31 de des. 2015

Progrés

Va escriure el jesuïta indi Anthony de Mello que "la raó principal per la qual no trobem Déu és que el nostre desig d'Ell no és prou vehement". Crec que podem expressar la mateixa idea dient que la raó principal per la qual no ens lliurem plenament a la Vida és que no ens sembla que sigui quelcom prioritari. Més aviat ens sembla que mantenint-nos ben entretinguts amb les ocupacions pròpies de les nostres vides particulars ja podem anar passant. Perduts enmig de maldecaps, bregues i patiments sense fi, és clar; però anem fent. Qui dies passa, anys empeny. Donem per bo que hem de resignar-nos a un cert malestar de fons, malgrat les satisfaccions superficials, i que podem viure sense retrobar la Vida (sense Déu, diu de Mello).

Fins i tot quan estem més o menys compromesos amb una via espiritual, ens permetem de considerar-la quelcom afegit a les altres activitats quotidianes. No res veritablement urgent, essencial, sinó un interès complementari, que queda molt bé que hi sigui i que, a estones, ens dóna un cert consol o una mica de pau. Però la major part del temps s'escola perseguint desitjos secundaris, aquells que no poden eliminar el malestar, que només ens el poden fer oblidar durant una estona. D'aquesta manera no és estrany que no avancem gaire en el camí que (suposadament) volem seguir. El desig d'alliberar-nos no és prou vehement, no té prou empenta, i el resultat és que l'alliberament mai no arriba. Ens falta convicció i confiança. Aleshores, potser arribem a creure que el fracàs es deu al fet que no hem triat bé el camí, i que potser un altre encaixaria millor amb la nostra manera de ser. Potser sí, però sovint és un diagnòstic que defuig la nostra responsabilitat. La dificultat principal rau en nosaltres mateixos. Només la podrem superar si la reconeixem sense embuts i actuem en conseqüència.

Que el nou any ens permeti aplegar la força i la determinació que ens calen per estimar la Vida: amb gratitud i coratge, sense temors ni condicions. Perquè és només en ella on podem donar valor i sentit a la nostra existència i a la de tots els altres éssers.

22 de des. 2015

Joc

La possibilitat d'entendre la vida com un joc, amb les implicacions que aquesta opció comporta. Un joc on allò important no és què passa mentre jugo, sinó com jugo. Veure-la com un joc no significa pas que sigui una fotesa, quelcom intranscendent, per passar l'estona. Més aviat significa que no m'he de preocupar de com anirà el joc, de si aconseguiré alguna cosa o altra, allò que compta és estar pel joc, jugar amb cos i ànima. En aquest sentit es distingeix d'una competició, on hi ha un enfrontament en què una part vol vèncer l'altra i allò que compta és el resultat final. Tot joc es pot transformar en una competició, però competir és diferent de jugar.

Quan em prenc seriosament la vida com un joc, les circumstàncies mai no esdevenen problemes. Senzillament, durant el joc les situacions van canviant i responc en funció de les que em trobo en cada moment, amb els recursos o les opcions de què disposo. Potser alguna vegada puc mirar d'anticipar què succeirà, però, al capdavall, serà allò que hagi de ser. No cal que m'amoïni, només he de seguir jugant. Sense incertesa el joc seria una rutina. No controlo, doncs, el joc, té una dinàmica que se m'escapa, en sóc part i és de la meva participació que m'he d'ocupar. És segur que el meu jugar d'ara influirà en què ens trobarem després, però no puc saber com es manifestarà aquesta influència. He de confiar i jugar bé pel gust de jugar bé.

En el jugar no hi puc guanyar ni perdre res. Tot guany i tota pèrdua és un altre element dins del joc. Així doncs, puc jugar relaxat, sense neguit i sense por, disposat a acceptar tot allò que es presenti en la manera en què es presenti. Tampoc no he de voler canviar les regles del joc, elles em vénen donades. Algunes potser m'agraden, d'altres, no tant, però les meves preferències no signifiquen res en el joc. Queixar-me o discutir les normes és una ximpleria que només aconsegueix desbaratar el joc, evidencia que no he entès res. De la mateixa manera, acceptaré les jugades dels altres jugadors, no he pas de voler que juguin tal com ho faria jo, perquè al capdavall cadascú juga com pot.

2 de des. 2015

Felicitat

En què consisteix la felicitat? De què depèn? Pot ser estable i duradora? Podem ser feliços malgrat tota la misèria i el dolor que hi ha en el món? Aquestes són preguntes que m'han plantejat i que no vull eludir, malgrat que no les tinc totes. Provaré de respondre-les a partir de la meva comprensió i experiència actuals. Segur que serà una resposta incompleta i, molt possiblement, provisional.

La felicitat és definida com un estat d'ànim plenament satisfet. Satisfacció remet a acontentament. És, doncs, un acontentament complet (satisfacció amb allò que hom té, amb allò que hi ha, no desitjar res més). Notem, de passada, que ser feliç no significa pas desbordar d'alegria i de benestar d'una manera exagerada, això seria eufòria. Esbossada a partir d'aquestes nocions del diccionari, no costa gaire de veure que la felicitat no pot ser obtinguda a partir d'allò que podem posseir o assolir en el món. Certament que en les coses del món hi podem trobar satisfaccions, gaudis i alegries, però aquestes coses apareixen només de tant en tant (sovint sense poder-les planificar) i duren poc o molt poc. De seguida ens en cansem, o canvien, o es manifesten inconvenients que no havien estat previstos, o bé sorgeixen altres desitjos encara no satisfets que ens atrauen amb més força. En aquest sentit, la satisfacció que podem trobar en allò que el món ens pot oferir és escassa, breu i incerta. Si hi afegim la contemplació o el simple pensament de la infelicitat de tants altres que tenim ben a prop, la nostra satisfacció s'escola de seguida, com l'aigua entre les mans.

Això és tot? No hi ha doncs manera d'aspirar a una felicitat plena, estable i duradora? Sí que hi és. I l'aspiració a assolir-la no és tan sols lícita i viable, sinó que, si fem cas del Dalai Lama, és allò a què ens hem d'aproximar tant com puguem. Com? 

El primer pas és reconèixer que la felicitat no pot ser trobada en el món. On, doncs? Només queda un altre lloc a l'abast, nosaltres mateixos. La felicitat, si pot néixer o manifestar-se, sorgirà des del nostre interior. El segon pas és conseqüència del primer, i comporta acceptar que no dependrà ni d'allò que puguem obtenir ni d'allò que puguem dur a terme, perquè tant l'un com l'altre continuen essent exteriors a nosaltres mateixos. Descartats el tenir i el fer, què queda? Queda el ser.

Quina relació hi ha entre allò que som i la felicitat? Esdevenim felicitat en la mesura en què deixem de perseguir-la, quan deixem de ser algú que està orientat cap a la satisfacció de desitjos a través de l'obtenció de béns o de l'èxit en les activitats. Notem, aquí, que no se'ns demana la renúncia a tots els desitjos (tenir desitjos, per senzills que siguin, és inevitable en nosaltres), allò que se'ns demana és deixar de viure atrapats en la dinàmica de voler satisfer els desitjos que puguin sorgir. Esdevenim felicitat en la mesura en què reconeixem la nostra naturalesa com a contenta i plena, la qual cosa significa deixar d'identificar-nos amb algú que està sol, que necessita molt i que ha de lluitar de valent per aconseguir-ho.

Aquesta felicitat, que no és altra cosa que serenitat i acontentament, ¿pot mantenir-se davant del dolor dels altres? Sí, perquè acabem de dir que no depèn de res exterior, ni per augmentar ni per disminuir. Que es mantingui no significa pas que sigui indiferent davant d'aquest dolor. Significa, més aviat, que la persona que esdevé felicitat està en condicions d'ajudar realment els qui té a prop i ho necessiten, perquè ho pot fer des de la pau i la lucidesa. En canvi, si qui vol ajudar encara està molt abocat al món exterior, sovint retorna als necessitats un patiment addicional que incrementa la seva desesperació. És el patiment, en forma de malestar i por, que es genera en qui vol ajudar a partir del neguit que sent pel dolor que troba davant seu.

26 de nov. 2015

Recordatori (II)

Potser fa temps que medites amb continuïtat, mesos, tal vegada anys, i et sembla que no has experimentat cap transformació notable en la teva vida. Tens la impressió que no et funciona, però segueixes amb la rutina. Si aquest és el teu cas, les ratlles que vénen a continuació potser et poden ajudar a revisar la teva pràctica, potser hi pots trobar alguna pista sobre què podries canviar, introduir o abandonar, per tal que la meditació aplegués el poder que ha perdut (o mai no ha tingut). Són observacions ja expressades abans, en entrades diverses, però m'ha semblat que aquest recordatori no seria pas balder del tot, que algun profit se'n podria traure. Es tracta d'unes consideracions breus, genèriques i essencials, de manera que volen ser aplicables a tot tipus de pràctica o tècnica meditativa. Haurien de tenir sentit sigui quina sigui l'escola o la tradició seguida.

Meditem quan entrem conscientment en una determinada actitud que ens manté ancorats sense esforç en l'existència, en l'ara i aquí. En la meditació es tracta de ser allò que som, i prou. No hi ha cap feina a fer, res per controlar, dirigir o analitzar. És molt més senzill. Hem de deixar-ho estar tot i, alhora, adonar-nos d'aquest abandonament. El tot inclou el jo que vol meditar. Només ha de quedar la presència. Una gran obertura, impersonal, desarmada, serena i silenciosa, enmig de tot allò que pugui sorgir. De fet, l'expressió "jo medito" és contradictòria. Mentre es manté actiu aquest jo superficial no hi ha meditació. Quan hi ha meditació el jo superficial queda temporalment dissolt en la consciència.

La meditació no és una activitat més entre les moltes que podem desplegar durant una estona al llarg del dia. Si el nostre retrobament espiritual es limita a aquestes interrupcions, mentre que la resta de les hores vivim d'esquena a la consciència, abocats a l'agitació dels sentits i de la ment ordinària, la meditació serà també superficial i vana. Voler fragmentar la realitat en píndoles i prendre'n alguna de tant en tant, no és una bona idea. Cal que l'actitud que adoptem durant la meditació sigui també present, encara que fràgil o feble, durant la resta del dia, cada dia. La determinació i la humilitat ens seran imprescindibles.

24 de nov. 2015

Jacques Philippe

Totes les raons que tenim per perdre la pau són males raons.

                                                            ***

La condició necessària i suficient per a la pau interior és la bona voluntat, un cor net. La bona voluntat no és la perfecció, la santedat plena, perquè pot coexistir amb vacil·lacions, amb imperfeccions, fins i tot amb faltes, però és el camí.

                                                            ***

La inquietud que ens provoca la manca de béns temporals materials, morals, o fins i tot, espirituals, o bé el temor de perdre'ls, ens allunya de la pau interior. Ens convé recordar que la mesura de la providència divina per a nosaltres és la confiança que tenim en ella.

                                                            ***

Per tal que l'abandonament sigui autèntic i engendri la pau, cal que sigui complet; que ho posem tot, sense excepció, a les mans de Déu. No hem de tractar d'organitzar res personalment, ni voler "salvar-nos" per nosaltres mateixos en cap terreny; sigui material, afectiu o espiritual.

                                                            ***    
                                                            
Sovint es produeixen fets en què correm el risc de perdre la pau interior, és el cas d'alguna persona propera que es troba en circumstàncies difícils. La compassió que sentim sol ser inquieta i confusa. Podem sentir preocupació i angoixa pel seu patiment, però no ha de ser motiu de desesperació. La nostra implicació en el dolor aliè a vegades prové més de l'amor propi que no pas d'un amor vertader cap al proïsme. No suportem el patiment aliè perquè tenim por de patir nosaltres.
Hem d'acompanyar les persones que pateixen i fer per elles tot allò que sigui possible humanament i espiritualment, és el nostre deure, però sempre en un clima d'abandonament i de confiança en l'amor de Déu.

                                                            ***

A vegades perdem la pau perquè ens sembla que no avancem prou pel bon camí, que tenim encara massa defectes. Però res no endarrereix tant el progrés en alguna qualitat com el desig de voler assolir-la de pressa. No només hem d'estar molt atents a allò que volem, sinó també a la manera en què ho volem.

                                                            ***

Una altra causa que ens fa perdre la pau és la incertesa, el desconcert que ens provoca haver de prendre una decisió que no veiem amb prou claredat. Ens agradaria ser infal·libles, no errar mai, però en aquest desig hi ha molt d'orgull i, també, el temor de veure'ns jutjats pels altres. L'única perfecció vertadera és la de l'amor. Quan no sàpigues què fer, pregunta a l'amor.


(Fragments adaptats de Jacques Philippe, La paz interior. Madrid: Rialp, 2014.)

15 de nov. 2015

El sentit

Quin sentit té, si és que n'hi ha, aquesta vida que m'ha tocat de viure? Què he de fer? Com he de viure-la? Aquestes són preguntes que sorgeixen gairebé a tothom tard o d'hora. I ja que apareixen, hi volem trobar una resposta. De respostes se'n poden considerar moltes, des d'àmbits diferents, i totes elles són defensables. Aleshores, quina ens quedem? O, d'altra manera, quina és la correcta? 

No em sembla que hi hagi la reposta correcta. De fet, la dificultat principal és que, sigui quina sigui la resposta considerada, no pot ser mai una resposta trobada (on la trobaríem?), és sempre una resposta donada. El sentit, cas que convingui, ha de ser donat per cadascú. Ni és evident i manifest, ni pot ser deduït. Vol dir això que no hi és? No necessàriament. Però per a qui en dóna un i l'assumeix, aquest esdevé tan real i vertader com si hagués estat revelat.

Per tant, no és possible donar una resposta general a aquestes preguntes que sigui vàlida per a tothom. La meva resposta és doncs, particular, la resposta que hi he donat. Aquesta. La finalitat de la vida que sóc és aprendre a permetre que s'expressi en tota circumstància allò millor que hi ha en mi. Què és allò millor que hi ha en mi? No és pas cap misteri. Coincideix de ple amb allò millor que hi ha en tu. És pau, alegria, equanimitat, compassió, bondat, confiança, generositat, senzillesa i paciència.

13 de nov. 2015

L'oblit

La proposta de les tradicions espirituals és que l'essència de l'ésser humà, com a expressió de la Font de Vida, és consciència, pau, felicitat, silenci, amor. Totes elles són facetes diferents amb què podem copsar aquesta Font en nosaltres. Si deixem de banda les psicopaties, els trastorns greus, podem dir que el mal apareix en el món quan ens allunyem d'aquesta naturalesa essencial, quan ens hi girem d'esquena i comencem a actuar com a individus aïllats i independents que persegueixen a cegues les satisfaccions personals. El mal seria doncs resultat d'aquest oblit i de l'actuació centrada en l'ego que se'n deriva. Ell mateix no tindria substància perquè és només una negació, un allunyament del bé. Tal com la foscor, que no és per si mateixa sinó que és deguda a l'absència de llum.

Aquesta concepció permet explicar com és que en el món hi sorgeixen actuacions cruels o malintencionades que ens resulten difícils d'entendre perquè sembla que són del tot irracionals, que no beneficien ningú, ni tan sols qui les comet. És el cas, com ara, d'aquelles situacions en què algú està disposat a què tothom al seu voltant (ell inclòs) perdi un bé objectiu, però potser parcial, si no pot obtenir el bé sencer que creu que li correspon. «Que s'enfonsi el món si jo no puc fer la meva!» Per desgràcia, hi ha molts casos d'aquesta mena, i les conseqüències poden ser esfereïdores per a milions de persones quan qui actua així té prou poder. Però a escala més petita també passa arreu, en la família, en la feina o en una comunitat de veïns. Ens pot semblar que en aquests casos es busca el mal per fer mal, i res més. Però sembla que no és així. Tothom busca sempre el bé ―allò que considera el bé―, tot i que de vegades per camins molt equivocats.

És habitual que qui comet injustícies escandaloses hagi patit abans alguna injustícia greu (o que ha viscut com a lesió greu) i que no hagi sabut integrar-la en la seva vida com una experiència més i una ocasió d'aprenentatge. Qui actua amb crueltat és perquè ha patit la crueltat sobre el seu cor o sobre la seva pell. Qui busca els diners o el poder sense límits creu que en la riquesa o el domini hi ha una garantia de benestar, de seguretat davant de les amenaces que veu en el món. Qui se sent molt desgraciat pot buscar el consol essent ocasió de desgràcia per a d'altres. Li pot semblar que així s'allibera de part del seu malestar, la qual cosa no és certa, però així ho pot viure si encara no ha conegut res millor.

La pretensió (impossible) de separar-nos de la Vida és ignorància. D'aquí vénen un munt de confusions, de temors i de disbarats. Allò que anomenem el mal és la conseqüència manifesta que en resulta. Els éssers humans podem estar malalts i podem viure en la ignorància, per això podem actuar de manera esgarrifosa, però no podem ser malvats perquè la nostra essència és en la llum.

3 de nov. 2015

Llibertat

Ens ha estat dit que en els éssers humans de llibertat veritable només n'hi ha una: la llibertat d'escollir entre deixar que la Vida es desplegui tal com es presenta en cada moment, o bé oposar-hi alguna forma de resistència. Ens ha estat dit, també, que tota forma de resistència és inútil, en el sentit que el desplegament continuarà de la mateixa manera, amb l'afegit que destruirà tota resistència que trobi pel camí.

A banda d'aquesta elecció, no n'hi ha cap altra de lliure. Les tries aparents que duem a terme en el món ens semblen exercicis de llibertat, però no ho són pròpiament perquè apareixen com a expressió dels desitjos, les aversions, els temors, les múltiples influències externes i les inclinacions innates que ens dominen. Tots aquests factors tenen molta força i no els hem pas triat lliurement, s'imposen en nosaltres i determinen què decidim en cada moment.

Ens pot semblar que sorgeix aquí una situació paradoxal, segons la nostra perspectiva ordinària de la llibertat, en què quan exercim adequadament l'única llibertat de què disposem resulta que renunciem a voler imposar la nostra voluntat. En realitat, aquesta paradoxa aparent es desfà tan aviat com comprenem que deixar actuar la Vida en nosaltres comporta abandonar la il·lusió que som individus autònoms i autosuficients. Quan perdem la por a no ser ningú i deixem anar aquest control a què ens aferrem inútilment, i en contra nostra, resulta ser que cada cosa es va col·locant al seu lloc i que tot allò que convé fer es va fent tal com escau. No només, doncs, no quedem aturats enmig dels quefers quotidians, sinó que tot avança amb una dinàmica pròpia, molt més senzilla, de la qual ens podem despreocupar completament, tan sols ens cal percebre-la i respectar-la. Podem expressar-ho dient que la Vida sap molt millor que nosaltres què ens convé; a canvi, només demana que no ens en vulguem desentendre de cap manera.

14 d’oct. 2015

Zhuangzi

El Cel és a dins, allò humà és a fora. El teu poder d'actuar rau en allò que [en tu] hi ha de celeste. Sàpigues en què consisteixen l'actuació del Cel i l'actuació humana, situa't en el poder d'actuar basant-te en el Cel. Tant si avances com si retrocedeixes, tant si entres en tu mateix com si surts de tu, els teus actes seran justos i les teves paraules perfectes.

                                                                ***

Allò que anomeno aprendre és aprendre allò que no s'aprèn. Allò que anomeno actuar és dur a terme allò que no es pot dur a terme [voluntàriament]. Allò que anomeno discernir és discernir allò que no es pot discernir [intencionadament]. El coneixement superior és aquell que s'atura davant d'allò que no pot conèixer. El torn celeste derrota aquells que no l'assoleixen.

                                                                ***

"He progressat", digué Yan Hui.
"Com?", preguntà Confuci.
"Oblido la bondat i la justícia", contestà Yan Hui.
"Està bé", observà Confuci, "però no és suficient".

Quan es van retrobar, Yan Hui digué:
"He progressat".
"Com?", va demanar Confuci.
"Oblido els rituals i la música", explicà Yan Hui.
"Està bé", opinà Confuci, "però no és suficient".

Quan es van retrobar de bell nou, Yan Hui digué:
"He progressat".
"Com?", va demanar Confuci.
"Puc quedar-me assegut en l'oblit", contestà Yan Hui.
"Què vols dir amb això?", li demanà Confuci intrigat.
"Deixo anar els membres, m'acomiado de la vista i de l'oïda,
perdo la consciència de mi mateix i de les coses,
resto completament sense traves,
això és allò que anomeno quedar-me assegut en l'oblit."
Confuci digué:
"Si no tens traves no tens prejudicis favorables [ni desfavorables].
Si t'uneixes a les metamorfosis de la realitat, res no et coarta.
T'has convertit en un savi. Accepta que jo, Qiu, em converteixi en deixeble teu!"


(Text adaptat de Jean François Billeter, Cuatro lecturas de Zhuangzi. Madrid: Ediciones Siruela, 2003.)

2 d’oct. 2015

Astúcia

La meditació és un bon exemple d'un àmbit on sovint les paraules apunten a quelcom que no coincideix amb el significat literal, ordinari, que elles tenen. Aquest fet pot crear malentesos, però és inevitable. Hi ha grans espais en l'experiència humana que convé descobrir i no oblidar, i això ho fem habitualment a través del llenguatge. Les paraules no són allò a què ens referim, però, malgrat els riscos, només elles ens poden situar en la direcció correcta cap a un allò que no es pot reduir a conceptes.

En el cas de la meditació fem servir expressions com ara, "A la Rosa li va molt bé la meditació" o, "Jo medito mitja hora cada matí". Aquestes frases tan senzilles serveixen per a referir-nos a experiències que poden ser molt diverses, ja ho veurem. Per això resulta tan important ser conscients de què estem parlant, per tal de no enganyar-nos sobre què s'està fent, què es busca i què se'n pot esperar.

Amb l'ànim de poder contrastar una mica les possibilitats tan variades que hi ha, podem prendre com a criteri l'objectiu que es persegueix. Així, és possible distingir tres maneres de considerar la meditació.

1. Allò que es busca és una relaxació que permeti calmar la ment i fugir del malestar que provoca. Interessa aprendre a pacificar-la. En aquest cas, hi ha un jo empíric que vol allunyar-se de l'agitació de la seva ment. Com a tal, la ment no és qüestionada, i el jo empíric, encara menys.

2. Quan interessa dur a terme una introspecció, amb el propòsit final de descobrir com actua la ment. En aquí hi ha, doncs, la voluntat de qüestionar-la, per poder protegir-se dels seus efectes perniciosos. El jo empíric no vol defugir la ment, més aviat busca d'ensinistrar-la, de posar-la al seu servei i així esdevenir algú millor en un cert sentit.

