26 de nov. 2015

Recordatori (II)

Potser fa temps que medites amb continuïtat, mesos, tal vegada anys, i et sembla que no has experimentat cap transformació notable en la teva vida. Tens la impressió que no et funciona, però segueixes amb la rutina. Si aquest és el teu cas, les ratlles que vénen a continuació potser et poden ajudar a revisar la teva pràctica, potser hi pots trobar alguna pista sobre què podries canviar, introduir o abandonar, per tal que la meditació aplegués el poder que ha perdut (o mai no ha tingut). Són observacions ja expressades abans, en entrades diverses, però m'ha semblat que aquest recordatori no seria pas balder del tot, que algun profit se'n podria traure. Es tracta d'unes consideracions breus, genèriques i essencials, de manera que volen ser aplicables a tot tipus de pràctica o tècnica meditativa. Haurien de tenir sentit sigui quina sigui l'escola o la tradició seguida.

Meditem quan entrem conscientment en una determinada actitud que ens manté ancorats sense esforç en l'existència, en l'ara i aquí. En la meditació es tracta de ser allò que som, i prou. No hi ha cap feina a fer, res per controlar, dirigir o analitzar. És molt més senzill. Hem de deixar-ho estar tot i, alhora, adonar-nos d'aquest abandonament. El tot inclou el jo que vol meditar. Només ha de quedar la presència. Una gran obertura, impersonal, desarmada, serena i silenciosa, enmig de tot allò que pugui sorgir. De fet, l'expressió "jo medito" és contradictòria. Mentre es manté actiu aquest jo superficial no hi ha meditació. Quan hi ha meditació el jo superficial queda temporalment dissolt en la consciència.

La meditació no és una activitat més entre les moltes que podem desplegar durant una estona al llarg del dia. Si el nostre retrobament espiritual es limita a aquestes interrupcions, mentre que la resta de les hores vivim d'esquena a la consciència, abocats a l'agitació dels sentits i de la ment ordinària, la meditació serà també superficial i vana. Voler fragmentar la realitat en píndoles i prendre'n alguna de tant en tant, no és una bona idea. Cal que l'actitud que adoptem durant la meditació sigui també present, encara que fràgil o feble, durant la resta del dia, cada dia. La determinació i la humilitat ens seran imprescindibles.

24 de nov. 2015

Jacques Philippe

Totes les raons que tenim per perdre la pau són males raons.

                                                            ***

La condició necessària i suficient per a la pau interior és la bona voluntat, un cor net. La bona voluntat no és la perfecció, la santedat plena, perquè pot coexistir amb vacil·lacions, amb imperfeccions, fins i tot amb faltes, però és el camí.

                                                            ***

La inquietud que ens provoca la manca de béns temporals materials, morals, o fins i tot, espirituals, o bé el temor de perdre'ls, ens allunya de la pau interior. Ens convé recordar que la mesura de la providència divina per a nosaltres és la confiança que tenim en ella.

                                                            ***

Per tal que l'abandonament sigui autèntic i engendri la pau, cal que sigui complet; que ho posem tot, sense excepció, a les mans de Déu. No hem de tractar d'organitzar res personalment, ni voler "salvar-nos" per nosaltres mateixos en cap terreny; sigui material, afectiu o espiritual.

                                                            ***    
                                                            
Sovint es produeixen fets en què correm el risc de perdre la pau interior, és el cas d'alguna persona propera que es troba en circumstàncies difícils. La compassió que sentim sol ser inquieta i confusa. Podem sentir preocupació i angoixa pel seu patiment, però no ha de ser motiu de desesperació. La nostra implicació en el dolor aliè a vegades prové més de l'amor propi que no pas d'un amor vertader cap al proïsme. No suportem el patiment aliè perquè tenim por de patir nosaltres.
Hem d'acompanyar les persones que pateixen i fer per elles tot allò que sigui possible humanament i espiritualment, és el nostre deure, però sempre en un clima d'abandonament i de confiança en l'amor de Déu.

                                                            ***

A vegades perdem la pau perquè ens sembla que no avancem prou pel bon camí, que tenim encara massa defectes. Però res no endarrereix tant el progrés en alguna qualitat com el desig de voler assolir-la de pressa. No només hem d'estar molt atents a allò que volem, sinó també a la manera en què ho volem.

                                                            ***

Una altra causa que ens fa perdre la pau és la incertesa, el desconcert que ens provoca haver de prendre una decisió que no veiem amb prou claredat. Ens agradaria ser infal·libles, no errar mai, però en aquest desig hi ha molt d'orgull i, també, el temor de veure'ns jutjats pels altres. L'única perfecció vertadera és la de l'amor. Quan no sàpigues què fer, pregunta a l'amor.


(Fragments adaptats de Jacques Philippe, La paz interior. Madrid: Rialp, 2014.)

15 de nov. 2015

El sentit

Quin sentit té, si és que n'hi ha, aquesta vida que m'ha tocat de viure? Què he de fer? Com he de viure-la? Aquestes són preguntes que sorgeixen gairebé a tothom tard o d'hora. I ja que apareixen, hi volem trobar una resposta. De respostes se'n poden considerar moltes, des d'àmbits diferents, i totes elles són defensables. Aleshores, quina ens quedem? O, d'altra manera, quina és la correcta? 

No em sembla que hi hagi la reposta correcta. De fet, la dificultat principal és que, sigui quina sigui la resposta considerada, no pot ser mai una resposta trobada (on la trobaríem?), és sempre una resposta donada. El sentit, cas que convingui, ha de ser donat per cadascú. Ni és evident i manifest, ni pot ser deduït. Vol dir això que no hi és? No necessàriament. Però per a qui en dóna un i l'assumeix, aquest esdevé tan real i vertader com si hagués estat revelat.

