El missatge fonamental de les diverses tradicions de saviesa es podria resumir així.
Trobem problemes i dificultats mentre assumim que hi ha algú (un jo) que sent que té necessitats que ha de satisfer, objectius a assolir, obstacles a superar, béns, orgulls o conviccions a preservar. Aquest patiment no acaba mai. Quan tot just es supera un episodi ja en sorgeix un altre. Continua perquè hi ha aquest algú que sempre es troba enmig de les coses; que creu que actua des d'un jo-sóc-aquest, un jo-sóc-així i un tal-cosa-és-de-tal-manera. En la mesura que aquest algú és dilueix, els problemes i les dificultats també ho fan. Perquè els uns i les altres són, precisament, el dolor produït per l'esforç inútil en la defensa d'una individualitat diferenciada i aïllada. El patiment només acaba del tot quan ja no queda res per defensar.
El missatge és prou clar. Però només una minoria hi para l'orella. D'aquesta minoria tan sols una fracció es decideix a considerar-lo. I només una part minúscula d'aquesta fracció és capaç de fer-se'l seu veritablement i canviar des de l'arrel la manera de viure.
Com és que ens costa tant? El cas és que, encara que no ho vulguem, la identificació amb el cos i amb la ment superficial és tan gran que ens fa oblidar allò que voldríem tenir sempre present. Fins i tot quan hem percebut la claror que indica la sortida del laberint ens distraiem i retrocedim, o bé ens aturem a cavil·lar en alguna galeria fosca.
Haver entès que hi ha una sortida no és suficient. Haver copsat algun raig de la claror, tampoc. Mai no estem sols, però cap persona ni cap doctrina no ens portarà fins a la llum. La força necessària per poder avançar amb determinació fins al final no és nostra, però ha de sorgir en nosaltres. Ens cal redreçar-nos després de cada ensopegada i seguir endavant; amb confiança, però deixant de banda tot desig que les coses ens vagin d'una determinada manera.