Desitjar el bé d'algú no costa gaire, encara menys si és algú proper. Practicar el bé ja ens costa més. Practicar el bé sense condicions és inusual, i fer-ho sempre així és a l'abast de molt poques persones.
No posar condicions al bé significa, entre d'altres coses, ser capaç d'ajudar algú a qui no havies pensat d'ajudar. Algú que potser ni coneixes i que es presenta de cop i volta amb alguna necessitat. Significa, especialment, ser capaç d'ajudar d'una manera que no pots triar i que potser, d'entrada, et resulta desagradable o inoportuna. Sovint volem posar condicions al bé, a l'ajut: escollir el destinatari (algú que consideres que sí que s'ho mereix), el moment, la forma i la mesura. En acabat, n'esperes un agraïment, que et reconeguin la generositat... És essencial tenir sempre present que personalment no ajudem mai ningú: l'ajut arriba sempre a través nostre, només en som els mitjancers.
El bé amb condicions, tot i que pot resultar beneficiós per a qui el rep, no ho és pas mai per a qui el practica. Encara no és un bé que surt d'un cor ben obert. Surt del cap, d'un pensament interessat que calcula i (potser) troba una manera més refinada de satisfer l'ego. Convé reconèixer aquests moviments i desemmascarar-los. Però no cal mortificar-se ni ésser massa sever amb ells. N'hi ha prou amb ser-ne conscient, amb no enganyar-se. Només podem avançar a partir del punt en què ens trobem. Practicar el bé condicionat és preferible a negar-se sistemàticament a ajudar. Però el bé condicionat hauria de quedar enrere definitivament si de debò estem compromesos a treballar per la llibertat vertadera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada