2 de des. 2015

Felicitat

En què consisteix la felicitat? De què depèn? Pot ser estable i duradora? Podem ser feliços malgrat tota la misèria i el dolor que hi ha en el món? Aquestes són preguntes que m'han plantejat i que no vull eludir, malgrat que no les tinc totes. Provaré de respondre-les a partir de la meva comprensió i experiència actuals. Segur que serà una resposta incompleta i, molt possiblement, provisional.

La felicitat és definida com un estat d'ànim plenament satisfet. Satisfacció remet a acontentament. És, doncs, un acontentament complet (satisfacció amb allò que hom té, amb allò que hi ha, no desitjar res més). Notem, de passada, que ser feliç no significa pas desbordar d'alegria i de benestar d'una manera exagerada, això seria eufòria. Esbossada a partir d'aquestes nocions del diccionari, no costa gaire de veure que la felicitat no pot ser obtinguda a partir d'allò que podem posseir o assolir en el món. Certament que en les coses del món hi podem trobar satisfaccions, gaudis i alegries, però aquestes coses apareixen només de tant en tant (sovint sense poder-les planificar) i duren poc o molt poc. De seguida ens en cansem, o canvien, o es manifesten inconvenients que no havien estat previstos, o bé sorgeixen altres desitjos encara no satisfets que ens atrauen amb més força. En aquest sentit, la satisfacció que podem trobar en allò que el món ens pot oferir és escassa, breu i incerta. Si hi afegim la contemplació o el simple pensament de la infelicitat de tants altres que tenim ben a prop, la nostra satisfacció s'escola de seguida, com l'aigua entre les mans.

Això és tot? No hi ha doncs manera d'aspirar a una felicitat plena, estable i duradora? Sí que hi és. I l'aspiració a assolir-la no és tan sols lícita i viable, sinó que, si fem cas del Dalai Lama, és allò a què ens hem d'aproximar tant com puguem. Com? 

El primer pas és reconèixer que la felicitat no pot ser trobada en el món. On, doncs? Només queda un altre lloc a l'abast, nosaltres mateixos. La felicitat, si pot néixer o manifestar-se, sorgirà des del nostre interior. El segon pas és conseqüència del primer, i comporta acceptar que no dependrà ni d'allò que puguem obtenir ni d'allò que puguem dur a terme, perquè tant l'un com l'altre continuen essent exteriors a nosaltres mateixos. Descartats el tenir i el fer, què queda? Queda el ser.

Quina relació hi ha entre allò que som i la felicitat? Esdevenim felicitat en la mesura en què deixem de perseguir-la, quan deixem de ser algú que està orientat cap a la satisfacció de desitjos a través de l'obtenció de béns o de l'èxit en les activitats. Notem, aquí, que no se'ns demana la renúncia a tots els desitjos (tenir desitjos, per senzills que siguin, és inevitable en nosaltres), allò que se'ns demana és deixar de viure atrapats en la dinàmica de voler satisfer els desitjos que puguin sorgir. Esdevenim felicitat en la mesura en què reconeixem la nostra naturalesa com a contenta i plena, la qual cosa significa deixar d'identificar-nos amb algú que està sol, que necessita molt i que ha de lluitar de valent per aconseguir-ho.

Aquesta felicitat, que no és altra cosa que serenitat i acontentament, ¿pot mantenir-se davant del dolor dels altres? Sí, perquè acabem de dir que no depèn de res exterior, ni per augmentar ni per disminuir. Que es mantingui no significa pas que sigui indiferent davant d'aquest dolor. Significa, més aviat, que la persona que esdevé felicitat està en condicions d'ajudar realment els qui té a prop i ho necessiten, perquè ho pot fer des de la pau i la lucidesa. En canvi, si qui vol ajudar encara està molt abocat al món exterior, sovint retorna als necessitats un patiment addicional que incrementa la seva desesperació. És el patiment, en forma de malestar i por, que es genera en qui vol ajudar a partir del neguit que sent pel dolor que troba davant seu.

2 comentaris:

  1. Molt interessant l'entrada Josep M. Com sempre em fas rumiar (em sento una mica "vaca" jejeje). Opino que compartir amb l'exterior és el que et fa "ser". I quant més comparteixes més feliç, ¿no? Algú va dir, "L'amor és l'única cosa que creix quan es reparteix". Això faria desaparèixer gran part de misèries i de dolor d'aquest món de descerebrats.
    Felicitats pel blog!

    ResponElimina
  2. Al voltant de la meditació9 de desembre de 2015 a les 17:14

    Gràcies, Xavi, per l'aportació.

    Sí, crec que pot expressar-se així, que compartir amb els altres és allò que et fa ser qui ets realment. En el sentit que compartir t'allunya de la falsa idea que estàs sol i que necessites molt per ser algú, per estar segur. També pot dir-se que com més comparteixes més feliç ets, perquè tot allò que tens o fas exclusivament per a tu mateix acaba essent buit i insatisfactori.

    Gran part del dolor i de la misèria amb què convivim prové de creure en aquesta separació entre nosaltres, i d'actuar en conseqüència. Tot sovint anem a les fosques; per això ensopeguem, i per això ens envestim els uns als altres amb tanta facilitat.

    ResponElimina