonar el camí o bé conformar-nos a assaborir i exagerar els petits avenços.

24 de set. 2013

El sentit del no-jo (I)

La situació del no-jo o del sense-jo és aquella en què ja ha acabat la creença segons la qual som una entitat aïllada, autònoma, estable i ben definida. S'ha desfet la identificació amb el cos-ment en què habitem.

Per a poder avançar en la superació d'aquesta creença convé dur a terme un pas previ, sense el qual difícilment el procés acabarà amb èxit. Es tracta d'abandonar la visió materialista, tan estesa en la nostra societat, segons la qual cada persona té un començament absolut en el naixement i un final absolut en la mort. Notem que aquesta és una visió, una altra creença, no pas un fet clar i constatat. Que no tinguem una prova ferma de què hi pot haver abans i després no implica pas que no hi hagi res. Més encertat seria reconèixer que no ho sabem. A banda d'això, si fos el cas que efectivament tot comencés amb el naixement i acabés amb la mort, ningú no podria mai comprovar-ho. Ningú, per la pròpia hipòtesi, podria ser-hi per verificar que és així.

No sembla pas viable fer compatible aquesta visió immanent i terminal de l'existència amb una altra sortida que no sigui l'absurd de tot plegat, la manca de sentit de totes i cadascun de les vides humanes i no humanes. Perquè si cada ésser humà (i cada ésser viu) és una existència solitària i atzarosa que ve del no-res i torna al no-res, no hi ha cap bona raó per ocupar-se de cap altra cosa que no sigui perseguir de ple les satisfaccions pròpies. Les conseqüències de les accions, per greus que puguin resultar, acaben essent limitades i, si no ens forcen, no hem de respondre davant de res ni de ningú. En aquest context, i per molt que ho vulguem maquillar, el món és l'escenari d'una competència constant, d'una lluita de tots contra tots. És aquí, doncs, on s'imposa de manera natural la creença en què sí que sóc un jo aïllat, autònom, estable i ben definit. I podem afegir-hi, també, un jo que oscil·la entre el temor, l'enuig i la desesperança.

L'alternativa passa per considerar una altra creença, una visió transcendent en què la vida no sigui terminal (finita) sinó infinita. Això significa que s'accepti, sense necessitat de formular-ne els detalls, que hi ha una continuïtat primordial fora del temps la qual no comença amb el naixement ni acaba amb la mort. Una dinàmica de transformació en què tota manifestació de la Vida segueix un procés en què el naixement i la mort només són etapes necessàries en aquest canvi constant. Dins d'aquesta visió ja no hi caben existències aïllades i autònomes. Tampoc no apareixen existències estables i ben definides. Totes tenen una única naturalesa comuna i són sempre relatives perquè estan plenament lligades en una interrelació il·limitada en tot moment. Aquí, els fets, les paraules, els pensaments, els gestos i les intencions actuen sobre el tot, hi ressonen i hi repercuteixen sense fi.

Allò important en aquesta tria, immanència o transcendència, es manifesta en les conseqüències pràctiques que se'n deriven. En quina mena de vida es configura a partir del fet d'assumir una visió o l'altra. Així doncs, la veritat no ha de ser buscada en una esgrima de conceptes i d'arguments que no té final. La veritat ha de ser viscuda.

7 de set. 2013

Chögyam Trungpa (I)

"[En la Via] No treballem per a cap bàndol, ni per al bé ni per al mal. Treballem amb la totalitat que està més enllà d'això o d'allò. Crec que es tracta més aviat d'accions completes, no hi ha cap acte parcial; però tot allò que fem amb la idea que és bo o dolent es converteix en un acte parcial."

"La idea de sotmetre'ns a una operació i canviar-nos de manera fonamental és del tot una il·lusió. El cas és que ningú no pot canviar la personalitat de vostè, ningú no pot transformar-lo completament de dalt a baix i de dins a fora. Hem d'utilitzar la matèria existent, allò que ja som. Hem d'acceptar-nos a nosaltres mateixos tal com som, en lloc de buscar allò que ens agradaria ser, la qual cosa significa que hem d'abandonar tot autoengany, tota il·lusió. La nostra constitució i les característiques de la nostra personalitat han de ser reconegudes. Només així pot succeir que aconseguim algun tipus d'inspiració."

"La Via de l'obertura consisteix a treballar senzillament amb allò que tenim al davant, demana abandonar tot temor que alguna cosa surti malament, que alguna cosa pugui acabar en un fracàs. Cal bandejar la paranoia que significa témer que no sapiguem adaptar-nos a les circumstàncies, que puguem resultar marginats. Cal aprendre a no fer altra cosa que tractar amb la vida tal com se'ns presenta."

"No s'ha de sentir compassió. Aquí es troba la diferència entre la compassió emocional i la compassió vertadera. Aquesta darrera no sempre se sent, un mateix es converteix en i és aquesta compassió. Normalment, si hom s'obre, la compassió apareix de forma natural; això és així perquè qui s'ha obert ja no es preocupa per gratificar-se d'una manera o altra."

(Textos adaptats de Más allá del materialismo espiritual. Chögyam Trungpa. Barcelona: Edhasa, 1985.)

Integració

Com integrem la meditació en la nostra vida? Com evitem que quedi només en una nova activitat afegida a les moltes altres en què ocupem el dia? 

Durant les estones de meditació (formal) en què estem asseguts és bastant probable que puguem veure moltes coses amb força claredat. Com ara la tirania del jo, la qual es manifesta, per exemple, en les pors i inseguretats en què estem immersos, juntament amb les reaccions equivocades que les acompanyen, o les caigudes i recaigudes constants en la còlera, el neguit o la frustració. Quan ens aixequem i tornem al brogit del món, la lucidesa que havíem experimentat desapareix o queda molt enfosquida durant estones llargues. El contrast ens pot resultar tan gran que difícilment puguem dur a la pràctica els possibles bons propòsits que hagin sorgit de les estones de meditació. Com podem salvar o escurçar aquesta distància?

Pot succeir que durant molt de temps l'efecte més notable de la meditació mentre no estem meditant sigui un adonar-se amb més claredat de la tirania abans esmentada, del patiment que en resulta. Aquesta presa de consciència punyent, potser per primera vegada, de l'estat en què ens trobem, ens pot fer pensar que no només no avancem sinó que, de fet, estem retrocedint. Allò que podem esperar de la meditació és que siguin més patents les nostres misèries? Ens ajuda burxar en les nafres?

La sortida d'aquest avenc no passa per explorar més cap a dins. Cal, tot al contrari, orientar-se cap a fora d'un mateix. Necessitem més obertura, més espai des del qual poder contemplar cada situació en el moment present, amb més perspectiva, amb una visió més panoràmica. Es tracta de permetre que la realitat es manifesti sense que el jo s'hi interposi. Les vegades en què ho aconseguim notem, alleujats, que la situació que vivim no conté el pes que abans havíem de suportar. Som part de l'escena que es presenta en lloc de ser qui l'ha de sostenir en braços. Per desgràcia, aquest moviment alliberador se'ns oblida molt sovint. No el tenim integrat en nosaltres i, encara que ens sembli estrany, som incapaços de recordar-lo i recuperar-lo quan més ens cal. Només la confiança, fruit de la comprensió i la pràctica pacient sense fites ni expectatives, pot operar la transformació que ens salva. El malestar present no ha de ser rebutjat, ell constitueix sempre el punt de partida que més ens convé. Actuarem sàviament si en lloc de reprimir aquesta energia la utilitzem de forma adequada.