Per tant, no és possible donar una resposta general a aquestes preguntes que sigui vàlida per a tothom. La meva resposta és doncs, particular, la resposta que hi he donat. Aquesta. La finalitat de la vida que sóc és aprendre a permetre que s'expressi en tota circumstància allò millor que hi ha en mi. Què és allò millor que hi ha en mi? No és pas cap misteri. Coincideix de ple amb allò millor que hi ha en tu. És pau, alegria, equanimitat, compassió, bondat, confiança, generositat, senzillesa i paciència.

13 de nov. 2015

L'oblit

La proposta de les tradicions espirituals és que l'essència de l'ésser humà, com a expressió de la Font de Vida, és consciència, pau, felicitat, silenci, amor. Totes elles són facetes diferents amb què podem copsar aquesta Font en nosaltres. Si deixem de banda les psicopaties, els trastorns greus, podem dir que el mal apareix en el món quan ens allunyem d'aquesta naturalesa essencial, quan ens hi girem d'esquena i comencem a actuar com a individus aïllats i independents que persegueixen a cegues les satisfaccions personals. El mal seria doncs resultat d'aquest oblit i de l'actuació centrada en l'ego que se'n deriva. Ell mateix no tindria substància perquè és només una negació, un allunyament del bé. Tal com la foscor, que no és per si mateixa sinó que és deguda a l'absència de llum.

Aquesta concepció permet explicar com és que en el món hi sorgeixen actuacions cruels o malintencionades que ens resulten difícils d'entendre perquè sembla que són del tot irracionals, que no beneficien ningú, ni tan sols qui les comet. És el cas, com ara, d'aquelles situacions en què algú està disposat a què tothom al seu voltant (ell inclòs) perdi un bé objectiu, però potser parcial, si no pot obtenir el bé sencer que creu que li correspon. «Que s'enfonsi el món si jo no puc fer la meva!» Per desgràcia, hi ha molts casos d'aquesta mena, i les conseqüències poden ser esfereïdores per a milions de persones quan qui actua així té prou poder. Però a escala més petita també passa arreu, en la família, en la feina o en una comunitat de veïns. Ens pot semblar que en aquests casos es busca el mal per fer mal, i res més. Però sembla que no és així. Tothom busca sempre el bé ―allò que considera el bé―, tot i que de vegades per camins molt equivocats.

És habitual que qui comet injustícies escandaloses hagi patit abans alguna injustícia greu (o que ha viscut com a lesió greu) i que no hagi sabut integrar-la en la seva vida com una experiència més i una ocasió d'aprenentatge. Qui actua amb crueltat és perquè ha patit la crueltat sobre el seu cor o sobre la seva pell. Qui busca els diners o el poder sense límits creu que en la riquesa o el domini hi ha una garantia de benestar, de seguretat davant de les amenaces que veu en el món. Qui se sent molt desgraciat pot buscar el consol essent ocasió de desgràcia per a d'altres. Li pot semblar que així s'allibera de part del seu malestar, la qual cosa no és certa, però així ho pot viure si encara no ha conegut res millor.

La pretensió (impossible) de separar-nos de la Vida és ignorància. D'aquí vénen un munt de confusions, de temors i de disbarats. Allò que anomenem el mal és la conseqüència manifesta que en resulta. Els éssers humans podem estar malalts i podem viure en la ignorància, per això podem actuar de manera esgarrifosa, però no podem ser malvats perquè la nostra essència és en la llum.

3 de nov. 2015

Llibertat

Ens ha estat dit que en els éssers humans de llibertat veritable només n'hi ha una: la llibertat d'escollir entre deixar que la Vida es desplegui tal com es presenta en cada moment, o bé oposar-hi alguna forma de resistència. Ens ha estat dit, també, que tota forma de resistència és inútil, en el sentit que el desplegament continuarà de la mateixa manera, amb l'afegit que destruirà tota resistència que trobi pel camí.

A banda d'aquesta elecció, no n'hi ha cap altra de lliure. Les tries aparents que duem a terme en el món ens semblen exercicis de llibertat, però no ho són pròpiament perquè apareixen com a expressió dels desitjos, les aversions, els temors, les múltiples influències externes i les inclinacions innates que ens dominen. Tots aquests factors tenen molta força i no els hem pas triat lliurement, s'imposen en nosaltres i determinen què decidim en cada moment.

Ens pot semblar que sorgeix aquí una situació paradoxal, segons la nostra perspectiva ordinària de la llibertat, en què quan exercim adequadament l'única llibertat de què disposem resulta que renunciem a voler imposar la nostra voluntat. En realitat, aquesta paradoxa aparent es desfà tan aviat com comprenem que deixar actuar la Vida en nosaltres comporta abandonar la il·lusió que som individus autònoms i autosuficients. Quan perdem la por a no ser ningú i deixem anar aquest control a què ens aferrem inútilment, i en contra nostra, resulta ser que cada cosa es va col·locant al seu lloc i que tot allò que convé fer es va fent tal com escau. No només, doncs, no quedem aturats enmig dels quefers quotidians, sinó que tot avança amb una dinàmica pròpia, molt més senzilla, de la qual ens podem despreocupar completament, tan sols ens cal percebre-la i respectar-la. Podem expressar-ho dient que la Vida sap molt millor que nosaltres què ens convé; a canvi, només demana que no ens en vulguem desentendre de cap manera.