Lleugeresa

Una de les dificultats principals amb què ens trobem, especialment en el nostre entorn cultural, és la tendència a buscar seguretats, a esperar que les situacions quedin sempre ben definides i estables. Ens fa por o ens molesta la incertesa, el no poder tenir-ho tot previst i ben regulat. Igualment pel que toca als fets i a les creences: busquem d'establir una determinada manera de ser de les coses i ens resulten difícils d'acceptar les paradoxes, la manca de coherència i les situacions ambigües.

En aquest context, podem acostar-nos a la meditació, a una o altra pràctica espiritual, amb la intenció d'aconseguir finalment la seguretat, la certesa i l'estabilitat que no trobem en la nostra existència i en la marxa dels afers del món. És ben comprensible aquest desig; alhora, està condemnat al fracàs. Cap via espiritual ni cap pràctica meditativa no ens satisfarà aquest anhel. La nostra existència com a éssers humans, així com la relació amb nosaltres mateixos i amb el món, estan immerses completament en tot això que voldríem que desaparegués. 

El sentit de la pràctica no pot ser assolir aquest canvi impossible. El sentit de la pràctica és que abracem completament aquesta vida que som ara. No que en parlem com d'una possibilitat interessant, sinó que passem a estimar-la tal com és, la qual cosa comença per estimar-nos nosaltres mateixos tal com som ara.

Despertar, alliberar-se, il·luminar-se, significa que finalment estem còmodes i ben oberts enmig de la incertesa, del no-saber, de l'ambigüitat, del caràcter imprevisible de cada instant, dels canvis constants i d'allò que anomenem contradiccions. Significa que hem renunciat a qualsevol idea definitiva sobre com haurien de ser o haurien d'anar les coses, sobre què hauríem de pensar o sentir. Comporta adonar-nos que totes aquestes construccions, al voltant de les quals intentem en va estructurar la vida, són només castells de sorra ran de mar. Finalment, hem abandonat els castells; ens redrecem i avancem lleugers cap a les onades.