Per què visc? Quin sentit té la meva vida finita en aquest univers infinit?
[...]
Sotmetem a l'anàlisi lògica tots els conceptes que identifiquen allò finit amb allò infinit i a través dels quals obtenim el sentit de la vida i els conceptes de Déu, de la llibertat i del bé. Però aquests conceptes no resisteixen l'anàlisi de la raó.
Si no fos tan espantós, seria divertit veure l'orgull i la complaença amb què nosaltres, com si fóssim criatures, traiem la molla i en fem una joguina, i després ens sorprenem que el rellotge hagi deixat de funcionar.
[...]
La fe és el coneixement del sentit de la vida humana, gràcies al qual l'home no es mata. La fe és la força de la vida. Si un home viu, és perquè creu en alguna cosa. Si no cregués que ha de viure per alguna cosa, no viuria. Si no veu ni comprèn el caràcter il·lusori de tot allò finit, creu en allò finit. Si comprèn el caràcter il·lusori d'allò finit, cal que cregui en allò infinit. Sense fe no es pot viure.
(Fragments adaptats de Confesión, Lev Tolstoi. Barcelona: Acantilado, 2008.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada