19 d’abr. 2014

Lev Tolstoi

Per què visc? Quin sentit té la meva vida finita en aquest univers infinit?
[...]

Sotmetem a l'anàlisi lògica tots els conceptes que identifiquen allò finit amb allò infinit i a través dels quals obtenim el sentit de la vida i els conceptes de Déu, de la llibertat i del bé. Però aquests conceptes no resisteixen l'anàlisi de la raó.

Si no fos tan espantós, seria divertit veure l'orgull i la complaença amb què nosaltres, com si fóssim criatures, traiem la molla i en fem una joguina, i després ens sorprenem que el rellotge hagi deixat de funcionar.
[...]

La fe és el coneixement del sentit de la vida humana, gràcies al qual l'home no es mata. La fe és la força de la vida. Si un home viu, és perquè creu en alguna cosa. Si no cregués que ha de viure per alguna cosa, no viuria. Si no veu ni comprèn el caràcter il·lusori de tot allò finit, creu en allò finit. Si comprèn el caràcter il·lusori d'allò finit, cal que cregui en allò infinit. Sense fe no es pot viure.

(Fragments adaptats de Confesión, Lev Tolstoi. Barcelona: Acantilado, 2008.)

14 d’abr. 2014

Aclariment (Rigdzin Shikpo)

En relació a l'entrada precedent (Rigdzin Shikpo) unes quantes persones m'heu comunicat que us havia generat una certa confusió. D'alguna manera sembla que es contradiuen diverses idees essencials que s'havien expressat abans en aquest espai. Això també ho ha manifestat un comentari publicat en el blog. D'entrada, us agraeixo aquestes observacions per l'interès que mostren en el tema. A continuació intentaré aclarir els malentesos i mostrar que no hi ha pas contradicció amb res essencial exposat fins ara. Es tracta, més aviat, d'una precisió important, però subtil, que possiblement jo no he sabut destacar abans d'una manera adequada.

Ja coneixem prou la rellevància que té el ser capaços de no deixar-nos arrossegar per les situacions. Que no ens desbordi la còlera, la por, l'excitació, l'angoixa, la tristesa... És per això que en la meditació, i fora de la meditació, es busca de desenvolupar la capacitat de distanciar-nos d'aquestes forces quan ens assalten. Una de les maneres d'introduir aquesta distància metafòrica és no afegir pensaments a la situació en què ens trobem. És a dir, acceptem l'impacte que les emocions i els sentiments produeixen en el cos i l'observem sense reaccionar, sense acompanyar-lo de cap discurs, de cap valoració. És precisament el discurs i la valoració allò que en multiplica l'efecte i ens acaba vencent.

Ara bé, aquesta manera de procedir no s'ha de confondre amb voler-nos aïllar d'allò que ha sorgit. No es proposa mai d'aixecar una mena de cuirassa o mur de protecció per tal que aquests embats no ens afectin. No volem tancar els ulls davant la situació, ni lluitar-hi en contra, ni fugir corrent. Volem acollir-la de cara tal com és, experimentar de ple en què consisteix i, alhora, quedar-nos només amb l'experiència. Aquesta és la pràctica que ens fa forts sense tornar-nos agressius, resistents sense perdre la flexibilitat. L'anomenen l'estratègia del guerrer compassiu. Exigeix consciència plena, la qual significa obertura amb lucidesa. Significa voler viure plenament la vida tal com es presenta, però sense deixar que l'ego imposi els seus interessos.

Certament, aquesta estratègia no és fàcil. Hi haurà ocasions en què ni tan sols la recordarem. Altres vegades sí que la recordarem, però serem incapaços de seguir-la. Finalment, algun cop la recordarem i podrem aplicar-la. Els èxits assolits la reforçaran i ens ajudaran en els propers reptes. Per anar-s'hi habituant ens recomanen de practicar-la sovint en situacions de baixa intensitat en les quals puguem sortir-ne vencedors. És així com guanyarem la confiança necessària per a poder lluitar amb èxit en situacions molt més punyents.

12 d’abr. 2014

Rigdzin Shikpo

La meditació asseguts és bàsica en la pràctica diària, però no és suficient. La pràctica en la vida diària és important perquè molts de nosaltres dediquem poc temps a la meditació formal [asseguts]. No obstant això, hem de ser realistes amb allò que podem practicar.

