30 de des. 2016

Erri De Luca

Considero un valor cada forma de vida, la neu, la maduixa, la mosca.
Considero un valor el regne mineral, l'aplec de les estrelles.
Considero un valor el vi mentre dura l'àpat, un somriure involuntari,
el cansament de qui no s'ha reservat, dos vells que s'estimen.
Considero un valor allò que demà no valdrà res i allò
que avui encara no val gaire.
Considero un valor totes les ferides.
Considero un valor estalviar aigua, adobar un parell de sabates,
callar a temps, acudir a un crit, demanar permís abans de seure,
estar agraït sense recordar el per què.
Considero un valor saber on és el nord en una estança, el nom del vent
que està eixugant la bugada.
Considero un valor el viatge del vagabund, la clausura de la monja,
la paciència del condemnat, sigui quina sigui la seva culpa.
Considero un valor l'ús del verb estimar i la hipòtesi
que existeixi un creador.
Molts d'aquests valors no els he conegut.


(El poema original, titulat, Valore, es va publicar a Opera sull'acqua e altre poesie. Einaudi Editore: Torino, 2002.)

22 de des. 2016

El vol acrobàtic...

El vol acrobàtic de la gimnasta
sembla que desconeix la gravetat.
No mostra el dolor de les estrebades,
ni l'enuig per les caigudes que han preparat
la no-caiguda que ara aplaudim.

La demostració del teorema
és perfecta, clara i polida com un diamant.
Es perden en l'oblit les provatures estèrils,
les intuïcions errònies i les idees
brillants, però inútils.

La interpretació del quartet de corda
flueix com l'aigua quan llisca en un rierol.
Oculta les llargues hores de fatiga
per tantes repeticions, les sensibilitats foses
en el gresol d'aquest batec.

Tots els propòsits excel·lents
exigeixen determinació, esforç i paciència.
És només per aquest camí que, a vegades,
la Gràcia s'avé a guiar-nos.
Per les dreceres, mai.

19 de des. 2016

Ben a prop...

Ben a prop dels llums de colors penjats a la plaça,
les parades de santa Llúcia, la colla que canta nadales,
les botigues sense portes, el tràfec de tanta gent abrigada,
les terrasses plenes, les bosses carregades,
les felicitacions i els bons desitjos,
l'home vell, deixat, que set hores cada dia
seu a la vorera davant d'un platet de coure,
en un carrer per a vianants del centre de la ciutat,
estava avui ben content perquè li havien deixat anar
uns quants bitllets,
diners que podrà donar a la seva neboda,
una dona que està sola, sense feina,
mare de quatre fills i que, com ell,
també espera l'almoina que li vulguem allargar.

15 de des. 2016

Avui ho he sabut...

Avui ho he sabut,
m'han dit que havia mort.

Que ja no hi sigui
em fa més colpidor el record
d'una presència
que ara veig com m'omplia.
Per què ahir no me n'adonava?

Havent viscut adormit,
descobreixo, en el despertar,
quin goig era haver-la coneguda
i retrobar-nos de tant en tant.

Menystenim el regal quotidià
de benediccions clares i senzilles,
mentre cobegem uns béns incerts,
llunyans i costosos que, potser per això,
ens semblen tan desitjables.

14 de des. 2016

Encara és fosc...

Encara és fosc, però el vagó
ja s'ha omplert.
Dempeus, frec a frec,
vint-i-tants cossos pacients.

Tot d'ulls que no miren enlloc
―o que només veuen un telèfon.
Les boques, silencioses. Cadascuna
com si estigués sola.

A fora comença a clarejar.
L'aire és fred, el cel, serè.
De sobte, una criatura arrenca el plor
i, tota sola, fa reviscolar
qui sap quants cors.

10 de des. 2016

Una cuereta blanca...

Una cuereta blanca s'ha posat
al peu de la finestra.
Camina cerimoniosa, amb la cua en dansa,
amunt i avall, amunt i avall.

El vidre ens separa ―tu, al cel; jo, a l'estança―,
però també ens ha reunit.
En ell, cuereta, t'hi trobes reflectida
(saps que ets tu?), i no em veus a mi.

Res de llavors, ni d'insectes.
Saltes al buit i traces onades
en l'aire del migdia.

9 de des. 2016

L'instant en què...

L'instant en què una fulla groguenca, seca,
aquesta que recullo,
abandona la branca del freixe i cau.

El sol i jo, cara a cara, contemplem el seu vol.

A terra, moltes altres s'han separat
abans que ella.
Aplegades en silenci, es fan companyia,
potser sense saber-ho.

23 de nov. 2016

Thich Nhat Hanh

La major part del temps el nostre cap està tan ple de pensaments que no tenim espai per escoltar-nos nosaltres mateixos ni a cap altra persona. [...]

Quan parlem, diem allò que creiem que és correcte, però a vegades l'altra persona no ho capta per la nostra manera d'expressar-ho. El resultat és  que les paraules no produeixen l'efecte desitjat d'aclarir la situació i fomentar l'entesa mútua. Quan parlem compassivament, basant-nos en l'amor i en el coneixement que tots els éssers estem interconnectats, es pot dir que les nostres paraules són correctes.

Quan responem tot seguit a algú, normalment ho fem amb la mateixa inèrcia de sempre, o bé moguts per les emocions. Quan sentim la seva pregunta, o la seva observació, no ens prenem un cert temps per escoltar aquella persona profundament i observar plenament allò que ha compartit amb nosaltres; simplement li tornem la pilota mentre deixem anar la primera cosa que ens passa pel cap. I això no ajuda gens. [...] 

La propera vegada que algú et faci una pregunta no li responguis automàticament. Has de practicar l'habilitat d'escoltar de debò, deixant que les paraules penetrin en tu. Però, sobretot, no oblidis que si no t'escoltes tu mateix profundament, no podràs escoltar profundament els altres. [...]

Si obres l'espai que hi ha en tu descobriràs que la gent, fins i tot algú que potser t'ha estat evitant (la teva filla adolescent, la teva parella amb qui t'has barallat, el teu pare), se t'acostarà i voldrà estar amb tu. No has de fer res, ni intentar ensenyar-li res, ni tan sols has de dir cap paraula. Si dus a terme la pràctica de crear espai i quietud dintre teu, els altres es sentiran atrets per la teva espaiositat.

Aquesta és la virtut de la no acció. Deixes de pensar, portes la ment de tornada cap al cos i et mantens present del tot. La no acció és molt important. No és el mateix que la passivitat o la inèrcia, sinó que és un estat d'obertura dinàmic i creatiu. Només t'has de seure, amb una gran atenció, amb una gran calma, i quan algú s'assegui a prop teu, a l'instant es sentirà molt a gust. Encara que no hagis "fet" res per ajudar-lo, rebrà molt de tu.


(Textos adaptats de Silencio. El poder de la quietud en un mundo ruidoso. Urano: Barcelona, 2016.)

10 de nov. 2016

Thomas Merton

No existim tan sols per a nosaltres mateixos. És només quan estem completament convençuts d'aquest fet, que ens podem començar a estimar adequadament i, d'aquesta manera, estimar també així els altres. Què vull dir amb "estimar-nos adequadament"? Significa, primer de tot, desitjar el viure, acceptar la vida com un gran obsequi, un gran bé, no per allò que ens dóna sinó perquè ens capacita per a donar als altres [...]

                                                               ***

El nivell més profund de comunicació no és comunicació, és comunió. En ell no hi ha paraules. Es troba més enllà de les paraules, més enllà de la parla, i més enllà dels conceptes. No és pas que hi descobrim una nova unitat. Hi descobrim una unitat més antiga. Estimats germans, ja som u. Però imaginem que no ho som. I allò que hem de recuperar és la nostra unitat original. Hem d'arribar a ser allò que ja som.

                                                               ***

N'hi ha molts que no estimen la solitud en què es troben, perquè és una solitud sense recolliment. És només un aïllament que no els pot adreçar cap a ells mateixos. Es troben aïllats perquè en la seva solitud estan separats de Déu i dels altres homes, i fins i tot d'ells mateixos. Són com ànimes que, fugint de l'infern, han arribat per equivocació al Cel. En allà descobreixen que, per a elles, el Cel pot resultar més infernal que l'infern mateix.

                                                               ***

No assumeixis precipitadament que el teu enemic és un salvatge, només perquè és el teu enemic. Potser és el teu enemic perquè ell pensa que tu ets un salvatge. O potser et té por perquè sent que tu tens por d'ell. I potser si cregués que ets capaç d'estimar-lo deixaria de ser el teu enemic.

                                                               ***

Aquell qui intenta actuar i dur a terme coses per als altres, i per al món, sense haver aprofundit abans en la comprensió d'ell mateix, en la llibertat, la integritat i la capacitat d'estimar, no tindrà res per oferir als altres. No els comunicarà res que no sigui el contagi de les seves obsessions, la seva agressivitat, les seves fantasies i ambicions personals, la seva doctrina en forma d'idees i prejudicis.

                                                               ***

Has d'estar ben disposat, si cal, a esdevenir algú que destorba i, per tant, indesitjat, algú que és rebutjat perquè qüestiona el somni compartit per aquells que dormen. Però vés molt amb compte de no fer-ho per tal de posar-te al servei d'un altre somni menys general, el qual t'apareix com si fos real pel fet que és més exclusiu.


(Textos adaptats de Seeds. Shambhala Publications: Boston, 2002. Una selecció de fragments de Thomas Merton elaborada per Robert Inchausti.)

25 d’oct. 2016

Meditació i acció

No surten als diaris ni a la televisió, però hi ha milers de persones anònimes distribuïdes arreu que viuen amb el compromís diari de treballar, en solitari o des de col·lectius molt diversos, per un altre món. Un món amb més justícia social, pau, solidaritat, compassió, respecte cap a tots els éssers vius i agraïment a la mare terra. Com que no són notícia, sembla com si no hi fossin. Però, certament, no és el cas. La seva feina creix i es multiplica dia a dia en tots els àmbits, per molt que determinats interessos facin el possible per a mantenir-la ignorada.

En aquest desori en què, a nivell global, ens trobem avui, la pràctica de la meditació no pot quedar al marge de tots aquests moviments i aquestes iniciatives. Possiblement més que mai en el passat, cal que sigui utilitzada amb vocació de servei. Això vol dir, per a ajudar-nos mútuament a avançar plegats en l'assoliment de totes aquestes necessitats tan punyents que ara ja no passen desapercebudes i que clamen per ser ateses. 

Tota la claredat de visió que puguem guanyar a través de la meditació, per petita que sigui, ha de ser posada també a disposició dels altres. Cadascú en les seves circumstàncies i amb les pròpies capacitats. Però totes i tots podem fer més del que ens pensem per contribuir a orientar-nos decididament cap a la Vida, en lloc de continuar avançant per paratges de mort i explotació. 

Limitar-nos a observar passivament la transformació personal que puguem experimentar a través de les pràctiques meditatives constituiria, avui dia, una manera d'apartar la mirada i negar en els altres la presència que podem reconèixer en nosaltres mateixos. Una actitud així posaria en evidència que tota la feina feta ha estat vana, un altre engany. L'alliberament de cadascú passa per obrir-se a promoure activament una vida digna i desperta en totes les persones que ens envolten.

16 de set. 2016

Contes que m'han inspirat (III)

Un home molt orgullós de si mateix va fer cobrir amb miralls totes les parets i el sostre de la cambra més bella de casa seva. Allà, s'hi tancava sovint i contemplava la seva imatge. S'admirava amb detall, des de dalt, des de baix, per davant i per darrere. D'aquesta manera es sentia important i especial, a punt per enfrontar-se al món.

Un matí va sortir de l'estança i va marxar sense tancar la porta. El seu gos hi va entrar i, en veure que hi havia tants altres gossos, va començar a bordar i a amenaçar-los. En adonar-se que també l'amenaçaven s'hi va llançar al damunt. Va resultar un combat espantós: les batalles contra un mateix sempre són les més ferotges! Al final, el gos va morir exhaust.

Quan va tornar l'amo i va entrar a la cambra es va desesperar en contemplar l'escena. Tant es va trasbalsar, que va ordenar que hi tapiessin la porta d'entrada. Un asceta que passava per allà, en assabentar-se de què havia succeït, va dir-li: 

"Aquest lloc et pot ensenyar molt. Deixa'l obert."

"Què vols dir?", li va respondre l'amo.

"El món és tan neutre com els teus miralls. Segons ens mostrem meravellats o ansiosos, ens reflecteix allò que li presentem. Si ets feliç, el món també ho és. Si et sents turmentat, el món també ho estarà. En ell combatem sense treva els nostres reflexos i morim en l'enfrontament.

Que aquests miralls t'ajudin a comprendre això: en cada ésser i en cada instant, feliç, fàcil o difícil, no hi veiem la gent ni el món, tan sols hi veiem la nostra imatge. Observa això, i tots els temors, totes les aversions i les lluites t'abandonaran."


(Adaptat de Martine Quentric-Séguy. Cuentos de los sabios de la India. Paidós: Barcelona, 2007.)

14 de set. 2016

Anthony de Mello

Vigilància

 "Hi ha cap cosa que pugui fer
per aconseguir la il·luminació?"

"Tan poca cosa com pots fer
perquè el sol surti al matí."

"Aleshores, per a què serveixen els exercicis espirituals
que em prescriviu?"

"Per a assegurar-te que no dorms
quan el sol comença a sortir."

                                                                ***

Transformació

A un deixeble que es planyia sempre dels altres,
digué el Mestre: "Si el que vols és pau,
cerca de canviar tu mateix, no l'altra gent.
És més fàcil protegir-se els peus amb sabatilles
que no pas encatifar tota la terra."

                                                                ***

Violència

El Mestre ensenyava sempre
que la culpabilitat ―tota culpabilitat―
és un sentiment pervers
que cal evitar com el mateix diable.

"Però, no hem d'odiar els nostres pecats?",
li digué un dia un deixeble.

"Quan et sents culpable
no són els teus pecats allò que odies
sinó tu mateix."

                                                                ***

 Moralitat

Els deixebles s'embrancaven sovint en discussions sobre el bé i el mal.
De vegades, la resposta esdevenia força evident.
Altres cops era difícil de copsar.

Quan el Mestre hi era present,
no prenia part en aquestes discussions.

Un dia li plantejaren aquesta pregunta:
"Està bé de matar algú que tracta de matar-me?
O està malament?"

Digué el Mestre: "I com podria saber-ho?"

Els deixebles, desconcertats, respongueren:
"Aleshores, com podrem discernir el bé del mal?"

Digué el Mestre: "Mentre sigueu vius,
moriu a vosaltres mateixos, sigueu totalment morts.
Llavors actueu com us plagui
i les vostres accions seran justes."

                                                                ***

Buidor

De vegades els nombrosos
i sorollosos visitants
trencaven el silenci del monestir.

Això trastornava els deixebles;
però no el Mestre, que estava tan content
amb el soroll com amb el silenci.

