30 de jul. 2015

Etty Hillesum

Pensant no arribaré mai enlloc. Pensar és una ocupació bonica i altiva quan s'estudia, però mai no es pot "sortir pensant" dels estats d'ànim difícils. Per a això cal actuar d'una altra manera. Hom ha de comportar-se de forma passiva i escoltar. Retrobar el contacte amb un trosset d'eternitat.

                                                                    ***

Aquesta és la teva malaltia: vols definir la vida amb les teves pròpies fórmules. Vols abastar totes les manifestacions de la vida amb la ment, en lloc de deixar-te embolcallar per ella. És possible ficar el cap en el cel, però no es pot ficar el cel en el cap. Vols crear cada vegada un món nou, en lloc de gaudir-ne tal com és.

                                                                    ***

Estar reconciliada amb la vida. No sóc jo, com individu, qui vol o ha de fer quelcom. La vida és gran i bona, fascinant i eterna. Quan es posa massa èmfasi en un mateix i hom s'agita i s'irrita, aleshores s'escapa aquest flux gran i poderós que és la vida.

                                                                     ***

Molt de tot allò que fem és, al cap i a la fi, només una imitació o una obligació imaginària, o una idea falsa, de com hauria de ser un ésser humà. L'única seguretat sobre com s'ha de viure i què s'ha de fer, només pot provenir de les fonts que brollen en les profunditats.

                                                                     ***

Tot forma part de la vida. Cal donar cabuda a totes les coses i considerar-la en la seva totalitat com una unitat per tal que en resulti un conjunt complet. Tan aviat com se'n vol excloure o negar alguna de les seves parts, tan aviat com s'assumeix arbitràriament una part delimitada de la vida, però no el tot, aleshores, perd el sentit, deixa de ser un conjunt únic i tot esdevé arbitrari.

                                                                     *** 

La majoria de les persones tenen en el cap idees estereotipades sobre la vida. Cal alliberar-se de totes les idees, de totes les formes d'anquilosament; renunciar als aferraments i tenir el valor de deixar-ho anar tot. Abandonar totes les normes, totes les convencions, i gosar donar el gran salt en el cosmos. Aleshores, només aleshores, la vida esdevé infinitament rica i esponerosa, fins i tot enmig del patiment més profund.


(Fragments adaptats de Una vida conmocionada. Diario 1941-1943. Rubí: Anthropos, 2007.)