La pràctica en la vida diària, tradicionalment anomenada "experiència post-meditativa", inclou tot allò que fem a part de la meditació formal. Trungpa Rimpoché solia dir que la meditació en la vida diària no és allò que la majoria de les persones creu. Sovint, es pensa que la pràctica diària consisteix a ser conscients del cos, les sensacions, les emocions i els estats mentals, tant de temps com es pugui. Aquesta idea no és del tot equivocada: aquests elements són la matèria prima de la pràctica. Però allò important és la manera en què els tractem.

Hem d'evitar de convertir-nos en observadors de la nostra experiència. Existeix una certa atracció superficial en ser un observador. [...] L'observador pot distanciar-se de les emocions i de les experiències doloroses. Pot ser que sentim que realment estem experimentant els pensaments, les emocions i els sentiments de manera clara i vívida, quan el cas és que n'estem separats. Però és com veure el món des de darrere d'un vidre; així mai no n'experimentarem la seva naturalesa vertadera.

Pot ser que durant un cert temps tinguem l'aparença d'una persona tranquil·la i equilibrada. Però és com agafar un tigre per la cua. Després d'una estona, l'emoció es fa massa forta i no podem continuar mantenint la sensació de divisió. Més tard, podem arribar a sentir una gran explosió emocional quan la sensació de separació s'ensorri completament. [...] Per què? Perquè hem estat treballant en termes de control i distància.

Fou Trungpa Rimpoché qui m'ho va fer veure. Em va dir que aquesta no era la forma correcta de treballar la lucidesa. Hem d'obrir-nos al fluir dels nostres pensaments i sensacions fins al punt que no hi hagi distància entre nosaltres mateixos i les nostres emocions. [...]

Diuen que allà on hi ha consciència sense la sensació de separació, les emocions no poden fluir sense control. Hauràs de comprovar per tu mateixa si això realment és així. Aquest és un dels axiomes del camí: si ens obrim a les situacions amb lucidesa i consciència, sorgirà una resposta compassiva de manera espontània.

(Text adaptat de No mirar hacia otro lado, Rigdzin Shikpo. Novelda: Ediciones Dharma, 2012.)

1 d’abr. 2014

Vincles

En les tradicions budistes es descriuen moltes maneres d'ajudar-nos a progressar en el cultiu de les qualitats admirables (virtuts o perfeccions), com ara la paciència, l'equanimitat, la generositat, l'amabilitat... Ara volia recordar un exercici que contribueix a mantenir vius els lligams d'afecte i comprensió amb totes les persones. Aquest exercici és important perquè la simple decisió de no trair aquests vincles no resulta suficient. Cal un treball recordatori constant que transformi les inèrcies.

La pràctica passa per dedicar uns moments breus d'atenció i bona voluntat a les persones, desconegudes o conegudes, amb què coincidim, sigui pel carrer, en un comerç, en l'autobús o el tren, en una cafeteria, en la fila d'entrada a un local públic o en qualsevol altre lloc. Aleshores, durant un instant, mirem directament als ulls a la persona que tenim al davant. Tot sovint hi veurem el reflex de l'ansietat, la por, l'angoixa, l'enuig, l'alienació, la desconfiança, el desconcert, la pena, la duresa, la tristesa o el menyspreu. Sigui quin sigui el cas, hi responem sempre de la mateixa manera, desitjant en silenci que aquella persona pugui alliberar-se del patiment que la posseeix. El desig pot ser condensat en una expressió breu que sigui directa i clara i que, alhora, ens resulti satisfactòria. Com ara: "Que puguis alliberar-te del patiment i de les seves causes", "Que puguis obrir el cor", "Que siguis feliç", "Que recuperis la pau", o qualsevol altra de semblant. Aquesta operació es repeteix tantes vegades com vulguem amb tothom amb qui coincidim. Al principi ens pot costar, podem pensar que és una ximpleria perquè el desig no és sincer. Si és el cas, deixarem de banda aquests pensaments i continuarem amb la pràctica sense entrar a qüestionar-la. Amb el temps descobrirem que les paraules ja van acompanyades d'una bona voluntat autèntica.

És una qüestió incerta si aquests desigs ajuden realment la persona sobre la qual els projectem. És molt possible que, d'alguna manera, sigui així. Però tampoc no ens ha d'amoïnar això, podem deixar-ho amb un interrogant. En canvi, allò que queda fora dels dubtes és que la pràctica ajuda a qui la du a terme. Reconeixem en els altres el patiment que a vegades ens assalta a nosaltres mateixos i això ens els fa més propers. Amb aquest exercici la comunicació amb els coneguts i els desconeguts va incorporant un afecte i una comprensió reals; una calidesa que, d'altra manera, potser no hauria sorgit.