Als seus deixebles que protestaven,
els digué un dia el Mestre:
"El silenci no és l'absència de soroll,
si no l'absència d'un mateix."

                                                                ***

Abandonament

"Quin és l'acte més sublim
que una persona pot fer?"

"Asseure's a meditar."

"No menarà això a la inacció?"

"És inacció."

"Aleshores, l'acció és inferior?"

"La inacció dóna vida a les accions.
Sense inacció les accions resten mortes."


(Moments de saviesa. Editorial Claret: Barcelona, 1994.)

8 de set. 2016

Engany

Segons sembla, tot allò que experimentem, que vol dir, tot allò que es fa present en la nostra existència, depèn, en darrer terme, de la ment. Ella dóna forma als impulsos que li arriben a través dels sentits, i ella hi respon d'una manera o altra; el dolor i el plaer són dues de les seves respostes bàsiques. És ella qui teixeix els pensaments i qui s'hi entreté o els abandona. Ella, qui desenvolupa els estats en què ens trobem, com ara la por, la tristesa, l'eufòria o la indignació. Intervé sempre i arreu. Cada cosa de la qual en prenem consciència passa a través seu.

Tot allò que considero extern, ―el món, en diem―, amb tots els seus fenòmens, només es fa present en mi d'una manera concreta com a producte de la ment. El cos que experimento cada dia, també. És per això que quan dormo profundament no tinc consciència ni d'un món, ni d'un cos.

De manera sorprenent, això no ho solem tenir gaire en compte. Al contrari, la major part del temps al llarg de la nostra vida, ho ignorem del tot. Més aviat donem per bona la idea que hi ha un món exterior, independent de mi i ben definit, el qual és l'artífex de tot allò que experimento. De la mateixa manera, estic convençut que sóc aquest cos que reflecteix el mirall, en lloc de reconèixer que és només un cert vehicle, una vestidura per a la vida humana.

Aquesta ignorància, aquest oblit, ens porta a viure enmig d'una ficció malaurada. Allò real, l'expressió de Vida que sóc, esdevé ocult i, en contrapartida, em perdo en les fantasies d'un jo minúscul que creu que dirigeix una vida singular, estrictament personal, tot bregant enmig dels embats d'un món inhòspit i envoltat d'uns consemblants que li resulten totalment aliens.

No és potser aquesta la gran reconciliació que ens cal? En la ment hi la dificultat i el remei. Les relacions amb els altres ofereixen el camí i l'oportunitat. Què ens detura?

26 d’ag. 2016

Contes que m'han inspirat (II)

L'home, que era vell i molt devot, acabava de morir. De seguida va pujar cap al cel i es va trobar davant de Déu. En aquell precís moment li va aparèixer la visió d'un camí ben llarg en què es veien dues rengleres de petjades que avançaven en paral·lel. Va entendre que el camí era la seva vida, que una de les rengleres de petjades corresponia a les seves passes, al llarg dels anys, i que l'altra tenia les petjades del Senyor, que caminava al seu costat. Mentre les observava es va adonar, amb un esglai, que en els moments de la seva vida en què havia passat per dificultats més extremes sempre desapareixia una de les rengleres de petjades.

Amb una gran tristesa es va adreçar a Déu i li va dir, "Senyor, he vist que m'heu acompanyat al llarg de la meva existència mundana, i que m'heu anat mostrant el camí. Us ho dec tot i us estic molt agraït. Però em dol veure que quan passava les pitjors dificultats Vós ja no estàveu al meu costat." Déu, se'l va mirar amb tendresa i li va respondre, "T'equivoques, fill meu. La renglera de petjades que veus que hi ha en els moments més foscos de la teva vida correspon a les meves passes. Les teves no hi són, perquè aleshores jo et recollia i et portava en braços. És així com vas poder superar aquelles èpoques en què estaves tan desesperat."


(Adaptat de Martine Quentric-Séguy. Cuentos de los sabios de la India. Paidós: Barcelona, 2007.)

24 d’ag. 2016

Enric Corbera

Tu ja ho tens tot, no has de fer res. No necessites millorar o superar res. No hi ha res per purificar, santificar o consagrar. No hi ha res per aconseguir, res que hagis de demostrar. No es tracta de no fer res. Més aviat, es tracta de fer allò que sentis que has de fer, sense convertir-ho en una motivació, en un camí especial, en un dogma, en una idolatria. En la teva essència ho ets absolutament tot, però en el teu somni estàs desterrat, per això creus que has de fer alguna cosa per tal de ser grat al teu Creador. No ets conscient que formes part d'Ell i Ell de tu. No hi ha dos, només hi ha U que s'expressa en una diversitat infinita.

                                                                    ***

No és un error crear la dualitat, l'error és oblidar que és una experiència que ens permet prendre consciència plena de qui som realment. És una experiència de jugar a no-ser per a saber que tots i cadascun som l'Ésser que s'expressa a Si Mateix a través d'una infinitud de consciències.

L'error és oblidar que procedim de la Font, que sempre estem connectats a Ella i que és Ella la que ens alimenta i ens dóna vida. [...] 

Recuperar la consciència que tots som un i que som aquí per experimentar-nos a nosaltres mateixos a través dels nostres consemblants, és el camí que ens porta a despertar i a canviar les nostres relacions, les omple de pau i de comprensió. Aleshores, portem a la consciència la veritat universal que no hi ha un jo i un tu, sinó que jo sóc tu.

                                                                    ***

Hem d'estar en el món, però sense ser del món.

                                                                    ***  

La ment no sap que allò que veu i interpreta és tan sols una projecció, la qual manté una relació directa amb el nostre estat mental. Veiem allò que hi ha en la manera en què ho volem veure. La percepció i la identificació amb ella són la clau de tots els problemes del món.

Sense percepció no hi ha identificació. La identificació ens posiciona, ens polaritza, i així creem automàticament una fortalesa per a defensar la nostra posició mitjançant arguments, idees i creences que li donin suport.

La immensa majoria de les persones no qüestiona la seva percepció. Més encara, estan plenament convençudes que allò que perceben és tal com ho veuen. [...] "La percepció selecciona i configura el món que veus. Literalment, el selecciona tot seguint les directrius de la ment." "La percepció és una elecció, no un fet." (Un curs de miracles). [...]

Si observéssim tota situació que tingui una certa càrrega conflictiva (i sabrem que la té per una pèrdua de pau, una punxada de dolor o un malestar) des de la distància i sense prendre una determinada posició, sabríem que podem escollir. Sempre tenim l'opció de seguir recte en la direcció que ens ha portat fins aquest moment, o bé reflexionar i canviar els nostres pensaments en relació a allò que ens envolta.

La primera elecció ens portarà a situacions repetitives, a obtenir més d'allò de sempre, encara que els personatges que són a l'escenari siguin diferents. La segona opció és una alternativa en què comences a fer-te responsable de tot allò que t'envolta. Comences a ser conscient que tu ets la causa d'allò que es presenta repetidament davant teu, a través de programes que has heretat, incrustats en forma de tabús, creences o dogmes.

Per superar la percepció simplement cal transcendir-la mitjançant el no posicionament i l'absència de judici. Molts diuen que no jutjar és ben difícil, i en certa manera tenen raó. La dificultat rau, precisament, en el prendre posició, en la identificació amb una postura, la qual ens porta irremissiblement a jutjar aquells que no pensen o no es posicionen com ho fem nosaltres.

                                                                      ***

Si no t'agrada allò que reps, canvia allò que dónes.


(Text adaptat de Yo soy tú. La mente no dual. El Grano de Mostaza, Barcelona: 2016.)

15 d’ag. 2016

Contes que m'han inspirat (I)

El prior del monestir havia acabat de desenvolupar unes ensenyances davant dels monjos de la comunitat. Els monjos van sortir de la sala pensarosos i, un cop a fora, van començar a discutir entre ells sobre el significat precís d'allò que acabaven de sentir. De seguida es van formar dos grups amb interpretacions força oposades. Tant era així que, un cop els dos grups es van separar, un monjo del grup més bel·ligerant va decidir anar a visitar el prior per demanar-li humilment que li digués si la seva interpretació de les ensenyances era correcta.

El prior el va rebre i el va escoltar amb atenció. En acabat, i després de considerar-ho breument, li va dir que tenia raó. El monjo, tot satisfet i agraït se'n va tornar cap al seu grup i els va explicar que ells tenien raó. Un monjo de l'altre grup se'n va assabentar i no va poder evitar de córrer a visitar el prior per tal de plantejar-li la seva interpretació, atès que no tenia pas cap dubte que era la correcta. El prior, també se'l va escoltar amatent i, en acabat, després de sospesar-ho durant uns instants, va dir-li que tenia raó.

Quan aquesta notícia va arribar a oïdes dels monjos del primer grup, no se'n van poder estar i van retornar esvalotats cap a la cel·la del prior. Després de saludar-lo amb una reverència i demanar-li excuses per tantes interrupcions, el portaveu del grup va dir-li: "Pare, abans hem vingut a trobar-vos dos de nosaltres amb interpretacions diferents, del tot oposades, sobre el significat de la vostra lliçó d'avui, i ens heu donat la raó a tots dos. En aquí hi veiem una contradicció! No és així?" El prior, novament se'l va mirar amb interès i tot seguit li va respondre amb un somriure, "També teniu raó!"

21 de jul. 2016

Exercici

Al llarg d'aquest exercici es tracta d'abandonar completament, encara que només sigui de manera provisional, la idea d'un jo personal, diferenciat i separat de la resta d'éssers humans, així com tots els termes que depenen d'aquest jo, com ara meu/meva o a mi

Això significa posar-se en el context en què si bé constatem la gran diversitat d'éssers humans que existeixen, reconeixem que més enllà de les diferències contingents (aspecte, cultura, creences, capacitats, gustos...) a tots ens mou sempre la mateixa finalitat, defugir el patiment i apropar-nos a la felicitat. De manera més o menys sensata i adequada (a vegades, molt poc sensata i adequada) tots i totes busquem això.

Entès així, no existeixen diferències substancials entre els uns i els altres. Tots som criatures d'una mateixa expressió o manifestació. De fet, aquesta unificació no només s'estén a tots els éssers humans sinó que abastaria tots els éssers sensibles. En aquestes condicions es fa evident que no té cap sentit que un ésser humà en perjudiqui un altre, simplement perquè en no haver-hi jo tampoc no hi ha uns altres que siguin essencialment diferents.

L'objectiu de l'exercici és anar més enllà de la simple comprensió intel·lectual que aquest jo amb què ens identifiquem és només un fantasma, una creença, d'aquesta manera podrem experimentar les conseqüències pràctiques que comporta integrar aquesta desaparició del jo en cada situació de la vida quotidiana.

Un cop eliminada la diferència que estableix el jo davant dels altres, el panorama es transforma radicalment. Tot esdevé molt més clar i simple. De fet, al llarg de l'exercici podrem comprovar que allò que sovint anomenem problemes acaben desapareixent. No pas per resolució, sinó per dissolució.

La proposta és, doncs, dur l'exercici a la pràctica, tantes vegades com es vulgui, però sempre durant un temps limitat i no gaire extens. No resulta gens fàcil mantenir-lo durant molt de temps. Mentre duri, he d'observar quines noves situacions es generen i quines són les respostes que sorgeixen quan interacciono sense les exigències d'un jo.

14 de jul. 2016

Vida espiritual (II)

Tot i la nostra determinació d'orientar-nos en la direcció del bé, un cop i un altre ens en desviem i acabem provocant una trencadissa. Pot ser que ens calguin moltes ensopegades abans no arribem a adonar-nos de què estem fent. Perquè es tracta d'això, de què fem, i no pas de què passa. La dificultat rau en què allò que fem (o pensem, o diem) sorgeix com una reacció automàtica de la qual en som molt poc conscients. Les rutines de la ment, generades per creences, anhels, frustracions o temors, estan tan consolidades que la voluntat de corregir-les no té prou força com per frenar la seva inèrcia. Quan ens n'adonem ja és massa tard; l'ego ha envestit o defugit allò que tenia al davant si li produïa aversió, o bé s'hi ha abocat si li produïa satisfacció. Tant en un cas com en l'altre, a cegues.

Davant d'aquests fracassos, la pitjor decisió que podem prendre és creure que no hi ha res a fer, que no podem canviar, que sempre serem així. La decisió apropiada passa per reforçar la paciència i la persistència. Condemnar-nos o castigar-nos només reforça allò que precisament voldríem deixar enrere. Convé aixecar-nos de terra una altra vegada i reprendre el camí. Si revisem com anàvem, la nova caiguda pot mostrar-nos on i com hem tornat a badar.

Ens cal, sobretot, practicar el coratge necessari per a poder introduir una pausa, un silenci interior, en lloc d'abandonar-nos a la pressió emocional i deixar que sigui ella qui respongui a la situació que es presenta, tant si aquesta ens plau, com si ens desplau o bé ens resulta indiferent. Aquest coratge es guanya a través de la pràctica de l'atenció conscient. Si no sóc prou conscient d'allò que expressa el cos i la ment no seré capaç de respondre-hi adequadament, al contrari, es dispararà el tipus de reacció que estigui més reforçat, tot seguint un cert patró que s'ha establert al llarg dels anys i que deixa de banda completament què hi ha en mi, ara i aquí.

En l'àmbit espiritual tota resposta que no passi la prova de la compassió, de l'amor bondadós cap a un mateix i cap als altres, és una resposta equivocada.

26 de juny 2016

Vida espiritual (I)

Allò que podem anomenar la vida espiritual, o la dimensió espiritual, no està separada de la vida quotidiana, de la dimensió pràctica de l'existència. La dificultat, un cop més, la crea un ús inadequat del llenguatge, de les paraules. Amb les paraules podem indicar distincions, i és adequat fer-ne quan estan justificades, però les distincions no han de crear separacions. Les distincions en el discurs poden ajudar-nos a ser més precisos, coherents o ordenats, però si elles incorporen separacions en la realitat, acaben generant uns conflictes i unes dificultats que no existien.

És en les accions més ordinàries, en la vida quotidiana, on s'ha de manifestar aquesta dimensió espiritual. Si ella queda restringida a un seguit de creences, lectures, rituals, oracions o meditacions, sense que s'expressi en les paraules, els actes i les actituds del dia a dia, serà només un posat, una ficció estèril.

En aquest sentit, una persona que es considera atea, però que manté una actitud compassiva i acollidora amb totes les persones que tracta, podem dir que viu una vida plenament espiritual (malgrat que no en sigui conscient, o fins i tot ho negui). A la inversa, qui es declara creient i seguidor d'una certa doctrina o filosofia, però que veu sempre els altres com oportunitats per aconseguir algun benefici, com adversaris o com éssers que li són indiferents, és una persona que no ha estat capaç encara d'anar més enllà de les seves pulsions i inclinacions més primitives.

En la vida espiritual, les paraules, els conceptes i les idees són importants. Però ho són, sobretot, perquè ens poden assenyalar la destinació, no pas perquè ens permeten desplegar una activitat intel·lectual engrescadora. A partir de cert punt, no té cap sentit quedar encallat en voler dilucidar tots els detalls, les múltiples preguntes i interpretacions que es poden plantejar. Els anys passen de pressa i les especulacions no tenen fi. Allò que de debò convé és posar-se a la feina tot seguit. Viure i experimentar la veritat que les paraules i les idees anuncien. Si esperem demostracions de validesa de les propostes espirituals no les assolirem pas en l'intel·lecte, només les podrem trobar en els canvis que arriben quan integrem les propostes en la nostra vida.

13 de juny 2016

Rendició

Alliberar-nos és sinònim d'anar abandonant totes les defenses que hem aixecat. L'alliberament complet demana que oferim de grat la rendició absoluta, incondicional.

Abandonar les defenses significa comprendre i assumir que no hi ha res a defensar, perquè allò més valuós en mi ho és, precisament, perquè no pot ser alterat ni destruït. No és a l'abast de les fúries del món. Rendir-se no vol dir, doncs, lliurar-se a la desesperació. Això és bogeria. La rendició espiritual és la confiança completa i indestructible en allò diví que hi ha en mi i que mai no m'abandona.

Significa reconèixer que hi ha moltes ocasions en les quals no sé què em convé, o no sé com actuar adequadament. En aquestes ocasions, la rendició s'expressa demanant ajuda a la veu interior perquè decideixi, em guiï i m'inspiri. I, tot seguit, fent-li cas, sense deixar cap marge per als dubtes. Malgrat que no sàpiga ben bé com duré a terme allò que m'indica, malgrat que no pugui preveure'n les conseqüències. Confiar plenament que el desenllaç serà el millor possible; que quan convingui, el gest i la paraula sorgiran a través meu de forma clara i decidida.

Si encara es mantenen alçades algunes defenses és perquè encara hi ha resistències (temors). Elles indiquen que hi ha àmbits o elements de l'existència que continuen sota el control de l'ego i que, per tant, volen mantenir-se separats de la voluntat divina. Aquesta separació, aquest intent d'erigir una voluntat personal que es creu que sap més, impedeix que es consolidi qualsevol progrés cap a una pau i una llibertat plenes.

8 de maig 2016

Anselm Grün

Busca l'energia interior
que es troba en el lliurar-te i no pas en l'ego.
Troba l'equilibri just
entre el lliurament i el teu jo,
entre satisfer les expectatives dels altres
i fixar els teus límits.
No sempre és fàcil.
Però buscar aquest equilibri és beneficiós.

Para atenció als teus sentiments
per tal que puguis trobar l'equilibri just.

Copsa dins teu
quins efectes et produeix el lliurar-te.
És bo que que et sentis viu en aquest lliurament.
Si et sents utilitzat,
si experimentes rancúnia,
és senyal que et cal revisar els teus límits.

És important que et sentis lliure.
Tal vegada el lliurament
s'ha convertit en un simple deure.
Aleshores ha passat a ser una obligació,
i tu has perdut el teu centre.

Tal vegada els límits que has establert
han esdevingut una necessitat.
Escolta el teu interior
i tracta de descobrir
quin efecte tenen en tu
els límits que has traçat.

Pregunta't
si aquests límits et regalen pau interior
o si fan que la teva vida es torni estèril.

Adona't en el fons de tu mateix
que allò important és que la teva vida flueixi.
Sempre que flueix i tu estàs en harmonia
amb tu mateix, pots confiar
d'haver trobat l'equilibri just
entre posar-te límits i lliurar-te.

Nota el teu interior i atura't a considerar
si beus de la font de l'Esperit de Déu,
o si beus del teu dipòsit de força i amor.

Sentiràs que
quan beus de la font divina,
ella flueix en tu
sense esgotar-te.
Perquè la font divina brolla per sempre.


(Encuentra tu equilibrio interior. Sal Terrae: Maliaño (Cantàbria), 2008.)

7 de maig 2016

Nivells de consciència

Tot referint-se a una persona, és habitual fer servir l'expressió "el seu nivell de consciència" o "com de desperta està", per indicar el punt en què es troba el seu desenvolupament espiritual. Naturalment, una valoració d'aquest desenvolupament en relació a una persona determinada l'hauria de dur a terme, si fos el cas, una altra persona que ja hagi avançat molt en aquest camí. Sigui com sigui, en el nivell més alt de consciència hi hauria la persona totalment alliberada (il·luminada, santa, plenament realitzada), i en el nivell més baix hi hauria la que s'identifica cegament amb les demandes del cos i les tendències més primàries de la ment. Un cos i una ment que els considera totalment sobirans, deslligats i independents de la resta d'éssers vius. En algun punt entremig ens hi trobem avui dia gran part dels éssers humans.

Com menys consciència hi ha en una persona, més temors, confusions i disbarats l'acompanyen; més patiment per a ella i per als qui s'hi relacionen. Ella mateixa crea l'infern en què viu i contribueix a què en el món apareguin part dels mals que hi podem trobar. Aquests mals no tenen vida pròpia, són els efectes de la manca de consciència, la qual es concreta en abusos, enganys, desitjos desbocats, o qualsevol altra manifestació pròpia d'un cor glaçat.

Per extensió, també podem referir-nos al nivell de consciència que sembla que predomina en un cert grup o en una societat. En aquest segon cas, podem fixar-nos en els valors, les actituds i els ideals que es manifesten en aquell col·lectiu. Tant en els individus com en els grups hi poden haver avenços i retrocessos en aquesta dimensió. No tot allò que és percebut com a expressió de la nostra naturalesa primordial queda sempre integrat de ple en la nostra existència. Malauradament, haver albirat la llum no ens assegura pas que ja mantindrem la bona direcció. Som ben capaços de girar-nos-hi d'esquena i tornar a les tenebres. Això és trist, però no serà fatal mentre no oblidem que la llum sempre hi és i ens espera.

25 d’abr. 2016

Miquel Martí i Pol

MÉS COMPRENDRÀS

Més comprendràs com més els mots t'apropin
a la vora del riu de tu mateix
i sense por t'encaris amb la teva
fluent realitat.

Mudances, ritmes,
no fan més que ennoblir-te i afermar-te
quan els saps assumir sense recances.
Ofega, doncs, tot allò que t'allunyi
del projecte de tu i accepta totes
les solituds i totes les mancances
sense neguit.

Fes de l'amor la norma
que t'alliberi de temors i angoixes
i et faci clars els horitzons del somni.



DINS TEU

Si saps que tot és provisori, fes-te
dins teu, amb urc, un reducte i defensa't
del fluctuar girant-hi els ulls sovint.

No et vulguis tanmateix massa allunyat
de les coses, no fos que el teu reducte
se't convertís a poc a poc en un
ermot, on tot és dur i eixarreït.

Estima la bellesa que t'envolta
i que se't dóna clara i generosa,
i en tu i per tu estima també els altres,
car d'aquests dos amors te'n pervindrà
l'harmonia i, tal volta, la grandesa.


(Poesia completa. Edicions 62: Barcelona, 2008.)

3 d’abr. 2016

Preocupació

La preocupació ens fa perdre consciència del present (és una pre-ocupació) i ens situa de ple en l'especulació sobre el futur. Respon al desig de controlar determinades situacions. Però aquest desig només és motiu de malestar, per l'esforç, i de frustració, pel fracàs.

