"Experimento dukkha [patiment]?" I si és el cas: "En faig culpable una causa exterior? Encara crec que algú o alguna cosa origina el meu patiment? O bé estic completament convençut, per la meva pròpia experiència, que en sóc jo el causant?" Si no n'estem ben segurs d'això hauríem de seguir fent-nos la mateixa pregunta: "Qui causa el meu dukkha?" Naturalment, podem fer-ne una qüestió intel·lectual: "A ningú no li interessa causar-me dukkha, ningú no es preocupa tant", o qualsevol altra racionalització que ens vingui de gust. Però això no ens ajudarà pas gaire. Hem de reconèixer aquesta veritat en nosaltres i actuar en conseqüència, així, quan ho fem i siguem capaços d'abandonar tot desig que tinguem en aquell moment, veurem que dukkha també desapareix a l'instant.
Pot ser que tinguem un desig molt digne, potser volem obtenir una bona meditació, però mentre pensem d'aquesta manera, ¿podrem realment meditar? Certament, no. No avançarem. Si hi ha un "jo vull", aleshores hi haurà dukkha. Però, ¿i si deixem anar el desig, si l'abandonem? ¿I si ens asseiem, pleguem les cames i senzillament estem presents allà, sense cap desig? Aleshores descobrirem que això funciona. Qualsevol persona ho pot experimentar, fins i tot si les nostres ments són encara un remolí, tots podem abandonar el desig durant uns quants segons i adonar-nos del gran descans que ens ofereix. És un moment de veritat. Ens traiem un pes de sobre, com si haguéssim estat carregant una motxilla molt pesant i finalment la poguéssim deixar a terra. Sens dubte, la ment poc habituada tornarà a carregar-la gairebé de seguida, però podrem deixar-la anar tants cops com calgui. D'aquesta manera, no només serem cada vegada més capaços d'abandonar el desig, sinó que descobrirem els resultats: expansió, obertura, tranquil·litat, lleugeresa, meditació.
(Fragment adaptat de ¿Quién es mi yo?, Ayya Khema. Barcelona: Kairós, 2012.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada