16 de març 2014

Pema Chödrön

"Quan tenia sis anys, una dona vella que seia al sol va proporcionar-me l'ensenyança bodhichitta [ment desperta, cor obert] essencial. Estava caminant a prop de casa seva un dia que em sentia sola, gens estimada i furiosa, i colpejava tot el que trobava. Bo i rient, va dir-me: "Noia, no deixis que la vida t'endureixi el cor."
     Aleshores vaig rebre aquesta ensenyança clau: podem deixar que les circumstàncies de la vida ens endureixin fins al punt que ens tornem cada vegada més ressentits i temorosos, o bé podem deixar que ens estovin i que ens facin més afectuosos i més oberts al que ens fa por. Sempre tenim aquesta alternativa."

"L'essència de la valentia és viure sense enganyar-se un mateix. De tota manera, no és tan fàcil observar amb sinceritat què fem. És clar que, al començament, mirar-nos nosaltres mateixos és incòmode i molest. A mesura que ens entrenem en la clarividència i la fermesa, veurem les coses que preferiríem negar —la crítica, l'arrogància i l'estretor de mires. No són pecats, sinó costums de la ment, temporals i mal·leables. Com més els coneguem, menys poder tindran. Així és com acabem confiant en què la nostra natura bàsica és extremament senzilla, lliure de les batalles entre bo i dolent."

"Un home va decidir d'entrenar-se en la paciència cada dia mentre anava a la feina. Va pensar que se n'estava sortint prou bé. Era pacient quan la gent el tallava. Era pacient quan li tocaven la botzina. Quan es posava neguitós perquè el trànsit intens el feia arribar tard, era capaç de relaxar-se amb la seva energia agitada. Ho feia bé. Aleshores, va haver d'aturar-se en un pas de vianants per tal que una dona pogués travessar. Ella caminava molt lentament. L'home practicava la paciència —deixant que els pensaments sortissin i connectessin amb la seva inquietud tan directament com fos possible. De sobte, la dona va tombar-se, va donar un cop al cotxe i va començar a escridassar-lo. En aquell moment, ell també va perdre la calma del tot i també va començar a escridassar-la. Aleshores va recordar haver sentit que, en practicar la paciència, veiem la nostra ira molt més clarament. Eren allà, dos estranys escridassant-se, i va comprendre l'absurditat i la tendresa de la situació."

"Confessa els teus defectes ocults.
Aproxima't al que creus repulsiu.
Ajuda els qui penses que no pots ajudar.
Abandona qualsevol cosa a la qual estiguis aferrada.
Vés als llocs que t'espanten."

     Consell del mestre a la iogui tibetana Machik Labdrön.

(Fragments adaptats de Vés als llocs que t'espanten, Pema Chödrön. Barcelona: Helios/Viena, 2001.) 

15 de març 2014

Lleugeresa

Una de les dificultats principals amb què ens trobem, especialment en el nostre entorn cultural, és la tendència a buscar seguretats, a esperar que les situacions quedin sempre ben definides i estables. Ens fa por o ens molesta la incertesa, el no poder tenir-ho tot previst i ben regulat. Igualment pel que toca als fets i a les creences: busquem d'establir una determinada manera de ser de les coses i ens resulten difícils d'acceptar les paradoxes, la manca de coherència i les situacions ambigües.

En aquest context, podem acostar-nos a la meditació, a una o altra pràctica espiritual, amb la intenció d'aconseguir finalment la seguretat, la certesa i l'estabilitat que no trobem en la nostra existència i en la marxa dels afers del món. És ben comprensible aquest desig; alhora, està condemnat al fracàs. Cap via espiritual ni cap pràctica meditativa no ens satisfarà aquest anhel. La nostra existència com a éssers humans, així com la relació amb nosaltres mateixos i amb el món, estan immerses completament en tot això que voldríem que desaparegués. 

El sentit de la pràctica no pot ser assolir aquest canvi impossible. El sentit de la pràctica és que abracem completament aquesta vida que som ara. No que en parlem com d'una possibilitat interessant, sinó que passem a estimar-la tal com és, la qual cosa comença per estimar-nos nosaltres mateixos tal com som ara.

Despertar, alliberar-se, il·luminar-se, significa que finalment estem còmodes i ben oberts enmig de la incertesa, del no-saber, de l'ambigüitat, del caràcter imprevisible de cada instant, dels canvis constants i d'allò que anomenem contradiccions. Significa que hem renunciat a qualsevol idea definitiva sobre com haurien de ser o haurien d'anar les coses, sobre què hauríem de pensar o sentir. Comporta adonar-nos que totes aquestes construccions, al voltant de les quals intentem en va estructurar la vida, són només castells de sorra ran de mar. Finalment, hem abandonat els castells; ens redrecem i avancem lleugers cap a les onades.

10 de març 2014

Acceptar allò que no m'agrada

Què puc fer per acceptar que hi hagi persones que facin allò que fan, i que jo considero que no ho haurien de fer (perquè no està bé)? Crec que no m'equivoco gaire si dic que aquesta és una d'aquelles dificultats en què gairebé tothom s'hi troba més o menys sovint.

Certament, per a les persones despertes aquest problema ja no apareix (ni aquest, ni cap altre de semblant) perquè de la mateixa manera que s'han desfet del seu ego ja no es creuen l'ego de ningú altre; vull dir que en tothom i arreu només hi veuen manifestacions del Jo vertader, tant si s'anomena Ésser, Realitat, Déu, Tao o el nom que se li vulgui donar. La cosa és què fem nosaltres mentrestant, quan encara estem adormits.

Una via que he après d'altres, i que em serveix molt bé (quan no estic excessivament ofuscat!), passa per recordar constantment (sobretot quan vol aparèixer aquesta dificultat) que jo no existeixo sol, separat del món. Que no hi ha un jo, d'una banda, i un món que conté persones i altres éssers, de l'altra. Tant jo com totes les altres persones som, en cada moment, aspectes, possibilitats, trets, facetes... comunes a allò que anomenem un ésser humà. Així, procuro reconèixer en cadascuna les dificultats, els errors, les confusions, les pors o les febleses que estan, han estat, o podrien estar presents en mi mateix. Com podria irritar-me amb elles si sovint em fan de mirall? Aquesta és una manera potent d'estendre un corrent d'empatia, de comprensió i de compassió sobre tothom, sense excloure ningú. Recordar això, i practicar-ho tant com es pugui, ajuda a reforçar aquests llaços que ens permeten entendre i per tant, acceptar, que les coses van com van perquè nosaltres (jo) som com som (sóc com sóc).

Així doncs, la proposta és que intentem reconèixer allò que mou aquestes persones a actuar en la manera en què ho fan. Que siguem amables i sensibles al fet que quan van errades es perquè estan patint o perquè busquen de manera cega o equivocada allò que de debò els cal. I tot això, no perquè "hàgim de ser bons amb elles", sinó perquè jo mateix sóc sempre el primer perjudicat; en particular, pel patiment que resulta de la meva oposició a la seva actitud. Però, a més, quan assoleixo aquesta altra visió, sense buscar-ho i sense cap esforç, també les ajudo a elles.

6 de març 2014

Ayya Khema

"Experimento dukkha [patiment]?" I si és el cas: "En faig culpable una causa exterior? Encara crec que algú o alguna cosa origina el meu patiment? O bé estic completament convençut, per la meva pròpia experiència, que en sóc jo el causant?" Si no n'estem ben segurs d'això hauríem de seguir fent-nos la mateixa pregunta: "Qui causa el meu dukkha?" Naturalment, podem fer-ne una qüestió intel·lectual: "A ningú no li interessa causar-me dukkha, ningú no es preocupa tant", o qualsevol altra racionalització que ens vingui de gust. Però això no ens ajudarà pas gaire. Hem de reconèixer aquesta veritat en nosaltres i actuar en conseqüència, així, quan ho fem i siguem capaços d'abandonar tot desig que tinguem en aquell moment, veurem que dukkha també desapareix a l'instant.

Pot ser que tinguem un desig molt digne, potser volem obtenir una bona meditació, però mentre pensem d'aquesta manera, ¿podrem realment meditar? Certament, no. No avançarem. Si hi ha un "jo vull", aleshores hi haurà dukkha. Però, ¿i si deixem anar el desig, si l'abandonem? ¿I si ens asseiem, pleguem les cames i senzillament estem presents allà, sense cap desig? Aleshores descobrirem que això funciona. Qualsevol persona ho pot experimentar, fins i tot si les nostres ments són encara un remolí, tots podem abandonar el desig durant uns quants segons i adonar-nos del gran descans que ens ofereix. És un moment de veritat. Ens traiem un pes de sobre, com si haguéssim estat carregant una motxilla molt pesant i finalment la poguéssim deixar a terra. Sens dubte, la ment poc habituada tornarà a carregar-la gairebé de seguida, però podrem deixar-la anar tants cops com calgui. D'aquesta manera, no només serem cada vegada més capaços d'abandonar el desig, sinó que descobrirem els resultats: expansió, obertura, tranquil·litat, lleugeresa, meditació.

(Fragment adaptat de ¿Quién es mi yo?, Ayya Khema. Barcelona: Kairós, 2012.)

Temps per a meditar

A vegades justifiquem el poc temps que dediquem a la meditació dient-nos que voldríem meditar més sovint, però que no ens queda temps. Aquesta explicació sovint és més aviat una excusa molt pobra. El cas és que sempre trobem temps per a tot allò que considerem important de debò, perquè la disponibilitat de temps és, bàsicament, fruit d'una ordenació de les nostres prioritats.

A banda d'aquesta observació podem adonar-nos que, malgrat que hi ha en nosaltres cos i ment, les atencions i el temps que dediquem a l'un i a l'altra mostren un gran desequilibri. Pensem en les estones diàries que dediquem al cos per raó de l'alimentació (esmorzar, dinar i sopar), la higiene, la vestimenta i les atencions estètiques i cosmètiques. Podem afegir-hi l'interès que hi posem davant de les malalties, els accidents o els desordres diversos que pot patir. També, el temps dedicat al descans, a l'esport o a l'exercici físic i, finalment, aquell que dediquem a experimentar satisfaccions sensorials diverses. Són moltes hores cada dia, i són uns quants anys al llarg d'una vida.

En canvi, quant de temps i atenció dediquem a la ment? Es pot argumentar que els anys d'educació i formació ja són una manera d'atendre la ment. És cert, però aquesta dedicació passa sobretot per recollir informació (una gran part de la qual és aviat oblidada) i per integrar alguns coneixements i certes habilitats. Assolit això, s'entén que ja hem acabat la feina, que ja sabem tot allò que ens cal i ens convé. Però certament no és pas així. Aquests sabers esmentats ens permeten situar-nos, interaccionar amb els altres i amb les coses del món, però no ens mostren pas la capacitat que tenim per a descobrir-nos i viure amb plenitud allò que som. Ni tan sols no ens preparen per actuar amb prou clarividència davant de les adversitats més comunes amb què ens trobem tard o d'hora. En canvi, acceptem de grat un bon nombre de distraccions i entreteniments fútils, o directament perjudicials, que potencien els instints, l'excitació, la dispersió mental i el bloqueig de qualsevol mirada serena cap a l'interior.