La preocupació expressa temor i orgull alhora, perquè mostra manca de confiança i d'acceptació. Preocupar-nos ens afebleix. Reforça les tendències i les inclinacions negatives que ens condicionen i que constantment projectem en els nostres pensaments sobre les coses que sentim que ens afecten. Al capdavall, la preocupació és la prova que encara no hem descobert què som realment.

Viure despreocupat no vol pas dir esdevenir algú indiferent, frívol o irresponsable. Podem no tenir gaires preocupacions i, en canvi, atendre com cal les nostres ocupacions. Les ocupacions sempre estan en contacte amb la realitat perquè són accions que actuen sobre el present.

Podem optar, doncs, per ocupar-nos en cada moment d'allò que convé que sigui atès, seguint la guia del cor i sense voler-hi imposar unes expectatives determinades. Aquesta actitud més compassiva i amorosa ens ha de permetre desfer-nos de les angúnies, mantenir la pau sense desentendre'ns del nostre efecte en el Tot en què habitem.

5 de març 2016

Res no canvia. Tot és diferent

Abans d'haver sentit a parlar de la meditació és molt habitual trobar-se en un estat en què ens identifiquem del tot amb el cos i amb el contingut dels nostres pensaments, les percepcions, els sentiments i les emocions. Aquesta és l'actitud ordinària, la que ens fa reaccionar constantment i de manera gairebé mecànica davant de tot allò que capta la nostra atenció.

Potser arriba un dia en què ens fixem en la meditació i comencem a practicar-la. Aleshores, de forma progressiva sorgeix una gran descoberta: jo no sóc allò que em passa, allò que penso, sento o percebo. A més, les coses tampoc no tenen per què ser tal com es presenten ja que, de fet, m'apareixen segons allò que jo projecto en elles. Aquesta descoberta va generant un canvi radical de perspectiva i d'actitud. Hem de reconèixer que ho capgira tot, tant pel que fa al món, com a la ment o a les relacions amb els altres i, sobretot, en relació a què (qui) sóc jo.

Si continuem per aquest camí d'exploració d'unes preguntes que havíem ignorat (qui sóc, què és un pensament, què n'he de fer de les emocions, què és real, què puc escollir i què em ve donat, estic sola...?) perquè ens semblaven trivials o absurdes, van perdent força certes idees que havíem incorporat i reforçat amb el pas dels anys, com ara la consistència de la identitat personal. Ens adonem que el jo social (o psicològic) amb què ens presentem és una construcció necessària, però que és quelcom sobreposat. Sobreposat a què (qui)?

Podem, doncs, observar amb més equanimitat tot allò que sorgeix, tot allò que ens afecta. Però les coses continuen sorgint i ens continuen afectant, tal com passava abans de començar a meditar. Què ha canviat en nosaltres? A banda dels beneficis ja coneguts que incorpora el fet de poder objectivar allò que experimentem, hi ha algun altre element nou, significatiu? Sembla que sí, un canvi fonamental és que, de mica en mica, creix la nostra capacitat de substituir l'atenció sobre el contingut dels pensaments per l'atenció sobre el procés en què sorgeixen. Aquesta diferència recol·loca el jo. Ara ja no és una identitat particular, perquè els continguts que apareixen ja no són allò essencial. El jo que observa deixa de tenir trets personals i perd consistència, es va tornant més difús. En el límit, resulta indestriable del sorgiment que reconeix. Ja no hi ha dos, observador i fenomen observat. Els dos es fusionen en l'observació que els engloba.

Veiem que res no ha canviat. Alhora, tot és diferent. El cercle s'ha tancat amb el retorn al punt de partida: l'existència, arran de terra, com a ésser humà. Però un ésser humà que ara sap que ho és tot en el corrent de la Vida, i res, fora d'ell.

1 de març 2016

Adonar-nos

Ésser conscients dels processos mentals que contínuament es posen en marxa i que fan moure pensaments, sensacions i sentiments en una direcció o altra. 

Adonar-nos-en.

Estar tan atents como sigui possible a aquestes dinàmiques pròpies de la ment, aquests canvis que sovint són molt subtils, però que tenen prou força com per fer-nos experimentar una cosa o altra, o bé fer-nos viure una certa situació d'una determinada manera. Així, un petit detall extern que ens crida l'atenció, o bé l'esbós d'alguna idea que apareix en la ment, tenen la capacitat de posar en marxa un procés mental que ens atrapa del tot durant una estona més o menys llarga. Aquest procés serà interromput per un altre, igualment inesperat i no desvelat, que passarà a ocupar el seu lloc.

Adonar-nos d'aquest moviment constant que se'ns emporta. Entendre'l, i no rebutjar-lo.

Podríem creure que l'atenció que aquí es demana ens complicarà molt més l'existència, que serà una feinada addicional a la que ja tenim cada dia, que comportarà una nova font de tensió, un cansament afegit al que potser ja arrosseguem. O que simplement serà una pèrdua de temps. Sí, podríem creure-ho, però no és així.

Cada vegada que ens adonem d'aquesta dinàmica que ens posseeix de forma tan completa i continuada experimentem un gran alleujament, una alegria que no ve d'enlloc: apareix com el fruit de la descoberta. És com començar el primer dia de vacances (deia, Rigdzin Shikpo) o pagar la darrera quota d'un préstec bancari. Ser conscients d'aquest fenomen fa sorgir una sensació molt intensa de descans, de satisfacció perquè hem descarregat de les espatlles quelcom molt feixuc que ara veiem que no ens calia suportar. També satisfà perquè reforça la nostra confiança en la capacitat que tenim d'encarar tot allò que pugui succeir.

Com sempre, lector/a pacient que m'acompanyes, no em creguis. Fes la prova, si et plau, i treu-ne les teves conclusions.

29 de febr. 2016

Espai, obertura

Tret d'aquells casos en què la simple curiositat n'és el motor, el fet d'interessar-se per la meditació indica que la persona reconeix que la seva vida no acaba de ser satisfactòria. Aquest reconeixement ja és un progrés, i constitueix el primer pas per a posar en marxa un canvi d'actitud, de visió, que permeti capgirar el seu estat actual. Ara bé, que la situació vital resulti insatisfactòria no vol pas dir que hi hagi quelcom que està malament en la persona, quelcom a aprendre, millorar o eliminar. En les vies espirituals, el despertar indica la sortida d'un somni, de la confusió, i el reconeixement de la realitat. Despertar no és pas deixar de ser allò que ja érem. És per això que no és una bona idea apropar-se a la meditació amb l'objectiu de fer-la servir per a canviar, per a esdevenir una persona millor en algun sentit.

Jutgem i qualifiquem massa. Posem una atenció desmesurada al contingut dels nostres pensaments. També donem una importància excessiva a la presència d'emocions, sentiments o sensacions. Tot plegat constitueix un gran desgast psíquic i físic. Genera una opressió que finalment ens desborda perquè no sabem com gestionar-la. Es pot representar usant la imatge d'una cambra tancada, sense finestres, en què les parets es van acostant les unes a les altres i nosaltres estem sols al mig. La sensació d'ofec, d'estar atrapats en la situació, pot arribar a ser molt intensa i dolorosa.

En la tradició budista ocupa un paper central l'obertura, la idea d'espai obert i il·limitat. És en aquest espai on sorgeix tot allò que ens afecta d'una manera o altra. Sortir de la presó estreta cada vegada que ens hi fiquem i recuperar l'obertura que ens mena cap a aquest espai tan ample i acollidor és un moviment que convé no perdre mai de vista. Podem integrar-lo tant en la pràctica de la meditació com en el nostre dia a dia quan no estem meditant.

