Què puc fer per acceptar que hi hagi persones que facin allò que fan, i que jo considero que no ho haurien de fer (perquè no està bé)? Crec que no m'equivoco gaire si dic que aquesta és una d'aquelles dificultats en què gairebé tothom s'hi troba més o menys sovint.
Certament, per a les persones despertes aquest problema ja no apareix (ni aquest, ni cap altre de semblant) perquè de la mateixa manera que s'han desfet del seu ego ja no es creuen l'ego de ningú altre; vull dir que en tothom i arreu només hi veuen manifestacions del Jo vertader, tant si s'anomena Ésser, Realitat, Déu, Tao o el nom que se li vulgui donar. La cosa és què fem nosaltres mentrestant, quan encara estem adormits.
Certament, per a les persones despertes aquest problema ja no apareix (ni aquest, ni cap altre de semblant) perquè de la mateixa manera que s'han desfet del seu ego ja no es creuen l'ego de ningú altre; vull dir que en tothom i arreu només hi veuen manifestacions del Jo vertader, tant si s'anomena Ésser, Realitat, Déu, Tao o el nom que se li vulgui donar. La cosa és què fem nosaltres mentrestant, quan encara estem adormits.
Una via que he après d'altres, i que em serveix molt bé (quan no estic excessivament ofuscat!), passa per recordar constantment (sobretot quan vol aparèixer aquesta dificultat) que jo no existeixo sol, separat del món. Que no hi ha un jo, d'una banda, i un món que conté persones i altres éssers, de l'altra. Tant jo com totes les altres persones som, en cada moment, aspectes, possibilitats, trets, facetes... comunes a allò que anomenem un ésser humà. Així, procuro reconèixer en cadascuna les dificultats, els errors, les confusions, les pors o les febleses que estan, han estat, o podrien estar presents en mi mateix. Com podria irritar-me amb elles si sovint em fan de mirall? Aquesta és una manera potent d'estendre un corrent d'empatia, de comprensió i de compassió sobre tothom, sense excloure ningú. Recordar això, i practicar-ho tant com es pugui, ajuda a reforçar aquests llaços que ens permeten entendre i per tant, acceptar, que les coses van com van perquè nosaltres (jo) som com som (sóc com sóc).
Així doncs, la proposta és que intentem reconèixer allò que mou aquestes persones a actuar en la manera en què ho fan. Que siguem amables i sensibles al fet que quan van errades es perquè estan patint o perquè busquen de manera cega o equivocada allò que de debò els cal. I tot això, no perquè "hàgim de ser bons amb elles", sinó perquè jo mateix sóc sempre el primer perjudicat; en particular, pel patiment que resulta de la meva oposició a la seva actitud. Però, a més, quan assoleixo aquesta altra visió, sense buscar-ho i sense cap esforç, també les ajudo a elles.
Una mostra de què aquest pensament d' "humanitat" que dius en forma part de l'essència humana és el fet que un home com John Donne, anglès, del sXVII, bén allunyat del pensament oriental, digués allò tan meravellós de "cap home no és una illa, sencer en sí mateix...".
ResponEliminaNo man is an island,
Entire of itself,
Every man is a piece of the continent,
A part of the main.
If a clod be washed away by the sea,
Europe is the less.
As well as if a promontory were.
As well as if a manor of thy friend's
Or of thine own were:
Any man's death diminishes me,
Because I am involved in mankind,
And therefore never send to know for whom the bell tolls;
It tolls for thee.
..... tot i això, hi ha ésser humans incapaços de sentir empatia.... i no podem deixar de considerar-los éssers humans, no és així?. A més, tampoc nosaltres no som sempre empàtics.....
Il·lusionant troballa el blog, gràcies.
Moltes gràcies, Ferran, pel comentari i per recordar-nos el poema de Donne.
EliminaTens raó, la idea que hi expressa no és pas patrimoni oriental (ni occidental) si bé és cert que, per aquestes terres d'aquí, sembla que està molt oblidada.
La capacitat per a viure i expressar això que anomenem empatia entenc que hi és en tothom, no és res que hàgim de conquerir. En canvi, una bona part de nosaltres no sempre es troba en condicions d'expressar-la; en particular, no en som capaços quan estem ofuscats per qualsevol forma de tancament hermètic en nosaltres mateixos.