3. El cas en què l'objectiu final és reconèixer que la ment no té una existència pròpia al marge del jo vertader, la Consciència (la nostra naturalesa essencial), sinó que n'és una projecció i que, per tant, també en són una projecció tots els productes de la ment, començant pel jo empíric amb què ella s'identifica. En el límit, es vol posar fi a aquesta il·lusió en què un jo empíric es veu real i separat de la Font, la qual és consciència de si mateixa, consciència d'ésser, sense cap determinació afegida.

La tercera alternativa seria pròpiament la meditació. Les dues primeres són pràctiques lícites i ben intencionades, és clar, que poden produir un cert benestar i una claredat mental que durin mentre la pràctica es du a terme. En el millor dels casos, els efectes es poden perllongar durant un cert temps posterior a la meditació. Però no arriben a allò que pot facilitar la meditació segons es sintetitza en la tercera alternativa; són una altra cosa diferent, tècniques de relaxació i d'introspecció. A través seu no ens és possible arribar, ni acostar-nos, a la nostra vertadera naturalesa, el nostre jo essencial.

Constitueix, doncs, un gran perill mantenir el propòsit d'alliberament, de despertar i, alhora, entendre i practicar la meditació segons alguna de les dues primeres concepcions esmentades. Aquesta pot ser una trampa fatal. Trampa, perquè és un autoengany molt subtil. Fatal, perquè la persona implicada creu que està avançant en la bona direcció quan, de fet, només fa voltes sobre si mateixa. Manté actiu un procés que reforça el seu ego en permetre, sense adonar-se'n, que s'amagui i creixi sota una capa d'espiritualitat que és tan sols una aparença.

Una consideració final. En el nostre entorn és molt poc freqüent que algú s'iniciï en la meditació segons la tercera alternativa. Més aviat es comença per la primera o la segona, o per quelcom que s'hi assembla. Aquestes dues primeres alternatives sempre tenen oberta l'opció de passar a la tercera, cas que la persona en senti la necessitat. Per tant, no han de ser mai menystingudes perquè, a banda dels beneficis intrínsecs que ofereixen, poden significar la via d'accés a una investigació més àmplia i profunda d'un mateix.

27 d’ag. 2015

Ping-pong

Quan es juga a ping-pong (o a altres jocs de pala o raqueta, com ara el tennis o el pàdel) es tracta de tornar sempre la pilota al jugador que hi ha a l'altre costat de la xarxa. Jugar a ping-pong, doncs, passa per mirar de retornar la pilota cada vegada que arriba al nostre camp. En el cas de la competició, no només retornar-la, sinó col·locar-la de tal manera que a l'altre jugador li resulti difícil fer el mateix i, en el millor dels casos, no pugui. Però considerem ara el cas de jugar a ping-pong sense competir.

La forma de vida que predomina entre nosaltres comparteix l'essència del jugar a ping-pong. Pilota que ens arriba, pilota que volem retornar. És a dir, reaccionem sempre davant de tot allò que ens afecta. Amb diversos graus i matisos, la reacció bàsicament és de tipus favorable, desfavorable o indiferent. La ment processa tot allò que li arriba i ho retorna després d'haver-ho passat pels seus filtres (els de cadascú).

Aquesta forma de conducta certament és molt útil en determinades circumstàncies on la supervivència demana una actuació ràpida i decidida. Per exemple, quan notem que ens cremem o davant d'una agressió física. També hi entren aquí comportaments com ara aturar-nos sistemàticament quan conduïm i apareix un semàfor amb el vermell il·luminat.

No obstant això, en la major part de les situacions ordinàries en què ens trobem cada dia, no cal ni la urgència de protegir la vida ni l'automatisme propi de la frenada davant del semàfor vermell. Podem retardar la reacció, podem deixar que la situació es desplegui tal com és, sense interferir-hi immediatament amb la interpretació apressada que hem improvisat o recollit de la memòria a partir d'experiències passades. Hi poden haver raons importants per a la pausa. Com ara, no tenir clar què convé més, o voler disposar de més informació o estar massa trasbalsats, nerviosos, cansats, tristos, enfadats o espantats.

No és obligat viure tothora com si juguéssim a ping-pong. Podem descansar, deixar anar la pala una estona i continuar més tard, quan hi vegem més clar i la reacció hagi guanyat consciència. Aleshores, ja no serà una reacció, haurà esdevingut una resposta.

17 d’ag. 2015

Sri Ramana Maharshi (II)

Devot: Ja he entès que el Jo es troba més enllà de l'ego. El meu coneixement és teòric, no és pràctic. Com puc reconèixer el Jo en la pràctica?

Ramana Maharshi: Reconèixer el Jo no és obtenir quelcom que no hi era. El Jo sempre és present. Només cal abandonar el pensament "no he reconegut el Jo".

D: Aleshores, no s'ha d'intentar res.

RM: No. Aquest reconeixement és quietud en la ment, pau. No hi ha cap instant en què el Jo deixi de ser. Mentre encara hi ha dubtes, o la sensació de no reconeixement (visió clara) del Jo, calen intents per a desfer-se dels pensaments. Els pensaments són deguts a la identificació del Jo amb quelcom que no és el Jo. Quan tot allò que no és el Jo desapareix, roman el Jo [...]
Absència de pensaments no significa buidor. Hi ha d'haver algú que reconegui la buidor. El coneixement i la ignorància estan en la ment; sorgeixen de la dualitat. El Jo rau més enllà del coneixement i la ignorància. És llum, consciència pura. No és mai nou, correspon a l'eliminació de la ignorància, res més.
La buidor és el mal que resulta d'explorar la ment. La ment ha de ser arrencada, arrel i branques. Adona't de qui és el pensador, qui és el buscador. Roman com el pensador, com el buscador. Aleshores, tots els pensaments desapareixeran.

D: L'ego romandrà, el pensador.