Durant la meditació és important no quedar-se completament aturat, perquè quan això passa l'atenció s'afebleix molt. Una bona manera d'evitar-ho es basa en mantenir-nos a prop d'aquest espai primordial. Podem aconseguir-ho a través de la respiració. Així, quan expirem hi deixem anar els pensaments, les emocions o els sentiments que hagin sorgit. Permetem que retornin a la base en la qual s'han originat, independentment del seu contingut. Ens interessa ser conscients del procés que consisteix a adonar-nos d'allò que ha sorgit i, a continuació, deixar-ho anar suaument.

En aquesta dinàmica, convé observar que si bé la referència a obertura i a espai és només una manera de parlar, de fer-nos una imatge comprensible d'allò a què ens referim, no es tracta pas d'una il·lusió, d'una fantasia. La base primordial a què fa referència l'obertura i l'espai és ben real. És allò més real que hi ha en nosaltres perquè constitueix el nostre ésser. Per tant, treballar amb l'obertura i l'espai no és cap autosuggestió, malgrat que no disposem de paraules adequades per a referir-nos a la Font a què ens adrecem.

28 de febr. 2016

Chögyam Trungpa (II)

Em sembla que un problema fonamental que tots tenim és que som molt crítics amb nosaltres mateixos, fins al punt que arribem a ser els nostres propis enemics. La meditació és una manera d'acceptar-se, de reconciliar-se amb un mateix i fer-se'n amic. Potser descobrirem que no som tan dolents com ens havien dit.

[...] Meditar és simplement compenetrar-se amb un mateix, examinar efectivament i sense avergonyir-se el propi procés psicològic. És reconèixer-se de manera completa en allò que hom és. A menys que siguem capaços de fer-nos amics de nosaltres mateixos no hi haurà cap esperança. Si ens declarem irrecuperables, si tenim una visió vil de nosaltres mateixos, estem enfonsant els ponts de què disposem; aquestes actituds ens obliguen a estar sempre buscant quelcom molt millor que allò que som. Tractar de guanyar una cursa contra un mateix a cada instant pot allargar-se indefinidament. I així és precisament com ens comportem.

Per tant, meditar és entrar en contacte amb allò que som veritablement, amb totes les manifestacions aspres, tosques, doloroses, irritants i fastigoses que succeeixen dintre nostre. Per molt repugnant que sigui el nostre estat d'ànim, hem d'examinar-lo. Veure'l és meravellós. Descobrir que aquestes coses existeixen en el seu ambient natural és d'una gran bellesa: és una altra dimensió de la bellesa de la natura. [...] La meditació, doncs, és una manera d'entrar en aquesta situació natural i orgànica, de ficar-s'hi de ple, per la via més directa i perfecta.

(Text adaptat de Abhidharma. Psicología budista. Editorial Kairós: Barcelona, 1988.)

27 de febr. 2016

Tenir, fer, ser

El cos i la ment de l'ésser humà, el cos-ment, és una de les formes en què la Vida s'expressa, es desplega. Així, el cos-ment és forma, el mitjà que serveix al propòsit. Un mitjà que ens permet tenir (obtenir) i fer (actuar) en el món. Mentre no perdem de vista quina és la base, la font, i quin és l'instrument, el mitjà, la nostra existència es manté en harmonia amb la dinàmica de la Vida. 

En canvi, aquesta harmonia es trenca cada vegada que el tenir i el fer els deslliguem del ser. Això passa quan oblidem la nostra essència i en fem del cos-ment un ésser diferenciat del seu origen, una identitat pròpia. Aleshores, l'existència queda encongida i ofegada. El sentit d'aquesta existència passa a ser un tenir i un fer que busquen de satisfer els desitjos d'un individu que es veu autònom i es creu separat de tot allò que considera que són altres éssers, també autònoms i separats. Desapareix l'harmonia i el fluir en el si de la Vida. En lloc seu, apareix la insatisfacció constant, la lluita per aconseguir o dur a terme quelcom que ens hauria de retornar la pau perduda. Aquesta lluita està condemnada al fracàs des del primer moment, atès que l'equilibri trencat no es podrà restaurar mai acumulant possessions o èxits personals. Allò que cal és renunciar a la resistència inútil que hem introduït i acceptar de grat el corrent que tot ho mou i del qual formem part.

El jo social, aquest jo petit amb el qual ens identifiquem, té les seves raons. Sobretot, una raó de tipus pràctic: socialment ens resulta necessari per a organitzar les molt diverses interaccions i relacions que mantenim els uns amb els altres. També convé recordar que té una funció formativa en la infància i l'adolescència. No obstant això, no podem perdre de vista que és un jo instrumental. Tal com ho és el cos que ens acompanya. L'un i l'altre són moviment, projecció. El seu àmbit és el de tenir i fer.

Quan ens quedem quiets i en silenci, durant una estona, anem deixant enrere l'agitació superficial que ens manté tothora ocupats i expectants. Aleshores, els anhels es van apaivagant. Ja no ens cal posseir ni assolir res per a sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos. N'hi ha prou amb constatar que som i que el nostre ésser no està mancat de res. Aquí hi podem trobar el centre estable del qual tot sorgeix, també el jo petit, i al qual tot retorna.

18 de febr. 2016

Tenir cura de la ment

Tothom entén que per a contribuir a mantenir saludable el cos hem d'ocupar-nos de la seva higiene, donar-li una alimentació sana, procurar que estigui actiu i deixar-lo descansar adequadament. Si bé aquestes pràctiques no garanteixen sempre la salut, oblidar-les ens encamina cap a les malalties i les disfuncions.

Entre nosaltres, qui té una cura semblant de la ment? Qui la manté neta, l'alimenta com cal, la fa treballar quan i com convé, i la fa reposar quan no és necessària? Qui la governa? El cas és que la tenim ben abandonada. Com si no calgués fer res per ella. Passen els anys però no madura, més aviat consolida unes dinàmiques instintives, molt primàries, que poques vegades són les més convenients. El resultat és una ment alhora rutinària i inestable, que no coneix altra disciplina que el seu caprici. Essent així, no és estrany que ens acabi produint tants i tants maldecaps. 

La meditació és la via per excel·lència per reconduir aquesta situació. Meditar obliga la ment a baixar de la trona des d'on actua amb un despotisme absolut. L'ensenya a ocupar-se d'allò que ens és profitós i a deixar estar tot allò altre que ens intoxica o ens fa perdre el temps i la vitalitat. Fa que es desenvolupi en ella l'atenció sostinguda en el present i la concentració sobre allò que li demanem. En darrer terme, la ment ha d'aprendre a servir amb diligència quan és requerida i a apartar-se quan esdevé una nosa, una intromissió.

Tota aquest canvi que es persegueix, és clar, ha d'enfrontar-se a les resistències diverses que la ment aixeca. Ella no accepta pas de bon grat la seva nova posició. Al contrari, s'hi oposa de valent de totes les formes possibles —i en aquí disposa de molts recursos— per tal de fer fracassar el nostre propòsit. Les dificultats, doncs, no ens faltaran. No obstant això, passi allò que passi, hem de trobar la manera de no rendir-nos ni desesperar-nos. Recordem que sempre hi és!

1 de febr. 2016

Despertar

Una altra manera de sintetitzar la nostra dificultat principal pot ser aquesta: en cada situació, i de forma rutinària, ens sotmetem als interessos, les exigències i els pronunciaments del jo superficial. Aquell jo que és només un conglomerat d'elements diversos com ara creences, records, preferències, aversions, dades, coneixements o trets psicològics. En aquest sentit, és molt remarcable la gran influència soterrada que tenen en nosaltres les diverses formes de malestar físic que, en un grau o altre, ens acompanyen tan sovint. Pensem, per exemple, en el cansament, la son, el fred, la calor, la gana, una mala digestió, la incomoditat en la positura, el dolor o el soroll. Aquestes influències quotidianes ens passen desapercebudes encara que poden arribar a condicionar-nos molt negativament (tensió que s'acumula, mal humor, irritació, tristesa o decaïment).

