Aldous Huxley

Parlar sense mesura i indiscriminadament és moralment dolent i espiritualment perillós. [...]

Si analitzem les paraules que deixem anar al llarg d'un dia qualsevol, ens adonarem que la majoria es podrien classificar en tres grups principals: paraules inspirades per la malícia i la poca caritat envers els nostres semblants; paraules inspirades per la cobdícia, la sensualitat i l'amor propi; paraules inspirades per la pura imbecil·litat i pronunciades sense solta ni volta, simplement per fer un soroll que ens distregui. [...] 

Totes aquestes paraules vanes, tant les ximples com les egocèntriques, així com les poc caritatives, esdevenen obstacles en el camí del coneixement unitiu del fons diví, una dansa de pols i mosques que enfosqueix la llum interior i exterior. La cura de la llengua (que també és, evidentment, una cura de la ment) no és només una de les mortificacions més dificultoses i penetrants; també és la més fructífera.

(La filosofia perenne. Lleida: Pagès editors, 2008.)

Presència

Presència, en el sentit d'estar present en la situació en què ara em trobo: lloc, moment i circumstàncies, tant les internes com les externes. Aquesta és una qualitat superior, poc habitual. No obstant això, cultivar-la esdevé fonamental per a qualsevol persona que vulgui viure una vida plena (un clar exemple d'això és el valor que se li atorga en la tradició budista).

En la presència hi va inclosa l'atenció conscient, és a dir, l'atenció acompanyada de la consciència o seguiment d'aquesta atenció. L'atenció conscient que observa amb un interès que no busca res, que no jutja ni interfereix en allò que es manifesta (mindfulness) estaria integrada en la presència a què ens referim. Però, tot i ésser això tan estimable, encara hi ha més.

L'element addicional que volem destacar és l'obertura. Aquesta actitud, a través de la qual expresso, no només que puc aguantar estar ara i aquí amb això que està succeint, sinó que vull estar-hi, sense presses, encara que potser no em resulti gaire útil o agradable. L'obertura explicita un lliurament profund cap a l'altre (els altres) o cap a la situació. En aquest estat, la ment queda en silenci i l'acció, quan apareix en forma de gestos, actes o paraules, transmet l'afecte espontani en què es basa aquesta disposició incondicional a l'acollida.

A la major part de nosaltres la presència sostinguda ens costa, ja hem vist per què. Però es pot treballar. El camí a seguir és la determinació a practicar-la sense parar esment en les dificultats.