7 de gen. 2016

Duresa

Quan me n'adono, m'esparvera la duresa amb què a vegades ens tractem nosaltres mateixos o bé tractem els altres. De fet, en la perspectiva no dualista, aquestes no són dues situacions diferents. Allò que faig als altres m'ho faig a mi mateix. La separació no és real, per molt que ens la podem creure i, aleshores, en patim les conseqüències. Però no perquè la realitat hagi canviat, sinó perquè passem a experimentar la il·lusió que ha creat  la ment ofuscada.

No crec que la duresa sigui una bona estratègia, ni en el camí espiritual ni en cap altre aspecte de la nostra existència, ni en la dimensió personal ni en la dimensió social. Tampoc no ho és la duresa benintencionada. Sí que considero que hi ha situacions i moments en què cal mantenir fermesa, determinació, capacitat de resistència o de sacrifici. Però aquestes actuacions estarien lligades a uns fets particulars que ens demanen ser coherents amb un compromís lliurement assumit. En cap cas no trobo recomanable que el propi camí hagi d'incloure com a principis l'obcecació o la intransigència. Tampoc no crec que regir-nos per les idees de pecat, culpa i càstig ens pugui ajudar gaire (sí, en canvi, la pràctica del perdó). Aquests principis i aquestes idees són expressions de violència o d'impotència, les quals no formen part de la nostra naturalesa essencial. Elles contribueixen a què perdem de vista la bondat i la compassió, i quan aquestes qualitats desapareixen tenim un indicador segur que ens estem equivocant, perquè ens neguem nosaltres mateixos.

Així doncs, en el dia a dia el nostre compromís ens hauria de permetre trobar un equilibri entre l'objectiu d'una reconciliació plena i incondicional amb la Vida i la nostra capacitat present d'actuar en conseqüència. Ens cal aprendre a reconèixer i respectar els ritmes en tot allò que esdevé i que, no ho oblidem, no podem controlar. Necessitem ser sempre realistes, pacients i amables amb nosaltres mateixos, només així ho podrem ser de debò amb els altres. La qual cosa no significa pas caure en la indolència, la indiferència o la desídia. Certament és un equilibri a vegades difícil, sovint incert, però l'hem d'establir tan bé com puguem si no ens volem esgarriar perillosament.


(L'impuls per a escriure aquestes ratlles precedents prové del comentari de Jin a l'entrada Progrés, a rel de la intervenció de l'Anneta (moltes gràcies a tots dos). M'ha semblat que la importància d'allò que el comentari referit presenta podia justificar una nova entrada.)

4 comentaris:

  1. És interessant aquest aclariment sobre la duresa.
    Personalment, em recorda la naturalesa, la flexibilitat del bambú o dels xiprers. Es mantenen ferms malgrat l'embat del vent, de la pluja...
    Tot i que no es el mateix duresa que flexibilitat, a vegades si som flexibles ens podem adaptar i mantenir-nos ferms alhora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació23 de gener del 2016, a les 14:00

      Gràcies, la teva observació és gairebé una de les declaracions de principis en el taoisme.

      "L'home, quan neix, és tou i flexible, quan mor és dur i rígid. Les herbes i els arbres, quan neixen, són tous i delicats, quan moren són secs i marcits. Això vol dir que allò que és dur i rígid és deixeble de la mort, allò que és tou i flexible és deixeble de la vida. És per això que un exèrcit rígid serà destruït i un arbre rígid es trencarà.

      Allò que és dur i fort és inferior, allò que és tou i flexible és superior."

      (Daodejing. Versió catalana de Seán Golden i Marisa Presas.)

      Elimina
  2. En un món predeterminat, parlar de compromís lliurement assumit, no és un miratge? Si la llei de causalitat existeix... la primera causa no és ja l'origen de tots els efectes? Potser és que som massa petits, ínfims en l'espai temps, com per poder entendre res...

    ResponElimina
  3. Aquesta aparent contradicció prové d'un malentès que es produeix sovint amb relació al lliure albir. Com a éssers humans és comprovable que estem condicionats, que no podem escollir perquè no disposem de la llibertat que donem per suposada. Ara bé, en darrer terme som essencialment Consciència. I la Consciència és llibertat absoluta. Així, quan actuem a partir de la identificació amb un cos-ment que es considera separat i autònom, no som lliures. Quan no interferim en la resposta, quan ens mantenim en silenci interior i permetem l'expressió de la Consciència, l'acte que resulta és lliure.

    Gràcies, Climent.

    ResponElimina