RM: Aquest ego és ego pur, lliure de pensaments. Correspon al Jo. Mentre hi hagi identificacions equivocades hi haurà dubtes i sorgiran preguntes inacabables. Els dubtes tan sols s'acabaran quan s'acabi amb allò que no és el Jo. Estableix-te en el pensador. Només quan abandones el pensador apareixen els objectes a l'exterior i els dubtes en la ment.


(Text adaptat de Talks with Ramana Maharshi. Carlsbad, California: Inner Directions Foundation, 2000.)

30 de jul. 2015

Etty Hillesum

Pensant no arribaré mai enlloc. Pensar és una ocupació bonica i altiva quan s'estudia, però mai no es pot "sortir pensant" dels estats d'ànim difícils. Per a això cal actuar d'una altra manera. Hom ha de comportar-se de forma passiva i escoltar. Retrobar el contacte amb un trosset d'eternitat.

                                                                    ***

Aquesta és la teva malaltia: vols definir la vida amb les teves pròpies fórmules. Vols abastar totes les manifestacions de la vida amb la ment, en lloc de deixar-te embolcallar per ella. És possible ficar el cap en el cel, però no es pot ficar el cel en el cap. Vols crear cada vegada un món nou, en lloc de gaudir-ne tal com és.

                                                                    ***

Estar reconciliada amb la vida. No sóc jo, com individu, qui vol o ha de fer quelcom. La vida és gran i bona, fascinant i eterna. Quan es posa massa èmfasi en un mateix i hom s'agita i s'irrita, aleshores s'escapa aquest flux gran i poderós que és la vida.

                                                                     ***

Molt de tot allò que fem és, al cap i a la fi, només una imitació o una obligació imaginària, o una idea falsa, de com hauria de ser un ésser humà. L'única seguretat sobre com s'ha de viure i què s'ha de fer, només pot provenir de les fonts que brollen en les profunditats.

                                                                     ***

Tot forma part de la vida. Cal donar cabuda a totes les coses i considerar-la en la seva totalitat com una unitat per tal que en resulti un conjunt complet. Tan aviat com se'n vol excloure o negar alguna de les seves parts, tan aviat com s'assumeix arbitràriament una part delimitada de la vida, però no el tot, aleshores, perd el sentit, deixa de ser un conjunt únic i tot esdevé arbitrari.

                                                                     *** 

La majoria de les persones tenen en el cap idees estereotipades sobre la vida. Cal alliberar-se de totes les idees, de totes les formes d'anquilosament; renunciar als aferraments i tenir el valor de deixar-ho anar tot. Abandonar totes les normes, totes les convencions, i gosar donar el gran salt en el cosmos. Aleshores, només aleshores, la vida esdevé infinitament rica i esponerosa, fins i tot enmig del patiment més profund.


(Fragments adaptats de Una vida conmocionada. Diario 1941-1943. Rubí: Anthropos, 2007.)

22 de juny 2015

Aldous Huxley

Parlar sense mesura i indiscriminadament és moralment dolent i espiritualment perillós. [...]

Si analitzem les paraules que deixem anar al llarg d'un dia qualsevol, ens adonarem que la majoria es podrien classificar en tres grups principals: paraules inspirades per la malícia i la poca caritat envers els nostres semblants; paraules inspirades per la cobdícia, la sensualitat i l'amor propi; paraules inspirades per la pura imbecil·litat i pronunciades sense solta ni volta, simplement per fer un soroll que ens distregui. [...] 

Totes aquestes paraules vanes, tant les ximples com les egocèntriques, així com les poc caritatives, esdevenen obstacles en el camí del coneixement unitiu del fons diví, una dansa de pols i mosques que enfosqueix la llum interior i exterior. La cura de la llengua (que també és, evidentment, una cura de la ment) no és només una de les mortificacions més dificultoses i penetrants; també és la més fructífera.

(La filosofia perenne. Lleida: Pagès editors, 2008.)

7 de juny 2015

Presència

Presència, en el sentit d'estar present en la situació en què ara em trobo: lloc, moment i circumstàncies, tant les internes com les externes. Aquesta és una qualitat superior, poc habitual. No obstant això, cultivar-la esdevé fonamental per a qualsevol persona que vulgui viure una vida plena (un clar exemple d'això és el valor que se li atorga en la tradició budista).

En la presència hi va inclosa l'atenció conscient, és a dir, l'atenció acompanyada de la consciència o seguiment d'aquesta atenció. L'atenció conscient que observa amb un interès que no busca res, que no jutja ni interfereix en allò que es manifesta (mindfulness) estaria integrada en la presència a què ens referim. Però, tot i ésser això tan estimable, encara hi ha més.

L'element addicional que volem destacar és l'obertura. Aquesta actitud, a través de la qual expresso, no només que puc aguantar estar ara i aquí amb això que està succeint, sinó que vull estar-hi, sense presses, encara que potser no em resulti gaire útil o agradable. L'obertura explicita un lliurament profund cap a l'altre (els altres) o cap a la situació. En aquest estat, la ment queda en silenci i l'acció, quan apareix en forma de gestos, actes o paraules, transmet l'afecte espontani en què es basa aquesta disposició incondicional a l'acollida.

A la major part de nosaltres la presència sostinguda ens costa, ja hem vist per què. Però es pot treballar. El camí a seguir és la determinació a practicar-la sense parar esment en les dificultats.

23 de maig 2015

Eileen Caddy

8 d'agost

A mesura que aprens a acceptar la Meva voluntat i a caminar pels Meus senders, començaràs a conèixer el sentit de la pau i l'harmonia internes. L'amor omplirà el teu cor, la teva comprensió creixerà, et tornaràs més oberta, més tolerant, i veuràs amb més claredat que hi ha molts camins que porten fins a Mi. Aprendràs a viure i a deixar viure, i ja no tindràs el convenciment que el teu camí és l'únic que hi ha. No tornaràs a ser dogmàtica respecte a res, sinó que d'una manera callada i confiada seguiràs el teu camí sabent que és el que et convé a tu. No intentaràs tornar a canviar les altres persones, sinó que aprendràs a viure de tal manera que aquestes persones voldran saber què és allò que tu tens i elles no. No oblidis mai que pots ensenyar molt més a través de l'exemple. Si fas la Meva voluntat en silenci, això tindrà molt més efecte sobre la humanitat que si pronuncies moltes paraules meravelloses que vénen de les altures però deixes de viure allò que prediques.

