Qui pateix? Roman en silenci, vés endins i fes un seguiment de qui pateix. És real? És tangible? La pots tenir a la vista? Quan aquesta pregunta et mossegui, observa la tendència a endormiscar-te, o a que l'atenció s'adreci sobtadament cap a alguna activitat banal. Aquestes són les reaccions comunes, un tipus d'evitació de l'ego. És com si llencés una pedra a uns matolls per a distreure't i evitar així que el detectis. No t'allunyis de la tasca i no abandonis la recerca! Enfoca l'atenció per a localitzar qui pateix. Així descobriràs que no hi ha ningú que pateixi. És la idea que tens de tu mateixa la que, aparentment, pateix.
***
Allò que atrapa la teva atenció es converteix en la teva experiència. Hi ha una mena d'hàbit, de facilitat per involucrar-se, i el resultat és que sents que ets algú. L'atenció se'n va a causa de l'hàbit. Crec que totes les preguntes al voltant de l'espiritualitat es redueixen a aquest punt: la inclinació a identificar el nostre ésser conscient amb la personalitat i, a partir d'aquesta identificació, patir.
***
El meu Mestre solia dir: "No et cal res per a ser feliç. Et cal alguna cosa per a estar trist." Mentre estiguis interessat en el món de les coses, la pau continuarà defugint-te. Si l'ego es manté present, sempre sentiràs la necessitat d'un altre viatge, d'un altre llibre, d'un altre curs, d'una altra oportunitat o d'un altre dia. La teva visió està conformada i influïda per la ment condicionada. Per tant, sempre sembles estar a un pas, dos, o tres de tu mateix, de la teva meta. Certament, això no és veritat, però sentiràs que ho és perquè poses allò que tu ets al final d'algun esforç.
***
La ment és com el vent, l'ésser és com l'espai. L'estil del vent és vagarejar, aquesta és la seva naturalesa. Però l'espai, essent infinit, no es mou. Tu ets com l'espai, sense forma i il·limitat.
***
Assoleixes el guany més gran quan ja no queda ningú en tu que hagi d'assolir res de res.
***
Assoleixes el guany més gran quan ja no queda ningú en tu que hagi d'assolir res de res.
***
Allò que busques és el lloc des d'on ho busques.
(Extret de Antes de Yo Soy. Barcelona: Ediciones El Grano de Mostaza, 2012.)
És cert que quan et rendeixes ets sents en pau, et sents lliure. Malauradament, hem posat tantes condicions a la nostra existència que no sabem com començar.
ResponEliminaSi ens creiem gaire el personatge que representem, esdevenim els seus esclau. Ens fa por el que pugui venir, sovint vol dir deixar anar, i el jo té por.
Que bé quan no hi hagi ningú que hagi d'assolir res.
Gràcies
Gràcies, Noa.
EliminaSí, les condicions imposades apareixen com la dificultat principal. De fet, la rendició és precisament la renúncia a les exigències.
Que "ja no quedi ningú" significa que s'han abandonat les distincions i les diferències.
Estem tant convençuts de ser entitats autònomes... ens ho han dit i repetit tant... que no és fàcil adonar-se que som automàtics. Caldria un sistema educatiu radicalment diferent... peró, on són els mestres? Caldrà potser un apocalipsi per canviar les coses?... o és que la funció dels humans és generar patiment? ja que aquesta identificació amb el personatge bé de lluny i sembla ser que en totes les cultures...
ResponEliminaEl món és com li pertoca en cada moment. No crec que cap ésser humà tingui capacitat per determinar exactament què s'hauria d'eliminar, què s'hauria de canviar, de quina manera i fins a quin punt, per tal de fer-lo preferible a l'obra dels poders superiors.
EliminaEn tot cas, la condició prèvia per poder encarar adequadament "els mals del món" és haver despertat. Cas contrari, l'orgull encara és viu, mentre que les bones intencions van a cegues i només poden que contribuir a la confusió general.
Per tant, la "feina" prèvia és clara i convé tenir present que, en cada instant, aquesta determinació ja beneficia directament tot el conjunt.
Gràcies, Climent.
Si "Allò que atrapa la teva atenció es converteix en la teva experiència" com podem dir jo no sóc això o allò?
ResponEliminaAl meu parer el "correcte" fora dir jo sóc i no sóc la meva experiència. Com dèiem abans perquè havia de ser una cosa o l'altre... pot ser les dues.
Ben cert. Vist com a ésser humà puc dir que soc el flux de les experiències que visc, perquè m'identifico contínuament amb elles. En canvi, reconegut com a Consciència, certament no ho soc. Soc la presència que s'adona de totes les experiències que sorgeixen i s'esvaeixen.
EliminaGràcies, Climent.