Astúcia

La meditació és un bon exemple d'un àmbit on sovint les paraules apunten a quelcom que no coincideix amb el significat literal, ordinari, que elles tenen. Aquest fet pot crear malentesos, però és inevitable. Hi ha grans espais en l'experiència humana que convé descobrir i no oblidar, i això ho fem habitualment a través del llenguatge. Les paraules no són allò a què ens referim, però, malgrat els riscos, només elles ens poden situar en la direcció correcta cap a un allò que no es pot reduir a conceptes.

En el cas de la meditació fem servir expressions com ara, "A la Rosa li va molt bé la meditació" o, "Jo medito mitja hora cada matí". Aquestes frases tan senzilles serveixen per a referir-nos a experiències que poden ser molt diverses, ja ho veurem. Per això resulta tan important ser conscients de què estem parlant, per tal de no enganyar-nos sobre què s'està fent, què es busca i què se'n pot esperar.

Amb l'ànim de poder contrastar una mica les possibilitats tan variades que hi ha, podem prendre com a criteri l'objectiu que es persegueix. Així, és possible distingir tres maneres de considerar la meditació.

1. Allò que es busca és una relaxació que permeti calmar la ment i fugir del malestar que provoca. Interessa aprendre a pacificar-la. En aquest cas, hi ha un jo empíric que vol allunyar-se de l'agitació de la seva ment. Com a tal, la ment no és qüestionada, i el jo empíric, encara menys.

2. Quan interessa dur a terme una introspecció, amb el propòsit final de descobrir com actua la ment. En aquí hi ha, doncs, la voluntat de qüestionar-la, per poder protegir-se dels seus efectes perniciosos. El jo empíric no vol defugir la ment, més aviat busca d'ensinistrar-la, de posar-la al seu servei i així esdevenir algú millor en un cert sentit.

3. El cas en què l'objectiu final és reconèixer que la ment no té una existència pròpia al marge del jo vertader, la Consciència (la nostra naturalesa essencial), sinó que n'és una projecció i que, per tant, també en són una projecció tots els productes de la ment, començant pel jo empíric amb què ella s'identifica. En el límit, es vol posar fi a aquesta il·lusió en què un jo empíric es veu real i separat de la Font, la qual és consciència de si mateixa, consciència d'ésser, sense cap determinació afegida.

La tercera alternativa seria pròpiament la meditació. Les dues primeres són pràctiques lícites i ben intencionades, és clar, que poden produir un cert benestar i una claredat mental que durin mentre la pràctica es du a terme. En el millor dels casos, els efectes es poden perllongar durant un cert temps posterior a la meditació. Però no arriben a allò que pot facilitar la meditació segons es sintetitza en la tercera alternativa; són una altra cosa diferent, tècniques de relaxació i d'introspecció. A través seu no ens és possible arribar, ni acostar-nos, a la nostra vertadera naturalesa, el nostre jo essencial.

Constitueix, doncs, un gran perill mantenir el propòsit d'alliberament, de despertar i, alhora, entendre i practicar la meditació segons alguna de les dues primeres concepcions esmentades. Aquesta pot ser una trampa fatal. Trampa, perquè és un autoengany molt subtil. Fatal, perquè la persona implicada creu que està avançant en la bona direcció quan, de fet, només fa voltes sobre si mateixa. Manté actiu un procés que reforça el seu ego en permetre, sense adonar-se'n, que s'amagui i creixi sota una capa d'espiritualitat que és tan sols una aparença.

Una consideració final. En el nostre entorn és molt poc freqüent que algú s'iniciï en la meditació segons la tercera alternativa. Més aviat es comença per la primera o la segona, o per quelcom que s'hi assembla. Aquestes dues primeres alternatives sempre tenen oberta l'opció de passar a la tercera, cas que la persona en senti la necessitat. Per tant, no han de ser mai menystingudes perquè, a banda dels beneficis intrínsecs que ofereixen, poden significar la via d'accés a una investigació més àmplia i profunda d'un mateix.