9 de setembre
 
Si una ànima intenta obtenir tant com pot de la vida sense donar, no serà capaç de trobar una felicitat autèntica i duradora, perquè allò que procura satisfacció i una alegria profunda és pensar en els altres i viure per als altres. Ningú no pot viure per a si mateix i ser feliç. Sempre que et trobis amb una sensació de malestar i insatisfacció en la vida, pots estar segura que això és degut al fet que has deixat de pensar en altres persones i t'has enredat massa en tu mateixa. La manera de canviar és començar a pensar en algú altre i en fer alguna cosa per als altres fins que el jo sigui completament oblidat. Hi ha tantes ànimes necessitades que sempre veuràs la manera d'ajudar algú que tens a prop. Així doncs, per què no obres els ulls i el cor i permets que la llum et mostri el camí i l'amor guiï els teus actes?


(Text adaptat de La voz interior. Barcelona: Ediciones Luciérnaga, 2012.)

22 de maig 2015

Imatges

La Gràcia és expressió en mi del meu jo vertader. La Gràcia sempre hi és, sempre actua; com la gravetat, que tot ho atrau en tot moment. Però així com de l'atracció de la gravetat només en som conscients quan caiem o bé quan alguna cosa ens cau de les mans, de la Gràcia ens n'adonem només quan estem en silenci, oberts de cor i de ment.

Els raigs de sol no són el sol, però són sol. No poden existir sense ell. De manera semblant, nosaltres no som la Font de vida, sinó l'existència que en brolla, i sense ella no seríem.

Els rius avancen cap el lloc d'on prové l'aigua, el mar. A vegades lentament i calmats, formant meandres. Altres, veloços i agitats, entre les pedres o creant salts d'aigua. Podem veure'ns com un embassament que obstrueix, durant un temps, el fluir de l'aigua. Ja sabem que si plou molt, i seguit, l'embassament no podrà suportar la pressió i caldrà obrir les comportes per deixar que l'aigua segueixi el seu curs. Cas contrari, la pressió de l'aigua rebentaria la presa. Però també podem veure'ns com aigua del riu (que és riu), amb un destí final clar i que s'adapta perfectament al terreny en què llisca en cada instant.

27 d’abr. 2015

Wisława Szymborska

SOTA UNA PETITA ESTRELLA


Demano perdó a l'atzar per anomenar-lo necessitat.

Demano perdó a la necessitat si, tanmateix, m'equivoco.

Que no s'enrabiï la felicitat perquè la prengui per meva.

Que els morts no em tinguin a mal que en perdi el record.

Demano perdó al temps per tot el món que no copso en un instant.



Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer.

Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa.

Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat al dit.

Demano perdó als que clamen des d'un abisme pel minuet d'aquest disc.

Demano perdó a la gent de les estacions per dormir a les cinc del matí.

Dispensa'm, esperança abandonada, per riure de tant en tant.

Dispenseu-me, deserts, per no córrer a trobar-vos amb un got d'aigua.



I tu, esparver, el mateix de tants anys, en la mateixa gàbia,

contemplant, immòbil, sempre el mateix punt,

perdona'm, encara que només siguis un ocell dissecat.

Demano perdó a l'arbre tallat per les potes de la taula.

Demano perdó a les grans preguntes per les petites respostes.

Veritat, no em concedeixis una atenció gaire gran.

Gravetat, mostra'm el teu cantó generós.

Tolera, misteri de l'existència, que esfilagarsi el teu ròssec.

No m'acusis, ànima meva, que et tingui rarament.



Demano perdó a totes les coses per no poder ser a tot arreu.

Demano perdó a tothom per no saber ser cadascú i cadascuna.

Sé que, mentre visqui, no hi haurà res que em justifiqui,

perquè jo mateixa en sóc el propi obstacle.

No em retreguis, llenguatge, que et demani prestades paraules patètiques,

i que després esmerci penes i treballs per fer que pareguin lleugeres.




(Vista amb gra de sorra. Barcelona: Columna, 1997.)


26 de març 2015

L'atenció desplaçada

Quan meditem abandonem els sentits i ens orientem cap a dins. Quan deixem de meditar reprenem els sentits i ens orientem cap a fora. Enmig de l'activitat quotidiana solem estar polaritzats cap a fora. En aquestes ocasions, l'atenció convé que s'estengui sobre els objectes percebuts pels sentits, i no pas que sigui acaparada per la ment. Però sovint estem en aquest segon cas. No rebem directament les impressions dels objectes, especialment quan es tracta d'imatges o de sons, sinó el resultat del procés que la ment aplica a allò que li arriba pels sentits. Percebem des del jo i no pas des de l'objecte, de tal manera que no parem de manipular allò que es presenta. La diferència entre les dues alternatives és enorme. 

Experimentar des del jo (personalitzar) produeix un cansament psíquic i una tensió que no sorgeixen quan experimentem des de l'objecte. El cansament i la tensió són el resultat de l'anàlisi i la interpretació constant que du a terme el jo. També ens desgasta la reacció posterior a l'estímul sensorial.

Quan experimentem des de l'objecte hi ha calma, perquè no hi ha interès personal. També, perquè no hi ha cap fugida fantasiosa, no ens movem del present, l'ara i aquí sense cap llast.

