6 de març 2014

Temps per a meditar

A vegades justifiquem el poc temps que dediquem a la meditació dient-nos que voldríem meditar més sovint, però que no ens queda temps. Aquesta explicació sovint és més aviat una excusa molt pobra. El cas és que sempre trobem temps per a tot allò que considerem important de debò, perquè la disponibilitat de temps és, bàsicament, fruit d'una ordenació de les nostres prioritats.

A banda d'aquesta observació podem adonar-nos que, malgrat que hi ha en nosaltres cos i ment, les atencions i el temps que dediquem a l'un i a l'altra mostren un gran desequilibri. Pensem en les estones diàries que dediquem al cos per raó de l'alimentació (esmorzar, dinar i sopar), la higiene, la vestimenta i les atencions estètiques i cosmètiques. Podem afegir-hi l'interès que hi posem davant de les malalties, els accidents o els desordres diversos que pot patir. També, el temps dedicat al descans, a l'esport o a l'exercici físic i, finalment, aquell que dediquem a experimentar satisfaccions sensorials diverses. Són moltes hores cada dia, i són uns quants anys al llarg d'una vida.

En canvi, quant de temps i atenció dediquem a la ment? Es pot argumentar que els anys d'educació i formació ja són una manera d'atendre la ment. És cert, però aquesta dedicació passa sobretot per recollir informació (una gran part de la qual és aviat oblidada) i per integrar alguns coneixements i certes habilitats. Assolit això, s'entén que ja hem acabat la feina, que ja sabem tot allò que ens cal i ens convé. Però certament no és pas així. Aquests sabers esmentats ens permeten situar-nos, interaccionar amb els altres i amb les coses del món, però no ens mostren pas la capacitat que tenim per a descobrir-nos i viure amb plenitud allò que som. Ni tan sols no ens preparen per actuar amb prou clarividència davant de les adversitats més comunes amb què ens trobem tard o d'hora. En canvi, acceptem de grat un bon nombre de distraccions i entreteniments fútils, o directament perjudicials, que potencien els instints, l'excitació, la dispersió mental i el bloqueig de qualsevol mirada serena cap a l'interior.

2 comentaris:

  1. he llegit que es pot practicar un tipus de meditació tot passejant.
    Mirant el cel, contemplant la natura al voltant, podem experimentar la claredat de la ment. Consisteix només en fer-nos conscients de les sensacions que ens arriben, sense emetre judicis, només sentir.
    M'he adonat que ara miro molt sovint el cel que tant m'agrada contemplar, no camino mirant al terra com durant molt temps he fet. I el cert és que em sento millor, s'eixampla el pit i respiro. Sento l'aire entrar i sortir i tot el cos s'obre i la ment es relaxa. Em sento amb millor disposició per afrontar el dia.
    És això temps de dedicació a la ment, tal com planteges?
    Gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació7 de març de 2014 a les 12:37

      Moltes gràcies, Noa.

      Sí, la meditació caminant és del tot factible sempre que quedi exclosa qualsevol intromissió en forma de pensament. Ja ens han dit que a l'ésser humà li convé tenir els peus ben plantats a terra i, alhora, la mirada orientada cap al cel. Així no perdem de vista la nostra vertadera naturalesa sense haver de negar les condicions en què existim.

      Elimina