El sentit del no-jo (I)

La situació del no-jo —o del sense-jo— és aquella en què ja ha acabat la creença segons la qual som una entitat aïllada, autònoma, estable i ben definida. S'ha desfet la identificació amb el cos-ment en què habitem.

Per a poder avançar en la superació d'aquesta creença convé dur a terme un pas previ, sense el qual difícilment el procés acabarà amb èxit. Es tracta d'abandonar la visió materialista, tan estesa en la nostra societat, segons la qual cada persona té un començament absolut en el naixement i un final absolut en la mort. Notem que aquesta és una visió, una altra creença, no pas un fet clar i constatat. Que no tinguem una prova ferma de què hi pot haver abans i després no implica pas que no hi hagi res. Més encertat seria reconèixer que no ho sabem. A banda d'això, si fos el cas que efectivament tot comencés amb el naixement i acabés amb la mort, ningú no podria mai comprovar-ho. Ningú, per la pròpia hipòtesi, podria ser-hi per verificar que és així.

No sembla pas viable fer compatible aquesta visió immanent i terminal de l'existència amb una altra sortida que no sigui l'absurd de tot plegat, la manca de sentit de totes i cadascun de les vides humanes i no humanes. Perquè si cada ésser humà (i cada ésser viu) és una existència solitària i atzarosa que ve del no-res i torna al no-res, no hi ha cap bona raó per ocupar-se de cap altra cosa que no sigui perseguir de ple les satisfaccions pròpies. Les conseqüències de les accions, per greus que puguin resultar, acaben essent limitades i, si no ens forcen, no hem de respondre davant de res ni de ningú. En aquest context, i per molt que ho vulguem maquillar, el món és l'escenari d'una competència constant, d'una lluita de tots contra tots. És aquí, doncs, on s'imposa de manera natural la creença en què sí que sóc un jo aïllat, autònom, estable i ben definit. I podem afegir-hi, també, un jo que oscil·la entre el temor, l'enuig i la desesperança.

L'alternativa passa per considerar una altra creença, una visió transcendent en què la vida no sigui terminal (finita) sinó infinita. Això significa que s'accepti, sense necessitat de formular-ne els detalls, que hi ha una continuïtat primordial fora del temps la qual no comença amb el naixement ni acaba amb la mort. Una dinàmica de transformació en què tota manifestació de la Vida segueix un procés en què el naixement i la mort només són etapes necessàries en aquest canvi constant. Dins d'aquesta visió ja no hi caben existències aïllades i autònomes. Tampoc no apareixen existències estables i ben definides. Totes tenen una única naturalesa comuna i són sempre relatives perquè estan plenament lligades en una interrelació il·limitada en tot moment. Aquí, els fets, les paraules, els pensaments, els gestos i les intencions actuen sobre el tot, hi ressonen i hi repercuteixen sense fi.

Allò important en aquesta tria, immanència o transcendència, es manifesta en les conseqüències pràctiques que se'n deriven. En quina mena de vida es configura a partir del fet d'assumir una visió o l'altra. Així doncs, la veritat no ha de ser buscada en una esgrima de conceptes i d'arguments que no té final. La veritat ha de ser viscuda.