Un exemple pot servir per a il·lustrar les diferències. Arribo a casa i just quan obro la porta em trobo al davant les botes que la meva germana s'ha tret i ha deixat escampades. Si l'atenció es desplaça a les botes, les veig i, si em fan nosa, les arracono. Tanco la porta i vaig cap a on volia anar (la cuina, el lavabo...) Si l'atenció actua des de la ment, de seguida pot inflar-se com un globus la irritació. Aquesta irritació anirà acompanyada d'un monòleg com ara, "Altra vegada la Berta tocant els nasos! Ja n'estic tip. Mira que ho sap, i que li he repetit vegades, que no ho ha de fer això, que ens destorba. Però ella se'n fum de tot. Va a la seva, com si visqués sola aquí!..." I tot seguit me'n vaig a trobar la Berta per a abocar-li el malhumor que m'oprimeix, per a repetir-li de paraula tot aquest soliloqui.

Quan no vigilem on posem l'atenció (la consciència) la ment fa de mestressa i ens arrossega cap allà on vol. Dia rere dia, any rere any, mentre no fem res per a canviar-ho.

13 de març 2015

La victòria en la rendició

En el nucli de la recerca espiritual hi ha l'assoliment de la capacitat per a rendir-se sense condicions. Aquesta és l'única victòria possible.

La rendició sense condicions significa, sobretot, reconèixer que tot sol no me'n surto. Significa acceptar el poder superior (la Font) i confiar-hi sense reserves. Si la rendició és completa i sincera no quedarà desatesa.

Acceptar que jo no sóc qui promou les accions que duc a terme. Només en sóc l'instrument. Elles operen a través meu. Jo tan sols puc facilitar-les o obstruir-les. Si no les facilito lliurement, em seran imposades a través dels mitjans adients. L'obstrucció consisteix a interposar-hi les exigències de l'ego. L'acceptació implica que tampoc no sóc amo dels resultats d'aquestes accions.

Confiar-hi vol dir deixar sempre en les seves mans la gestió de les situacions, de les més simples a les més complexes. Abandonar tot desig d'imposar unes preferències, una marxa determinada als esdeveniments. Vol dir descarregar la ment de tot allò que comporta tancament personal, separació, i assumir que en cada moment esdevé allò que més em convé atendre.

24 de febr. 2015

Sri H.W.L. Poonja (Papaji)

L'únic esforç que has de dur a terme és l'esforç d'abandonar els esforços que has anat carregant a coll. No facis esforços vers el teu Jo vertader. La revelació succeirà per ella mateixa. No necessites cap esforç per a ser allò que ja ets.

                                                                    ***

Per a ser feliç, per a ser pau, amor, bellesa, no et cal ningú més. Al contrari, et cal algun pensament, alguna idea o alguna persona per a esdevenir infeliç.

                                                                    ***

La felicitat no té res a veure amb la satisfacció dels desitjos envers algun objecte. La pau i la felicitat no apareixen pas perquè ja has assolit el desig que perseguies amb tants d'afanys. Sorgeixen perquè ja no t'arrossega un desig.

                                                                    ***

Quan et sentis atrapat pel patiment, només t'has de preguntar "Qui pateix?" Això és tot. Per què el patiment s'esvairà amb aquesta pregunta? Perquè t'hauràs separat de la situació.

                                                                    ***
                                                                         
Els cossos són diversos. El Jo és sempre el mateix. Hi ha una única realitat, absoluta i invariable, en tots els éssers. Així doncs, identifica't amb això que no canvia. No t'identifiquis amb el cos sotmès a les transformacions, sinó amb el Jo.

                                                                    ***

Sàpigues que tot allò que experimentes és una projecció de la teva ment.


(Text adaptat de Wake Up and Roar. Boulder, CO: Sounds True, 2007.)

9 de gen. 2015

Mooji

Qui pateix? Roman en silenci, vés endins i fes un seguiment de qui pateix. És real? És tangible? La pots tenir a la vista? Quan aquesta pregunta et mossegui, observa la tendència a endormiscar-te, o a que l'atenció s'adreci sobtadament cap a alguna activitat banal. Aquestes són les reaccions comunes, un tipus d'evitació de l'ego. És com si llencés una pedra a uns matolls per a distreure't i evitar així que el detectis. No t'allunyis de la tasca i no abandonis la recerca! Enfoca l'atenció per a localitzar qui pateix. Així descobriràs que no hi ha ningú que pateixi. És la idea que tens de tu mateixa la que, aparentment, pateix.

                                                                  ***

Allò que atrapa la teva atenció es converteix en la teva experiència. Hi ha una mena d'hàbit, de facilitat per involucrar-se, i el resultat és que sents que ets algú. L'atenció se'n va a causa de l'hàbit. Crec que totes les preguntes al voltant de l'espiritualitat es redueixen a aquest punt: la inclinació a identificar el nostre ésser conscient amb la personalitat i, a partir d'aquesta identificació, patir.

                                                                  ***

El meu Mestre solia dir: "No et cal res per a ser feliç. Et cal alguna cosa per a estar trist." Mentre estiguis interessat en el món de les coses, la pau continuarà defugint-te. Si l'ego es manté present, sempre sentiràs la necessitat d'un altre viatge, d'un altre llibre, d'un altre curs, d'una altra oportunitat o d'un altre dia. La teva visió està conformada i influïda per la ment condicionada. Per tant, sempre sembles estar a un pas, dos, o tres de tu mateix, de la teva meta. Certament, això no és veritat, però sentiràs que ho és perquè poses allò que tu ets al final d'algun esforç.

                                                                   ***

La ment és com el vent, l'ésser és com l'espai. L'estil del vent és vagarejar, aquesta és la seva naturalesa. Però l'espai, essent infinit, no es mou. Tu ets com l'espai, sense forma i il·limitat.

                                                                    ***

Assoleixes el guany més gran quan ja no queda ningú en tu que hagi d'assolir res de res.

                                                                    ***

Allò que busques és el lloc des d'on ho busques.


(Extret de Antes de Yo Soy. Barcelona: Ediciones El Grano de Mostaza, 2012.)