26 de gen. 2016

Willigis Jäger

L'atenció és el punt de partida i el cor de tots els camins espirituals. La vida atenta es basa en el reconeixement que la realitat només es pot experimentar aquí i ara. La pràctica de l'atenció és indispensable per tal de poder establir contacte amb aquesta realitat. Ens ensenya a dur a terme amb una presència completa tot allò que ens ocupa. Ens ensenya a viure cada moment de la nostra vida i, d'aquesta manera, a extreure'n tota la seva riquesa. Per això l'atenció és la pràctica més important i, alhora, la més difícil en el camí espiritual; és expressió de la saviesa suprema, tal com ens ho mostra aquesta història zen:

Un home va demanar al mestre Ikkyu: "Mestre, em podeu escriure algunes regles fonamentals de la saviesa suprema?". Ikkyu va agafar un pinzell i paper i va escriure: "Atenció". "Això és tot?", va preguntar l'home. "No hi voleu afegir res més?". Ikkyu hi va escriure: "Atenció, atenció". Força molest, l'home va tornar-li a demanar si allò era tot. Aleshores, Ikkyu va recuperar el pinzell i va escriure: "Atenció, atenció, atenció".

En el fons, en el camí espiritual no fem res especial: intentem assolir el moment i esdevenir un amb allò que estem fent en aquell moment. Si practiquem això reconeixem que la major part del temps no estem realment presents, sinó que estem perduts en pensaments que s'ocupen del passat o del futur. Però la vida només es mostra en aquest instant. La pràctica de l'atenció ens retorna al moment. És una interrupció constant de l'activitat del jo. Aleshores ja no som arrossegats pel torrent dels costums. Aquest exercici ens obre l'accés a les fondàries del nostre ésser.

(Text adaptat de Sabiduría eterna. Estella: Verbo Divino, 2010.)

3 comentaris:

  1. gràcies josep maria

    fa poc, en un reportatge televisiu, preguntaven a en quico pi de la serra sobre el perdó (en relació a la censura o a la opressió cultural polítca en general durant el franquisme). ell deia que no sabia què volia dir aquella paraula i en aquell moment jo m'hi vaig sentir bastant identificat

    potser allò que ens passa al quico i a mi és que se'ns barregen les coses i que, per una deformació educacional, relacionem el perdó amb el virtuosisme o amb una llei externa com assenyala el jm a l'entrada.

    això ja crec més o menys entendre-ho. tot i així em sembla un concepte (el perdó) complexe i em sembla molt més pràctic el de l'atenció (al qual es fa referència en la present entrada). en la simplicitat dels contes zen (i similars) ja es fa un plantejament en el qual es mirar de suprimir variables que no venen al cas i més aviat ens confonen. n'hi ha tantíssimes! (no sé per què, és a dir, per associació lliure, la primera que em ve al cap és: "què diran!", la qual és la derivada de "què pensaran?" (el altres))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació6 de febrer de 2016 a les 18:57

      Gràcies, Jin, per les teves observacions.

      Certament que el perdó és un assumpte força complex i delicat, i una entrada de blog no és pas el millor lloc per abordar-lo dignament. Només hi vull afegir una altra consideració, amb l'esperança que pugui reforçar una mica més allò que es deia a l'entrada Perdonar.

      Les persones alliberades del tot ja no necessiten perdonar, perquè allò amb què s'identifiquen completament no pot ser mai ofès ni agredit. En elles cap atac no troba on fer diana. La resta, podem usar el perdó com un mecanisme per deixar anar les ofenses que encara es mantenen vives i ens prenen la pau. Per a cadascun, perdonar-les pot significar el reconeixement que res essencial en mi no ha estat ofès ni agredit. Per tant, puc deixar-ho anar, no té cap sentit mantenir-ho present. Aquest reconeixement em pot resultar difícil, perquè encara m'identifico sovint amb el cos, però no és pas absurd, vist que resulta finalment alliberador.

      Elimina
  2. gràcies per la resposta, afegeix i reforça molt!

    ResponElimina