En les tradicions budistes es descriuen moltes maneres d'ajudar-nos a progressar en el cultiu de les qualitats admirables (virtuts o perfeccions), com ara la paciència, l'equanimitat, la generositat, l'amabilitat... Ara volia recordar un exercici que contribueix a mantenir vius els lligams d'afecte i comprensió amb totes les persones. Aquest exercici és important perquè la simple decisió de no trair aquests vincles no resulta suficient. Cal un treball recordatori constant que transformi les inèrcies.
La pràctica passa per dedicar uns moments breus d'atenció i bona voluntat a les persones, desconegudes o conegudes, amb què coincidim, sigui pel carrer, en un comerç, en l'autobús o el tren, en una cafeteria, en la fila d'entrada a un local públic o en qualsevol altre lloc. Aleshores, durant un instant, mirem directament als ulls a la persona que tenim al davant. Tot sovint hi veurem el reflex de l'ansietat, la por, l'angoixa, l'enuig, l'alienació, la desconfiança, el desconcert, la pena, la duresa, la tristesa o el menyspreu. Sigui quin sigui el cas, hi responem sempre de la mateixa manera, desitjant en silenci que aquella persona pugui alliberar-se del patiment que la posseeix. El desig pot ser condensat en una expressió breu que sigui directa i clara i que, alhora, ens resulti satisfactòria. Com ara: "Que puguis alliberar-te del patiment i de les seves causes", "Que puguis obrir el cor", "Que siguis feliç", "Que recuperis la pau", o qualsevol altra de semblant. Aquesta operació es repeteix tantes vegades com vulguem amb tothom amb qui coincidim. Al principi ens pot costar, podem pensar que és una ximpleria perquè el desig no és sincer. Si és el cas, deixarem de banda aquests pensaments i continuarem amb la pràctica sense entrar a qüestionar-la. Amb el temps descobrirem que les paraules ja van acompanyades d'una bona voluntat autèntica.
És una qüestió incerta si aquests desigs ajuden realment la persona sobre la qual els projectem. És molt possible que, d'alguna manera, sigui així. Però tampoc no ens ha d'amoïnar això, podem deixar-ho amb un interrogant. En canvi, allò que queda fora dels dubtes és que la pràctica ajuda a qui la du a terme. Reconeixem en els altres el patiment que a vegades ens assalta a nosaltres mateixos i això ens els fa més propers. Amb aquest exercici la comunicació amb els coneguts i els desconeguts va incorporant un afecte i una comprensió reals; una calidesa que, d'altra manera, potser no hauria sorgit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada