25 de gen. 2014

Síntesi

El missatge fonamental de les diverses tradicions de saviesa es podria resumir així.

Trobem problemes i dificultats mentre assumim que hi ha algú (un jo) que sent que té necessitats que ha de satisfer, objectius a assolir, obstacles a superar, béns, orgulls o conviccions a preservar. Aquest patiment no acaba mai. Quan tot just es supera un episodi ja en sorgeix un altre. Continua perquè hi ha aquest algú que sempre es troba enmig de les coses; que creu que actua des d'un jo-sóc-aquest, un jo-sóc-així i un tal-cosa-és-de-tal-manera. En la mesura que aquest algú és dilueix, els problemes i les dificultats també ho fan. Perquè els uns i les altres són, precisament, el dolor produït per l'esforç inútil en la defensa d'una individualitat diferenciada i aïllada. El patiment només acaba del tot quan ja no queda res per defensar.

El missatge és prou clar. Però només una minoria hi para l'orella. D'aquesta minoria tan sols una fracció es decideix a considerar-lo. I només una part minúscula d'aquesta fracció és capaç de fer-se'l seu veritablement i canviar des de l'arrel la manera de viure. 

Com és que ens costa tant? El cas és que, encara que no ho vulguem, la identificació amb el cos i amb la ment superficial és tan gran que ens fa oblidar allò que voldríem tenir sempre present. Fins i tot quan hem percebut la claror que indica la sortida del laberint ens distraiem i retrocedim, o bé ens aturem a cavil·lar en alguna galeria fosca. 

Haver entès que hi ha una sortida no és suficient. Haver copsat algun raig de la claror, tampoc. Mai no estem sols, però cap persona ni cap doctrina no ens portarà fins a la llum. La força necessària per poder avançar amb determinació fins al final no és nostra, però ha de sorgir en nosaltres. Ens cal redreçar-nos després de cada ensopegada i seguir endavant; amb confiança, però deixant de banda tot desig que les coses ens vagin d'una determinada manera.

13 de gen. 2014

Des de dins (i II)

Parlar i pensar des del silenci vol dir fer-ho des del pit, en lloc de fer-ho d'una manera rutinària, des del cap.

Parlar des de dins et fa parlar sense córrer i sense voler apropiar-te de la conversa. Allò que dius ho dius des del teu ésser vertader, i no pas fent-te ressò d'algun estereotip que predomina, d'una emoció passatgera o d'opinions de segona mà. 

Les paraules que sorgeixen del silenci potser alguna vegada no són veritat, en el sentit formal del terme, però sempre són autèntiques i mai no resulten buides o agressives. No es tracta de cap impostura més o menys solemne o encarcarada, com la d'aquelles persones que sembla que utilitzen l'altre per escoltar-se elles mateixes.

No tothom és capaç de parlar des del silenci, perquè l'ego pot oferir molta resistència. Les persones que hi han arribat no passen desapercebudes i ens mostren que és possible.

11 de gen. 2014

Des de dins (I)

Una altra manera de formular-ho és, "Em cal percebre-ho tot des de dins." 

Des de dins significa amb la ment orientada cap a mi mateixa, i no pas enganxada als pensaments o bé seguint allò que m'arriba a través dels sentits. Quan la ment es dirigeix cap a dins, quan l'atenció queda centrada en la pròpia consciència (en la sensació nua d'existir), els sentits continuen operant, però les percepcions queden situades en un segon pla. En canvi, els pensaments desapareixen. Es tracta d'abandonar el director xerraire (que solem situar en el cap) i reconèixer la presència silenciosa (que podem retrobar en el pit). Seguir la respiració —o repetir un mantra— poden facilitar aquest desplaçament.

Una bona prova per a verificar si realment he girat la ment cap al meu interior és observar si hi ha reacció, en forma de valoració o judici, davant de les percepcions dels sentits. Mentre hi sigui, vol dir que encara estic abocada a l'exterior, demostra que l'atenció que hi he posat no ha estat suficient.

Aquesta vivència des de l'interior no és un posat, un canvi de perspectiva superficial, transforma completament la relació amb mi mateixa i amb el món. Això succeeix perquè silencio l'ego. Ja no permeto que em mantingui atrapada enmig de les seves creacions i els seus mecanismes. És equivalent, doncs, a fer callar la ment ocupada per l'ego. Aquest estat de no-ment no significa convertir-me en una mena de zombi. No impedeix pas que l'intel·lecte continuï operant, així com la comprensió o la intuïció. Certament, la memòria i la imaginació tampoc no desapareixen. Senzillament, es manté una distància entre el centre estable en què em trobo i les accions de tota mena que continuen duent-se a terme, a través meu, en funció de les circumstàncies que es presenten.

Mentre encara visqui identificada amb l'ego (el cos i la ment) l'objectiu a assolir és que es mantingui tothora aquesta vivència des de dins. En altres paraules, que la identificació sigui completa amb aquesta consciència serena que només observa. Mentre això no arribi, l'objectiu provisional és no oblidar-la del tot i recuperar-la immediatament quan m'adono que torno estar abocada a l'exterior. La constància aconsegueix que l'oblit esdevingui menys freqüent i de més curta durada.