El cas és que tot allò que m'arriba pels sis sentits (cal incloure la ment com a sisè sentit) posa en marxa immediatament un procés d'avaluació, sovint molt poc conscient, en què es tracta de determinar si crec que m'afecta a mi i, cas que sí, de quina manera. Aquest jo petit o superficial (el mi) agafa el protagonisme, filtra allò rebut i hi respon de forma automàtica a partir dels propis criteris. Actua així i procura que no sorgeixi cap altre moviment fora del seu control.

Aquesta opció de vida dictada pel jo superficial és de fet un somni, una alienació. Malauradament, hi estem tan habituats que podem passar molts dies seguits sense recordar que no estem obligats a vagarejar perduts en un somni. De tant en tant, potser ens desvetllem una mica i som capaços d'abandonar durant una estona aquesta perspectiva tan estreta. Però al cap de poc temps, tornem a caure fascinats per les quimeres i les il·lusions. La pràctica continuada de la meditació contribueix a fer més freqüents i duradors els desvetllaments que ens retornen a la realitat des del silenci interior.

26 de gen. 2016

Willigis Jäger

L'atenció és el punt de partida i el cor de tots els camins espirituals. La vida atenta es basa en el reconeixement que la realitat només es pot experimentar aquí i ara. La pràctica de l'atenció és indispensable per tal de poder establir contacte amb aquesta realitat. Ens ensenya a dur a terme amb una presència completa tot allò que ens ocupa. Ens ensenya a viure cada moment de la nostra vida i, d'aquesta manera, a extreure'n tota la seva riquesa. Per això l'atenció és la pràctica més important i, alhora, la més difícil en el camí espiritual; és expressió de la saviesa suprema, tal com ens ho mostra aquesta història zen:

Un home va demanar al mestre Ikkyu: "Mestre, em podeu escriure algunes regles fonamentals de la saviesa suprema?". Ikkyu va agafar un pinzell i paper i va escriure: "Atenció". "Això és tot?", va preguntar l'home. "No hi voleu afegir res més?". Ikkyu hi va escriure: "Atenció, atenció". Força molest, l'home va tornar-li a demanar si allò era tot. Aleshores, Ikkyu va recuperar el pinzell i va escriure: "Atenció, atenció, atenció".

En el fons, en el camí espiritual no fem res especial: intentem assolir el moment i esdevenir un amb allò que estem fent en aquell moment. Si practiquem això reconeixem que la major part del temps no estem realment presents, sinó que estem perduts en pensaments que s'ocupen del passat o del futur. Però la vida només es mostra en aquest instant. La pràctica de l'atenció ens retorna al moment. És una interrupció constant de l'activitat del jo. Aleshores ja no som arrossegats pel torrent dels costums. Aquest exercici ens obre l'accés a les fondàries del nostre ésser.

(Text adaptat de Sabiduría eterna. Estella: Verbo Divino, 2010.)

23 de gen. 2016

Perdonar

Podem arribar a patir a molt, i durant molt de temps, per fets que ja queden lluny en el passat, que és com dir per fets que no són. I tant és si es tracta de situacions en les quals vam ser ofesos o agredits d'una manera o altra, o bé si nosaltres vam ser qui va cometre el greuge o l'agressió. En els dos casos tenim algú que no ha estat perdonat.

La meditació pot ajudar-nos també a rectificar aquests records tan perjudicials. Aquesta rectificació és necessària perquè si no perdonem no serem perdonats. Anem a pams. En primer lloc, la meditació ens fa veure que el patiment tan real que experimentem es manté només pel record que es fa present. Els fets ja han quedat enrere però, per la raó que sigui (i ella, no és rellevant), no estem disposats a deixar-los anar, els retenim. La pena segueix ben viva perquè no hem perdonat. Mentre no siguem capaços de perdonar, el patiment no acabarà. Com el dolor que produeix una espina clavada; fins que la treus.

Un cop som prou conscients que el patiment només es sosté en aquesta memòria que es resisteix al perdó, ve la necessitat de perdonar. No pas per a mostrar-nos virtuosos, o per imposició d'una llei externa. Ens cal el perdó, sobretot, perquè si no nosaltres mateixos ens infligirem el càstig per no haver perdonat. I aquest càstig no consisteix pas en què en el futur no serem perdonats per les faltes que cometrem. No. La sanció és immediata i ve donada, precisament, pel patiment actual que ens causem nosaltres mateixos amb el record obsessiu d'aquells fets que no hem perdonat.

Amb el perdó s'abandona el desig foll de mantenir la separació que volíem imposar. Aquesta renúncia a una pretensió impossible l'experimentem en forma d'un gran alleujament interior. En diem, pau.
 

7 de gen. 2016

Duresa

Quan me n'adono, m'esparvera la duresa amb què a vegades ens tractem nosaltres mateixos o bé tractem els altres. De fet, en la perspectiva no dualista, aquestes no són dues situacions diferents. Allò que faig als altres m'ho faig a mi mateix. La separació no és real, per molt que ens la podem creure i, aleshores, en patim les conseqüències. Però no perquè la realitat hagi canviat, sinó perquè passem a experimentar la il·lusió que ha creat  la ment ofuscada.

No crec que la duresa sigui una bona estratègia, ni en el camí espiritual ni en cap altre aspecte de la nostra existència, ni en la dimensió personal ni en la dimensió social. Tampoc no ho és la duresa benintencionada. Sí que considero que hi ha situacions i moments en què cal mantenir fermesa, determinació, capacitat de resistència o de sacrifici. Però aquestes actuacions estarien lligades a uns fets particulars que ens demanen ser coherents amb un compromís lliurement assumit. En cap cas no trobo recomanable que el propi camí hagi d'incloure com a principis l'obcecació o la intransigència. Tampoc no crec que regir-nos per les idees de pecat, culpa i càstig ens pugui ajudar gaire (sí, en canvi, la pràctica del perdó). Aquests principis i aquestes idees són expressions de violència o d'impotència, les quals no formen part de la nostra naturalesa essencial. Elles contribueixen a què perdem de vista la bondat i la compassió, i quan aquestes qualitats desapareixen tenim un indicador segur que ens estem equivocant, perquè ens neguem nosaltres mateixos.

Així doncs, en el dia a dia el nostre compromís ens hauria de permetre trobar un equilibri entre l'objectiu d'una reconciliació plena i incondicional amb la Vida i la nostra capacitat present d'actuar en conseqüència. Ens cal aprendre a reconèixer i respectar els ritmes en tot allò que esdevé i que, no ho oblidem, no podem controlar. Necessitem ser sempre realistes, pacients i amables amb nosaltres mateixos, només així ho podrem ser de debò amb els altres. La qual cosa no significa pas caure en la indolència, la indiferència o la desídia. Certament és un equilibri a vegades difícil, sovint incert, però l'hem d'establir tan bé com puguem si no ens volem esgarriar perillosament.


(L'impuls per a escriure aquestes ratlles precedents prové del comentari de Jin a l'entrada Progrés, a rel de la intervenció de l'Anneta (moltes gràcies a tots dos). M'ha semblat que la importància d'allò que el comentari referit presenta podia justificar una nova entrada.)